Gent jove, pa tou?

La dita que encapçala aquest article forma part del cabal popular de les terres de parla catalana. Es deia molt quan la generació dels meus pares eren joves: significava que el jovent encara no estava preparat per a la vida, que –com el pa– havia d’endurir-se, a base de cops, d’experiència o simplement de paciència. Si l’he posat en interrogant és perquè la dita té una indubtable connotació adultocèntrica: cal malfiar-se de les noves generacions perquè encara no s’han enfrontat als disgustos i dificultats que tota vida adulta comporta i, per tant, cal deixar en mans adultes el comandament i la presa de decisions dels afers importants per a la societat i per als mateixos joves. Es tracta, de fet, d’un discurs que pot aplicar-se també a les dones, tractades com a menors a protegir, persones immadures per a tot, excepte per a la procreació i la cura dels altres. 

La dita remet a una llarga tradició en la cultura occidental d’ambivalència en la representació social de la joventut: per una banda, la joventut és immadura, pretensiosa, inconsistent; però, per l’altra, la joventut també és creativa, fresca, atractiva. Com vaig escriure fa molt de temps: “La joventut és un gerro de dues cares: una amenaça de presents obscurs i una promesa de futurs radiants. Els joves són àngels que ens enlluernen i monstres que ens espanten”. 

El valor de la joventut en el món clàssic

Els filòsofs grecs es van fer aviat ressò del caràcter ambivalent d’aquesta noció de joventut que sorgia en el món clàssic. Així, per exemple, Plató comentava a la seva República, en termes que ens poden semblar molt actuals, el perill que implicava el culte a la joventut: “El pare s’acostuma a fer-se igual al fill i a témer-lo, i els fills a fer-se igual als pares i a no respectar ni témer els seus progenitors per tal de ser completament lliures. El mestre tem els seus deixebles i els adula; els alumnes menyspreen els seus mestres i els seus vells; i, en general, els joves s’equiparen a la gent gran i rivalitzen amb ells de paraula i d’obra, i els ancians, condescendents amb els joves, s’inflen de bon humor i de jocositat imitant els nois, per no semblar-los agres ni despòtics”. 

D’altra banda, Aristòtil, a la Retòrica, resumia els atributs d’aquesta fase de la vida: “Els joves són propensos als desitjos passionals i els encanta fer sempre el que volen. D’entre els desitjos que es refereixen al cos són, sobretot, dòcils als plaers de l’amor i incapaços de dominar-se… Els domina la gana irascible, ja que per causa de l’honra, no suporten que se’ls menyspreï… No són malvats de caràcter, sinó més aviat càndids a causa de no haver vist moltes maldats. Són confiats per no haver estat enganyats moltes vegades; i optimistes com els borratxos, perquè no han patit grans decepcions… Són magnànims perquè la vida encara no els ha humiliat prou i per això mateix encara estan plens d’esperança… Així mateix, són més amics i millors companys que els de les altres edats, perquè gaudeixen de conviure i res no jutgen mirant la conveniència… I són amants del riure i, per això, també de les bromes; doncs, efectivament, la broma és una desmesura als límits de l’educació”. 

Hom oblida, però, que en el pensament grec la joventut era també un valor en sí, doncs personalitzava el desig de canvi. L’educació no era només la transmissió del saber dels vells als joves, sinó que era fruit d’un autèntic diàleg –socràtic o platònic– que enriquia mútuament al docent i al discent –al madur i a l’immadur–. Més que no pas de la duresa de l’agoghé espartana, l’educació occidental prové de la sensualitat de la paideia atenenca, on la maduració personal no es feia tant mitjançant sacrifici, càstigs i ensinistrament militar, sinó mitjançant esport, música i diàleg.

En el present de la joventut s’hi conjuguen tres crisis: l’econòmica, la sanitària i la climàtica. I totes dificulten la seva maduració com agents socials.

