Aristòtil deia que l’objectiu de la vida és la felicitat, ja que la desitgem per ella mateixa i no com a mitjà per a res més, malgrat que no ens posem d’acord en què és la felicitat.
Segons Marion Durand, Simon Shogry i Dirk Baltzly a Stoïcism, per als estoics la felicitat consisteix a viure virtuosament, és a dir, de manera completament racional. Així viurem en harmonia amb la nostra pròpia naturalesa (racional) i amb l’univers (governat racionalment per Zeus).
Com que viure racionalment depèn només de cadascú de nosaltres, llavors ser virtuós també depèn només d’un mateix. I com que la virtut és alhora necessària i suficient per ser feliç, els estoics conclouen que la meva felicitat depèn només de mi. No hi ha res extern que em pugui fer infeliç; no hi ha res que no estigui sota el meu control que pugui afectar la meva felicitat.
Aristòtil no ho veu així: la virtut és necessària però no suficient per a la felicitat, perquè aquesta necessita béns externs. Per una banda, afirma que no és fàcil ser virtuós quan no es tenen els recursos necessaris. D’altra banda, diu que fins i tot els virtuosos poden ser infeliços a causa de la mala fortuna, per exemple si se’ls mor un fill.
Tal com dèiem amb dos autors aristotèlics contemporanis: sempre serem vulnerables i dependents. Per això l’educació té un rol fonamental: ens fa més capaços de dirigir la nostra vida, però no serem mai completament autosuficients. I per això hem d’aprendre a tenir cura de nosaltres i dels altres.
Les idees estoiques que es filtren en els nostres dies, com ara que “si vols, pots” o que “tot depèn de tu”, tenen de bo que ens motiven a esforçar-nos per aconseguir els nostres propòsits i a fer-nos responsables del que fem, però hem de vigilar que no ens facin descuidar la nostra vulnerabilitat i dependència, ni la importància dels béns externs, de les circumstàncies que ens toca viure, de cuidar-nos i de deixar-nos cuidar.
