Luis Rojas Marcos rep un equip de la revista Valors desplaçat a Madrid en un cèntric hotel de la ciutat. I és que des de l’any 1968 el prestigiós psiquiatre ja no té residència a Espanya. A la ciutat dels gratacels, aquest sevillà ha aconseguit desenvolupar la seva carrera de forma meteòrica i brillant. El 1992 va ser nomenat cap dels serveis mentals del municipi de Nova York. Des de 1995 a 2002, moment en què va tenir lloc l’atemptat de l’11-S, va dirigir el Sistema de Sanitat i Hospitals Públics de la ciutat. Actualment és professor de la New York University i des del 2005 membre del Consell de Medicina, òrgan que regula la professió a aquest estat . És autor llibres com Nuestra felicidad, Superar la adversidad, La autoestima o La fuerza del optimismo però en el context de l’entrevista en destaquem dos: Corazón y mente i Eres tu memoria.
Vostè afirma en el seu llibre: “som la nostra memòria”.
Sí. La millor forma per explicar aquesta afirmació és preguntant-nos: “Qui som?”. La resposta dependrà, però, d’allò que en aquest moment nosaltres recordem de nosaltres mateixos. Una forma dramàtica i extrema d’entendre això és parlar amb una persona que hagi perdut la memòria. Per exemple, un malalt d’Alzheimer que no sap el seu nom ni és capaç d’explicar la seva història. La memòria és la nostra identitat.
“La memòria ens ajuda a tenir una millor opinió de nosaltres mateixos”, ha escrit. Això vol dir que a través de la memòria ens autovalorem?
Bé, el cervell està programat genèticament per ajudar-nos en tot moment. Per exemple, si a diverses persones els fem escriure vint records de la seva vida, la majoria citaran més coses positives que negatives, perquè la memòria sempre tendeix a oblidar amb més facilitat els records dolorosos. I això és útil. En aquest sentit, la memòria ens ajuda a passar pàgina i a perdonar. Gràcies a la memòria ens oblidem de coses mal fetes que ens han fet i també de les que nosaltres poguem haver fet.
Tan positius som…?
I tant! Si una persona parla en general de la crisi, de la societat… és més negatiu, però quan valora la seva vida personal tendeix a valorar-la sempre positivament. Generalment els individus puntuen la seva satisfacció vital en un 7, un 8 o un 9 independentment de les notícies negatives que ens envolten. Això vol dir que el nostre cervell i la nostra memòria ens protegeixen.
El nostre record sobre un mateix fet al llarg de la vida va canviant. El modifiquem segons els nostres interessos? Ens autoenganyem?
La paraula “autoenganyar” té una connotació moral i ètica; no és això. La memòria no és un vídeo o un disc dur. La memòria guarda informació però també la transforma. Hi ha casos concrets com dates, que no modifiquem, però, en canvi, la descripció d’una situació o la percepció d’un mateix sí que la modifiquem amb el temps. Per exemple: una persona estressada ens explicarà uns fets d’una manera, però un cop reduïda la tensió ens els podrà tornar a explicar sense contradiccions i amb més arguments. Un cas d’això passa en el moment que una víctima ha d’identificar un agressor. De vegades, en rodes de reconeixement, hi ha persones acusades falsament per aquest motiu. I no ho fem a consciència, és un error, però en l’àmbit de la justícia la creativitat de la memòria pot tenir conseqüències molt serioses.
Ha posat aquest exemple de les víctimes testimonials en casos judicials… Confiem massa, per exemple en el cas de la justícia, però també en general, en la memòria de la gent?
Sí, absolutament. Nosaltres confiem sempre amb la nostra memòria, sempre pensem que aquesta ha estat la realitat, encara que els nostres records sobre el mateix fet canviïn deu anys més tard. És molt difícil convèncer a una persona que allò que va veure no va ser així. La conseqüència és que a les presons hi ha molts justos que paguen per pecadors.
Hauríem de distingir entre les paraules: memòria i record?
De vegades quan volem explicar coses diferents, intentem separar conceptes. La memòria és la capacitat del cervell de captar, guardar, emmagatzemar i transformar –fins a cert punt–, netejar i oblidar les experiències que vivim. La memòria té totes aquestes funcions. Els records, en canvi, serien els elements que la memòria guarda. És a dir, aquella part de la memòria que podem evocar, recuperar. El problema és que allò que no recordem no sabem si forma part o no de la memòria, en definitiva, si ja ha estat definitivament esborrat. Algunes vegades sí, per exemple, quan no ens ve un nom al cap, però sabem amb seguretat que el sabem.
La memòria, per tant, té una capacitat limitada. Som nosaltres mateixos els que decidim què guardem i què esborrem?
Per començar, hem de tenir en compte que només la intenció d’oblidar una cosa ja interferirà en la capacitat de netejar la memòria. És a dir, quan més t’obsessionis per oblidar una cosa més te’n recordaràs. L’adrenalina és un bon element generador de memòria perquè aquesta es produeix en situacions d’estrès. Quan ens obsessionem per oblidar una cosa ens estressem i, aleshores, es produeix la reacció contrària, retenim el record. (…)
Entrevista sencera al número 96 de la revista.