D’altra banda, als primers temps de la República Romana, la pubertat filològica definia el pas de l’estat infantil a l’edat adulta. Originalment, la pubertat s’entenia, en sentit estricte, com a maduració sexual; pel que sembla, amb Justinià va existir fins i tot un expedient de comprovació, la inscriptio corporis, en el cas dels barons, pràctica abolida més tard per impúdica. Cada any, el dia dels liberari –el 17 de març– es reunien els pater i els membres del concilium domesticum i s’acordava declarar púber a un membre de la família; el conduïen a la plaça pública i el desposseïen de la toga praetexta (el vestit de nen) i li imposaven la toga virile, que assenyalava el seu ingrés a la comunitat política com a ciutadà. El jove podia participar en les eleccions, accedir a la magistratura, fer negocis, enrolar-se en la milícia; és a dir, tenia els mateixos drets i deures que els adults. La personalitat jurídica continuava pertanyent només al pare, però tots els fills, qualsevol que fos la seva edat, n’estaven desproveïts i, en cas de mort del pare, el fill primogènit obtenia aquesta potestat només en el cas que hagués arribat a la pubertat. 

Durant el segle II dC es produeixen a la societat romana una sèrie de mutacions que donen lloc al sorgiment de la joventut entre els homes de les classes privilegiades que fins aquell moment no havien passat per aquest període: expansió de la gran propietat agrària; formació de grans disponibilitats de capitals líquids d’origen financer i comercial; acaparament dels recursos per part d’una minoria dominant, urbanització massiva i canvi consegüent del centre de gravetat de l’economia del camp cap a la ciutat, desenvolupament complet de l’esclavitud com a relació fonamental de producció, etc. 

És en aquest context on apareix la joventut. La maduresa social, que als segles V i IV aC s’aconseguia de manera immediata amb la pubertat, a partir del segle II, no s’aconsegueix plenament fins després dels vint-i-cinc anys. Això vol dir que el jove púber és reconegut sexualment madur per assumir la defensa de la pàtria, però no per gestionar amb plenitud de judici el propi patrimoni i la república. Ideològicament, les lleis que sancionen aquest canvi es presenten com una defensa dels joves quan, de fet, estan retallant la seva independència. Hom atribueix el major control sobre els joves com una forma de mantenir dins de límits tolerables el desafiament dels canvis sobre els quals els joves podrien actuar de catalitzadors o bé resistint-s’hi. De fet, els joves no van acceptar sense reaccionar la marginació imposada. La seva rebel·lió es va posar de manifest a les Bacanals que unien joves, dones i altres grups marginats. La seva repressió violenta amb el pretext d’eliminar les orgies i els cultes estrangers, no va ser res més que la resposta pública dels grups dominants amenaçats en els seus privilegis.

El valor de la joventut en el món modern

Si passem de la societat clàssica a la societat moderna, la maduresa adquireix altres sentits. Ja no depèn tant de la capacitat de raonament autònom o d’un rol determinant com a ciutadà (d’una identitat suposadament estable), sinó de la capacitat de consum i d’adaptació als canvis (d’una identitat per definició inestable). La síndrome de l’adolescència passa a ser l’sturm und drang romàntic (la tempesta i l’estímul com a crisi d’identitat normativa). Si en el passat es volia que els joves fossin adults com més de pressa millor, la societat moderna inventa l’etern adolescent, un Peter Pan que es resisteix a fer-se adult. Fa uns anys vaig recollir la història de vida d’un jove punk de Lleida, que en plena crisi dels anys vuitanta reflexionava sobre el “no futur” d’una joventut aturada i apàtica. Quan el vaig retrobar al cap d’uns anys es va definir com “un adolescent d’edat avançada”, que es resistia a fer-se gran gràcies al seu treball en un local d’oci nocturn i a la seva passió per la música rock. 

