Moltes vegades, quan pensem en la música o a tocar un instrument, podem creure que és una habilitat que demana moltes hores i constància. Des de fa uns anys, Lluís Solé, músic i investigador de la Universitat de Vic, trenca tots aquests esquemes. Primer a la ciutat de Vic i, aquest any i per primera vegada, a la vila de Centelles, ha impulsat el que es coneix com l’Orquestra Inclusiva. Una orquestra on pot tocar literalment tothom sense necessitat de tenir cap coneixement musical.
Una orquestra on, ningú o gairebé ningú, sap tocar. Com s’entén això?
Bé, aquest projecte en realitat no és tant un espai perquè hi vagi la gent que no sap tocar —que també— sinó perquè hi vagi tothom. És a dir, estem oberts. De fet, l’orquestra de Vic es diu Orquestra Inclusiva, però a la de Centelles li hem canviat el nom per diverses raons, entre les quals hi ha l’esgotament de la paraula inclusió, l’abús que se n’ha fet i la connotació que té. Perquè, si hi ha inclusió, és perquè també hi ha uns exclosos. Per tot això, l’orquestra de Centelles s’anomena Orquestra Oberta. I la idea és aquesta: que si ets professional i saps tocar, pots venir, però que, si no en saps, també. Es tracta d’adaptar el que tothom pot fer a les seves possibilitats aplicant els principis d’accessibilitat per aconseguir que un grup heterogeni pugui tocar un repertori i passar-ho bé.
Voler és poder. Quin és el valor que s’amaga dins d’aquest projecte?
La meva filosofia és que ningú ha de deixar de fer música perquè cregui que no n’és capaç. La música forma part de la condició humana. Però el problema que tenim és que nosaltres hem convertit la música en una habilitat elitista, complexa, excel·lent, fins que ha arribat a ser un producte que només poden fer uns quants i la resta de mortals queden relegats a consumidors i prou. Però la idea és capgirar tot això. Ja ho va escriure John Blacking l’any setanta en una tesi molt interessant que va incloure en un llibre que s’anomena Fins a quin punt l’home és músic, on proposa exactament això: per tenir una música com la que tenim, hem hagut de sacrificar unes coses i n’hem de ser conscients.
Moltes persones poden pensar que la música no fa per a elles.
Totalment. Hi ha gent a qui li pot no agradar fer música, però a qui li agrada escoltar-la. A més, està bé que existeixi la música d’elit. Quan dic tot això, no és per menystenir l’excelsa qualitat de la Capella Reial o de l’Orquestra Simfònica de Viena. Però el problema amb les arts en general, i amb la música molt específicament, és que el fet d’aquest model excel·lent fa que moltes persones es facin enrere i no s’hi aproximin. I això en el cas de l’esport no passa: ningú deixa de jugar a futbol perquè hi ha un a persona que ho fa molt bé que es diu Messi; tots tenim el nostre lloc. No anirem a actuar al Madison Square Garden, però ens ho passarem bé i el públic que ve gaudeix, perquè veu que hi ha gent que s’ho està passant bé.
Al final la importància són les relacions que s’hi estableixen…
En el nostre projecte, la música no ha de passar mai per davant de les persones. De fet, la música és el pretext que ens permet compartir, passar una bona estona i, sobretot, crear comunitat, vincles, creixement personal i benestar. Els participants viuen el projecte d’una forma molt gratificant. Hi ha anècdotes molt bones. De fet, a Centelles hi ha un flautista que ha tocat a les orquestres més grans del món i, quan acaba l’assaig, ve i em diu: “Jo no creia que fos possible viure la música d’aquesta manera”. Està al·lucinant.
Per acabar, podrem escoltar més orquestres obertes a més pobles?
Ja m’agradaria! El meu somni és que hi hagi orquestres com aquestes a tots els pobles, però jo no em puc anar desdoblant. És cert que has de donar i entregar-te molt, però el retorn que et ve de la gratitud és immens. Convido tots els músics que fan projectes musicals que es llancin a la piscina i que ho provin, perquè funciona.
