La història d’Àfrica ha estat sovint oblidada. Especialment aquells episodis protagonitzats per a dones. I, sobretot, si es tracta de líders femenines que no han fet ús de les armes, ni han capitanejat exèrcits. Aquest, entre altres, és el cas de la professora, política i activista pels drets de les dones Funmilayo Ransome-Kuti, més coneguda com “La lleona de Lisabi” o “La mare d’Àfrica”. Personatge triplement condemnat a l’oblit malgrat ser una de les dones més importants de la història de Nigèria i de l’Àfrica.
Nascuda el 25 d’octubre de 1900 a Abeokuta, dins l’ètnia Yoruba, amb el nom de Francis Abigaill Olufunmilayo Thomas, el 1922 va decidir canviar-se’l per un nom africà, Funmilayo. El seu esperit de lluita s’explica, en part, per tradició familiar. La seva besàvia paterna, Sarah Taiwo, havia tingut una vida plena de dificultats: capturada i venuda com a esclava, el vaixell que la transportava va naufragar i, ja viuda dues vegades, va decidir tornar a la seva terra natal, Abeokuta. La particularitat d’aquesta dona, a diferència del que era habitual en aquella època, va ser educar els seus fills – l’avi de Funmilayo va ser fill del seu primer matrimoni- en un ambient igualitari en el qual els homes també aprenien a cuinar i fer les feines de la casa.
Amb aquest bagatge, Funmilayo va anar a estudiar a Manchester (Anglaterra). A la tornada, va treballar com a mestra. En el moment de la independència de Nigèria es va convertir en una de les líders del canvi. Va organitzar les dones perquè lluitessin pel seu dret a vot i per a l’abolició d’un seguit de contribucions opressives del mercat d’Egbaland, on només les dones havien de pagar si volien obtenir el permís per vendre. Aquesta campanya va causar tan de rebombori que el 1949 va portar, fins i tot, a l’abdicació d’Oba AdeomaII, rei dels Egba, tribu dels sud-oest de Nigèria. En aquesta època va tenir una gran influència política, concretament durant les negociacions de la Constitució (1946), àmbit que va abandonar quan el país es va alliberar dels britànics.
Amb els anys, el seu carisma i lideratge no va fer més que augmentar. El 1953, conjuntament amb Eniola Soyinka, cunyada i mare de l’escriptor Wole Soyinka – primer africà en aconseguir el Premi Nobel de Literatura (1986)- va fundar l’organització Unió de Dones de Nigèria, la qual tenia com a principal objectiu lluitar pels drets de les dones i contra les contribucions abusives del govern colonial. En pocs temps els actes que organitzava aquesta entitat, la majoria festius i familiars, es van convertir en multitudinaris, malgrat el govern els dissolia fent ús de la violència física i tirant gasos lacrimògens. I les seves conferències, a través de les quals conscienciava les dones de la seva condició social, criticava la poligàmia i el preu que s’havia de pagar per una núvia, també aplegaven un nombrós públic. Més de vint mil dones van formar part d’aquesta organització.
El fet que fossin majoritàriament analfabetes, tret que Funmilayo Ransome-Kuti intentava minimitzar fent-los classe, no els impedia reivindicar les coses que els semblaven justes. De fet, a part dels defensar els drets de les dones, l’expansió de l’educació a Nigèria va ser l’altre punta de llança de la lluita d’aquesta heroïna. El 1925, amb el suport del seu marit, el pastor Israel Oludotun Ransome-Kuti – també involucrat tota la seva vida en la lluita a favor dels drets humans- i el seu amic Ladipo Solanke, ja havien format la West African Student’s Union (WASU), una entitat que becava estudiants africans perquè estudiessin a Londres. Per exemple, Kwame Nkrumah, anys més tard líder polític de la independència de Ghana, va ser un d’aquests nens afortunats.
Funmilayo Ransome-Kuti va ser una dona valenta, moderna i, en una societat africana completament dominada pels homes, poc preocupada pel que poguessin dir. Va ser la primera dona africana en conduir un cotxe. I, fins i tot abans de la independència del país i no representar cap càrrec públic, va viatjar a “bloc soviètic” durant la guerra freda i es va arribar a entrevistar amb Mao Tsetung, entre altres dirigents. Un imatge que òbviament no va agradar gaire ni al govern nigerià i encara menys al britànic.
I si ella havia rebut de la seva besàvia l’esperit de resiliència i lluita a favor dels drets de les dones, Ransome-Kuti també va transmetre grans valors als seus fills. En va tenir quatre, però un d’ells va morir poc després de néixer. El primer, Olikote, es va convertir en activista, portaveu de la lluita contra la Sida i en ministre de Sanitat entre 1989 i 1992; el segon, Fela, va ser un músic revolucionari, introductor de l’afro-beet al continent i, a través de les seves cançons, portaveu del missatge de la seva mare al món; i, finalment, Beko, que va crear la primera fundació de drets humans de Nigèria, per la qual cosa va ser condemnat a presó com a pres polític.
Va ser al costat del segon fill, quan aquesta lluitadora nigeriana va viure un dels pitjors dies de la seva vida. El 1974 Fela va decidir rebatejar la casa familiar amb el nom de “República de Kalakuta” amb la voluntat de convertir-la en el centre del moviment revolucionari contra la dictadura militar de Olusegun Agasanjo, aleshores president de Nigèria. La resposta del govern no es va fer esperar i el 18 de febrer de 1977 mil soldats van assaltar les instal·lacions. La casa va ser destruïda, algunes dones i nenes van ser violades, a Fela li van trencar els braços i, finalment, van abocar la seva mare per la finestra. La caiguda li va provocar diverses lesions que ja no va poder superar. Pocs mesos després, ‘La lleona de Lisabi’ moria a l’edat de 77 anys.
