El filòsof Robert Nozick ens proposa un curiós experiment mental per tal de comprovar el valor que donem a la llibertat. Imaginem que existeix una màquina de la felicitat a la qual ens podem connectar indefinidament. La màquina està programada per proporcionar-nos, a través d’uns elèctrodes connectats al nostre cervell, totes les experiències que nosaltres prèviament hem triat per ser feliços. Això inclou experiències sensorials, físiques, però també emocionals, com ara estimar o enamorar-nos; i intel·lectuals, com ara escriure una gran novel·la o resoldre problemes matemàtics complexos. El preu que hem de pagar per aquesta felicitat permanent és que no podem deixar de ser feliços, és a dir, no podem desconnectar-nos de la màquina per recuperar la llibertat de decidir si hi volem seguir encadenats o si preferim descansar de tanta joia i retrobar-nos amb les incerteses i les desesperances de la vida real, amb la possibilitat de reviure el dolor físic, el desconsol del desamor o la pèrdua d’un ésser estimat, l’amargor de la mentida, la traïció i les expectatives vitals incompletes, o l’angoixa vital de l’absurditat de la vida que a tots ens turmenta en algun moment. La impossibilitat de recuperar una vida plena, inclosa la inevitable infelicitat que sempre l’acompanya, seria el preu o la benedicció de mantenir-se lligat a la màquina de les experiències felices. En aquestes condicions, qui escolliria la màquina a la llibertat?
Nozick ens diu que la majoria de nosaltres no s’hi voldria connectar perquè el nostre benestar no es redueix a sentir unes experiències de gaudi o felicitat: també volem que ens passin les coses que ens produeixen la felicitat. Així, volem escriure de debò un gran llibre i no només pensar que ho hem fet, volem que la persona que ens estima sigui real i no limitar-nos a sentir que estimem o som estimats; pretenem ser persones que fan coses i no un mer cos enganxat a una màquina; i sobretot desitgem estar oberts a noves experiències vitals, encara que siguin tristes o amargues, i no reduir el nostre món al gaudi conegut per més continuat i satisfactori que sigui. En definitiva, preferiríem ser lliures i reals amb una felicitat incerta a ser clarament feliços en un món de ficció.
Seria realment així? El camí planer cap al benestar és molt temptador. El consumisme, les drogues i l’autoengany són sortides habituals per a qui no vol enfrontar-se a la realitat més crua, o no té més ganes o energia per fer-ho. Deixant de banda les personalitats infantils o les esnobs, no podem culpabilitzar amb arrogància a qui es deixa o es deixaria emportar per una felicitat còmoda perquè ja no pot lluitar més contra els revessos punyents de la vida. Si l’alternativa al sofriment i la desesperança és l’absència de llibertat, no crec que els arguments de Nozick siguin convincents per a tothom. Som éssers sensibles que sofrim a més de ser racionals i lliures. I davant del desconsol i la inclemència de la vida real, no sembla una mala idea abraçar una felicitat de ficció però ben real per a la ment. Els filòsofs més venerats de la història ens conviden a estimar la veritat per molt desil·lusionant que sigui. “Les dificultats enforteixen la ment”, pensava Sèneca; “val més ser un Sòcrates insatisfet que un porc satisfet”, advertia John Stuart Mill; però ningú té dret, ni el filòsof més savi, a jutjar severament la debilitat de la voluntat humana si l’únic mal que genera és l’autoinfligit.
La condició humana habitual no és l’heroïcitat o la santedat, sinó la vulnerabilitat. Si, com deia Aristòtil, la felicitat és el fi moral de l’individu, els camins per arribar-hi han de ser tants com pugui imaginar una persona lliure, fins i tot si elegeix renunciar en endavant a la mateixa llibertat. Recordem quina és l’alternativa: la llibertat de continuar essent lliure, fins i tot al preu de no assolir mai la cobejada felicitat.