Sens dubte durant les darreres dècades hem vist com l’ideal d’una maduració a partir del sacrifici i de la duresa de la vida ha donat pas a l’ideal d’una immaduresa permanent, a la sobreprotecció de la infància i de la joventut, a impedir-los fer front a les responsabilitats adultes –endarreriment de la incorporació al mercat laboral, emancipació residencial tardana, dependència econòmica, postergament de la paternitat-maternitat, etc. Tot plegat combinat amb una precocitat en un altre tipus de maduresa: la que prové de la seva familiaritat amb les tecnologies de la informació i la comunicació, la creació d’un “país de mai més” governat per infants d’avançada edat (com els que varen crear Apple, Microsoft o Facebook en la seva adolescència i un cop grans i multimilionaris segueixen comportant-se com a menors capritxosos). Tanmateix, ens podem preguntar si els adolescents no maduren perquè no volen o perquè no els deixem. I encara més: ens podem preguntar si són els adolescents els que no volen fer-se grans, o bé són els adults els que es comporten com adolescents, els que volen tornar física i emocionalment a una etapa d’inestabilitat i immaduresa (la famosa segona crisi de la pubertat als quaranta), a partir de crisis professionals, ruptures polítiques, aventures sexuals, esport extrem i tecnologies antiaging (un negoci que avui mou milions).


Si ens acostem al present distòpic de la pandèmia, ens podem preguntar com ha afectat aquesta experiència traumàtica a la maduració de les persones, en especial a la maduració dels i les adolescents. L’experiència del confinament va suposar haver d’enfrontar-se a un perill desconegut en un període clau de la vida, i fer-ho en condicions d’aïllament. De cop i volta va caldre aprendre noves rutines i reemplaçar el suport dels coetanis per una forçada relació amb els grans o per relacions a distància. Entre els aspectes positius, la cultura digital dels adolescents els va salvar i de fet ens va salvar als adults que vam tenir la sort de conviure-hi. Entre els aspectes negatius, la seva sociabilitat va quedar limitada durant un llarg període: primer limitada al ciberespai i després amb moltes restriccions en l’ús de l’espai públic, com les polèmiques sobre el botellot van posar de manifest. 

Reclusió i joventut, dos conceptes antagònics

D’entrada, adolescència i confinament són conceptes antònims: la meta d’aquesta etapa de la vida és abandonar la reclusió domèstica i obrir-se al món –al peer-group, als altres, a l’espai públic–. Es tracta de trencar la closca familiar –l’enyorança del claustre matern– i arriscar-se a enfrontar-se al món –per bé o per mal–. Quan això passa de manera natural, es donen les condicions per a una transició saludable a la vida adulta –a la vocació, a la feina, a l’oci, a l’amor, a la ciutadania–. Quan això s’impedeix o fracassa, sorgeixen els processos d’exclusió, marginalitat i malaltia mental que condueixen a adolescències fracturades o en crisi: es trenca l’enllaç amb els progenitors sense establir nous lligams amb els altres i amb ells mateixos.

A les societats preindustrials, el pas a la vida adulta solia pautar-se mitjançant els anomenats ritus de pas o de pubertat. Molts d’aquests ritus consisteixen precisament en períodes de reclusió obligatòria –de confinament– a la natura, en cabanes o campaments fora de la vida ordinària –separats físicament i simbòlicament de la comunitat–, on mitjançant determinades cerimònies, cants, danses o la ingestió d’al·lucinògens, els púbers trenquen amb la seva identitat infantil i reneixen amb una nova personalitat.

Són els adolescents els que no volen fer-se grans, o són els adults els que volen tornar a una etapa d’inestabilitat?

A les societats industrials, els ritus d’iniciació van derivar en diversos tipus d’“institucions totals”, concebudes com a espais de confinament per preparar-se millor abans d’entrar a la vida adulta: entre els més destacats, el servei militar obligatori inventat per la Revolució Francesa per formar els joves barons al servei de la Nació (la caserna dels “quintos”); els internats educatius britànics o suïssos per als nois i noies de les elits; i les presons de menors per als nois i noies obrers que escapaven del control familiar o institucional i optaven per una vida al carrer –l’origen de les bandes.

