L’altre dia vaig veure un noi que conec, cansat, esgotat i derrotat. És un noi jove que tornava de veure qui havia estat la seva parella en una urbanització que es troba a deu quilòmetres del poble amb una pujada eterna. Em va explicar desconsoladament que l’havien deixat, que tenia el cor trencat i sentia un neguit que semblava insuperable. Aquella parella que ho havia estat tot per a ell, ara ja no en volia saber res i li havia caigut l’ànima als peus.
Aquesta descripció que pot semblar exagerada s’ha d’entendre en el context. Un adolescent és algú que no sap res de la vida, que la veu davant i dubta. Dubta per moltes coses, milions de coses, i una d’elles és si se’n sortirà amb l’amor. Quan un el troba tot és fantàstic, alguns gairebé deliren d’alegria. Idealitzen la parella amb totes les forces i construeixen castells de futur insuperables. Però tant poden ser a dalt de tot com caure de cop i fotre’s una castanya, la primera, també necessària.
Els pares s’espanten i es preocupen quan el/la veuen tan deprimit. Però de sobte apareix un altre amor i s’interessen, s’il·lusionen i construeixen nous castells, però segur que ja no seran tant esplèndids; la segona vegada ja toquen més de peus a terra i són més funcionals. Provar de mirar la vida amb els ulls d’un adolescent sempre és fascinant! Doncs un adolescent s’assemblea molt poc a un adult…
Ells viuen en la constant novetat, doncs els canvis abruptes ocorreguts al cos els canvien la perspectiva de la vida, els interessos, les amistats. L’estabilitat no és i no ha de ser un valor per a l’adolescència. Han de jugar, provar, interessar-se per cultures llunyanes i properes, obrir els ulls al món el màxim de grossos per intentar veure de què va tot això… I, és clar, al fer els primers passos com els nadons, cauen, ploren, es fan mal, però es tornen a aixecar amb més o menys ajuda. Podem dir que l’adolescència és un segon naixement.
