Un dels fenòmens més interessants del món posterior a la pandèmia de la covid-19 va ser el que Anthony Klotz, professor del University College de Londres, va batejar com la Gran Dimissió o Gran Renúncia: la tendència d’una part de la classe treballadora a renunciar a incorporar-se al món laboral o deixar les feines a la recerca d’un altre tipus de vida. Més enllà de les qüestions pràctiques, com la subsistència econòmica i la satisfacció de les necessitats bàsiques, el fenomen és interessant perquè accentua alguna cosa més profunda: el rebuig o l’avorriment provocat per una societat completament abocada a l’utilitarisme.
A partir de les revolucions burgeses del segle XIX, l’organització social, en tots els àmbits de la vida i del treball, han girat al voltant d’una racionalitat instrumental. Els romàntics van ser els primers que van intuir, magistralment, cap on aniria el món, i van intentar refugiar-se en l’art, en el gaudi estètic, com un substitut de la religió en el paper de preservar el misteri de la vida. A partir del moment que tota la naturalesa, des de l’origen de les espècies fins al funcionament del sistema solar, tenia una explicació plenament racional, era evident que les explicacions metafísiques del món caurien en el descrèdit. Però per als romàntics, renunciar al misteri, al que anomenaven l’Absolut, equivalia a convertir-se en un filisteu, és a dir, algú preocupat únicament per a les qüestions pràctiques, útils, de l’existència. Schopenhauer primer, i Nietzsche després, van aportar un fonament filosòfic fenomenal a aquesta idea romàntica. De Nietzsche és la frase magistral, definitiva: “Només com a fenomen estètic estan eternament justificades l’existència i el món”.
”Caldrà estar atents a aquests fenòmens de desafecció massiva envers el sistema: no se sap a quina mena de transformacions polítiques, no sempre positives, poden conduir“
Com era previsible, les idees dels romàntics, de Schopenhauer o de Nietzsche poca cosa han fet per a alterar el curs de la història. El gran mèrit del segle XX és haver fet participar les classes treballadores en una part, per minsa que sigui, dels beneficis d’aquesta racionalitat, de l’utilitarisme i el desenvolupament econòmic. Allò que als treballadors els havia estat negat el segle XIX va arribar, especialment a partir de la segona meitat del segle XX, en forma de pagues dobles, vacances, automòbils, consum compulsiu de televisió i xarxes socials i, en el millor dels casos, caseta amb jardí. Tot a l’abast, per primer cop a la història, de les anomenades classes mitjanes, un eufemisme que va fer fortuna per a referir-se als que eren, són i seguiran sent treballadors de tota la vida, que venen la seva força de treball a canvi d’un salari.
La pandèmia de la covid-19 va ser el detonant d’un fenomen que s’alimentava, d’un temps ençà, d’un descontentament espiritual plasmat en l’auge de les classes de ioga, el mindfulness o les lectures compulsives de llibres d’autoajuda. Quan a tot això s’hi va ajuntar la constatació que, en moltes ocasions, el treball no satisfà ni tan sols les necessitats materials bàsiques -ja no diguem les espirituals-, es va desencadenar la tempesta perfecta, la Gran Dimissió.
La major part dels experts donen per mort aquest fenomen. Les empreses s’hi han adaptat, troben recanvis allà on hi ha renúncies i, darrerament, han trobat un nou manà, la intel·ligència artificial: una amenaça perfecta per substituir, fins on es pugui, els sempre volubles éssers humans. No obstant això, caldrà estar atents a aquests fenòmens de desafecció massiva envers el sistema: no se sap a quina mena de transformacions polítiques, no sempre positives, poden conduir.