A la societat postindustrial, aquests espais de reclusió desapareixen o es transformen: fi del servei militar obligatori (excepte per als que opten per l’exèrcit professional), decadència dels internats (excepte per a joves amb addiccions o malalties mentals), conversió de la presó en centres educatius (incloent-hi centres de tutela per a adolescents sols, com ha passat amb els menors migrants no acompanyats). Paradoxalment, alguns adolescents es refugien a la pròpia habitació, com a avantsala o preparació a la dura tasca d’enfrontar-se al món, cosa que la transició cap a una societat digital facilita, en poder obtenir des de l’espai íntim tot el necessari per viure (del menjar a domicili al cibersexe).

El confinament ritual dels adolescents tenia una funció triple: la incorporació (l’acceptació del propi cos i identitat sexual); la introspecció (l’acceptació del propi esperit i la identitat personal); i l’extroversió (la unió amb el peer-group, amb la classe d’edat i amb la societat). En definitiva: brindar-li suport per trencar els lligams familiars i enfrontar-se al món. El confinament actual pot ser vist com el contrari: arriba en un moment que en lloc de ritus de pas el que hi ha són ritus d’impàs (cerimònies d’iniciació cap a no-llocs atemporals). 

Identitat, joventut i crisi

La lenta sortida de la pandèmia ha afectat de manera especialment dramàtica als adolescents. Els famosos botellots són la punta de l’iceberg d’un malestar més profund, que té en la seva base un augment de malalties mentals i suïcidis, com vàrem posar de manifest recentment en aquesta mateixa revista en un diàleg amb la psiquiatra Thaïs Riba. Però això pot tenir un vessant positiu que convindria no menysprear: la crisi d’un model d’adolescència sobreprotegida, aïllada i immadura, i l’emergència d’un nou model intergeneracional basat en la cogestió, la convivència i la corresponsabilitat. 

L’emblemàtic any 1968 Erik H. Erikson, psicòleg nord-americà, va publicar Identity. Youth and Crisis, llibre que generaria una polèmica al si de la psicologia clínica, les institucions educatives i l’arena social i política, tan convulsa durant aquell any i els que van seguir. Les seves tesis són conegudes: la crisi de l’adolescència i de l’edat adulta jove no és una crisi patològica, sinó una crisi normativa del desenvolupament, de la resolució de la qual depèn la constitució d’una identitat adulta sana. A més, la crisi de la joventut no és més que la manifestació, a escala biogràfica, d’una crisi social latent, la qual cosa als anys en què el llibre es va publicar (en plena era de la protesta) apareixia com el símptoma d’un malestar social més difús. 

En el present de la joventut s’hi conjuguen tres crisis: la crisi econòmica que ve del passat, la crisi sanitària del present i la crisi climàtica del futur. Totes tres dificulten la seva maduració com agents socials. Es poden abordar com una barrera insalvable, però també com una oportunitat. Com deia José Luis L. Aranguren, la joventut retrata sempre la societat global, a la qual no acostuma a agradar aquest retrat. Per això la maduresa o immaduresa de la joventut no és més que un símptoma de la maduresa o immaduresa de la societat: de la nostra capacitat per abordar els problemes estructurals i de fons en compte d’entretenir-nos en els problemes conjunturals i epidèrmics. Si la pandèmia serveix per fer-hi front –per madurar– benvinguda sigui!

Carles Feixa és doctor en Antropologia Social per la Universitat de Barcelona, Honoris Causa per la de Manizales (Colòmbia) i catedràtic d’Antropologia Social a la Universitat Pompeu Fabra. Especialista en l’estudi de les cultures juvenils.

Autor de la il·lustració: Raúl Campuzano (@elcampuzano).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.