La reflexió sobre el plaer permet dos grans enfocaments. Un és teòric: és el de l’antropologia cultural que cerca la descripció asèptica del fet humà i, de retruc, obre pas al relativisme. La neutralitat de l’antropologia és incerta, perquè mai no escapem ben bé d’una cultura: no es pot pensar (o pensar-nos) “fora” o prescindint d’una cultura. Beneviste adverteix com el llenguatge —els llenguatges— sotmeten el món i a nosaltres a les seves pròpies determinacions, i condiciona l’objectivitat descriptiva.
Aquesta objecció pot temperar-se afirmant que hi ha una naturalesa humana. L’evolució hauria fet l’humà amb uns universals lingüístics profunds (hipòtesi de Chomsky) que afloren en cada llengua, i uns universals morals que emergeixen en cada moral (hipòtesi anàloga de Hauser). Això donaria un mínim comú denominador sobre el plaer (i el dolor) en totes les cultures: pràctiques mèdiques, analgèsics, ús de drogues per apaivagar el dolor. També la descripció científica dels mecanismes cerebrals de plaer i dolor remet a una naturalesa humana.
El segon enfocament és pràctic: com gestionar la vida? Hi ha ètiques que identifiquen el bé amb el plaer. Epicur defensa el càlcul racional del plaer i l’hedonisme auster (l’excés de plaer causa dolor), l’estalviar-nos desitjos (per evitar frustracions), i viure d’acord amb la natura. Per l’utilitarisme cal fer el que tingui les millors conseqüències.
El budisme cerca el control mental del desig i el benestar espiritual i material. Plaer es relaciona amb felicitat, salut, tranquil·litat, equilibri, benestar i harmonia interior, amistat, i… coneixement. És sabut que per sortir-se d’una drogadicció (que acaba causant més dolor que no pas plaer), cal reflexionar (raó) i prendre una decisió (voluntat).
Aristòtil, en canvi, vincula plaer/felicitat amb excel·lència humana o virtut (areté). L’areté suposa pensar i filosofar. Afegim-hi l’actuar segons la gestió intel·ligent (i plaent i feliç) de la vida.
