L’economia és el sistema de producció, distribució, comerç i consum de béns i serveis, i el mercat un mecanisme eficient per a l’intercanvi d’aquest productes i serveis. Quan l’economia és “el tot”, amb un monopoli de la vida esdevenint un joc de monopoli on tot és comprable o vendible, on es converteixen els humans en recursos i els valors en commodities, parlem de l’economització de la vida i la mercantilització dels valors. Aleshores, la vida, que és la facultat de desitjar, queda reduïda a consumir i a comprar; el desig se’ns és expropiat perquè es creen les necessitats per a continuar consumint; i es confon allò que val amb el seu preu al mercat. El problema no és només la neciesa de la qual ja va advertir Juan de Mairena, personatge fictici creat per Antonio Machado; el problema és la universalització del fenomen i la seva acceptació com a quelcom natural i inevitable.
Veiem algunes conseqüències d’aquesta economització de la vida i mercantilització dels valors: s’arriba a creure que allò gratuït no val res, que donar és un fenomen de rics perquè allò que donen els sobra o desgrava, o quelcom sospitós i es pensa que qui dóna… és que alguna cosa busca. El donar i l’economia del do van desapareixent engolits per l’economia de mercat i dels diners.
Sembla impensable que pugui haver-hi motivació i incentiu en produir coses i distribuir-les perquè sí. Sembla impensable que hi hagi serveis des del desinterès monetari. Però la seva gràcia rau en el seu perquè sí, pel plaer de donar: la bellesa és sense perquè. S’ha volgut millorar la situació parlant d’economia col·laborativa. No es tracta de donar ni de col•laborar sentint-se part de quelcom comú, des d’un esperit fratern o de reciprocitat; es tracta de guanyar diners i, si pot ser, sense intermediaris ni impostos pel mig. Aquesta “economia col•laborativa” té moltes similituds amb l’esperit del neoliberalisme.
Les conseqüències de la mercantilització
Veiem alguns exemples d’aquestes conseqüències. Quasi ha desaparegut la pràctica de fer autoestop (malament vivim quan ja no ens fiem d’uns joves amb una motxilla). La tecnologia i les xarxes socials permeten serveis compartint despeses del trajecte. Malgrat que es presenten sota el parany de compartir companyia, si hom no paga, no interessa. Alguns volen fer negoci, no només compartir despeses. Si de sempre l’hospitalitat ha consistit en oferir casa l’altre, ara es tracta de rendibilitzar-la: tots els contractants guanyen diners (sense entrar en l’economia submergida que comporta). Si tenim roba o estris que no fem servir i que abans donàvem, ara ho venem, gràcies a múltiples aplicacions (que, a més, ens recorden que són ecologistes perquè reciclem). I així podem tornar a comprar coses noves. Contribuïm així a l’economia circular, guanyant diners i sense reduir el consum: una altra gran astúcia del capitalisme.
No pretenem posar-nos nostàlgics d’un abans on les coses eren millors. Només volem parar atenció en el tipus de pràctiques que s’instal·len en la nostra vida quotidiana de forma subtil i que ens porten a confondre valor i preu. Quan tot a la vida se sotmet a l’oferta i la demanda; quan la manera de raonar rau en relacionar mitjans i fins, aquests són monetaris i en continu creixement de més i més; quan això ho monopolitza tot descuidant altres dimensions humanes… la vida, la facultat de desitjar, s’empobreix. Els mitjans no són els fins, i els fins profunds, com ara el sentit existencial, no es poden comprar. Si tota conversa esdevé negociació; si tot –vivències incloses– es transforma en mercat per guanyar diners, quelcom d’espontaneïtat i autenticitat es perd. Igual que es perd en varietat i sorpresa quan tot es mesura pel mateix raser.
La gent generosa amb el seu temps, amb els seus talents, no ho fa per diners. Les experiències més gratificants tenen a veure amb un altre tipus de barem. Ens meravella la bondat que hi ha en l’acte generós de gent que comparteix, que s’ofereix donant a canvi de res. Aquesta gent raona d’altra manera. Ens admira la seva la seva independència i la seva humilitat.
“Menys és més”. No només en decoració. No estem reivindicant el franciscanisme, ni el vot de pobresa. El que més ens sol agradar als humans és que ens valorin, sentir-nos útils. Si els diners serveixen per a coses útils, benvinguts són; si ens arrabassen els fins, els propòsits, les raons per viure, ens corrompen, ens desvirtuen; perdem consistència i llavors ni ens coneixem ni ens reconeixem. Els valors ens defineixen, són els trets pels quals ens volem caracteritzar.
Un món on tot té un preu
Un món que es caracteritza en totes les seves esferes i dimensions per l’economia del mercat que confon valor i diners, on tot i tothom té un preu, és un món desbocat i desorientat. L’avantatge de saber-ho és no deixar-se emportar i estar disposat a donar sense esperar ni les gràcies. El desig del lloc on brolla el donar no és mancança, és més profund, és potència. Conatus, ve d’arrels comunes, és desig d’un món on existeix la gratuïtat, l’altruisme, la reciprocitat i la bondat, senzillament.
Aquesta primera forma de raonar i enraonar no és estratègica, ni instrumental, no parlem d’intercanviar negocis i diners, parlem de valors i de món humà. Sense el llenguatge primigeni, la confiança en els altres, el saber- se membre igual en un planeta compartit, cap estratègia és reeixida. Per tot plegat, el segrest de la vida per part del mercat ens hauria de fer recular maneres de raonar, de fer, de consumir.
Recollir gent que fa autoestop, oferir casa, compartir taula perquè sí, perquè és bonic, esdevé un gest revolucionari. Fins i tot potser ens converteix en sospitosos. Avui replantejar el monopoli, la homogeneïtat, l’economització de la vida és una forma de dissidència i de resistència. És un dir no fruït d’un desig, una força vital d’arrel profunda i que s’obre pas mitjançant idees adequades que generen alegria (Spinoza): existim, ens donen, donem i ens donem.
No es tracta d’una esmena a la totalitat a l’actual economia de mercat, però sí que aquesta ho hagi inundat tot, deixant-nos empobrits de l’essencial. El que ens mou als humans és allò que ens commou i els diners no ho poden fer, com a molt, impressionen; són incentius, com també poden corrompre (sempre ho han fet i ho faran), un cop es tenen, si no sabem per a què, esdevenen sense raó de ser.
La justícia, la fraternitat, el deure de garantir a tots els mitjans bàsics per a la vida, sense excloure ningú de la comunitat humana, no s’expliquen en termes de diners. Si tot esdevé recurs –també els humans–, si el vocabulari de l’economia ho impregna tot de possessius (meu), i de propietaris, expressions com ara “voluntat general”, “món comú”, “interès públic”, “amor incondicional” esdevenen residus d’un passat a enyorar sense saber com s’ho ha endut el vent.
Begoña Roman és professora de Filosofia de la Universitat de Barcelona
