l moment de seure a la taula és també el de passar comptes: dels presents, dels absents, de les noves incorporacions… L’any passat, just quan anàvem a començar, la Monti ens va trucar des de terres llunyanes –on s’estava amb el seu company, l’Ivan-. Volia dir-nos que haurien volgut ser amb tots nosaltres també en aquells instants. Un rere l’altre vam anar agafant el telèfon per desitjar-nos bones festes i explicitar-nos tot el que ens enyoràvem. L’emoció continguda va fer esclatar el plor en el darrer moment. “L’any que ve si, eh?” ens vam dir amb veu trencada.
L’àpat de Nadal, com a la majoria de cases, és un dels primers punts i seguits de tot un cotinu de trobades i retrobades, dinars, sopars i berenars, a casa de l’un i a casa de l’altre. Serà l’estona d’entonar i desentonar les nadales d’uns cançoners tronats però amb afecte conservats. Serà l’ocasió de veure la cara que anem posant després de desembolcallar el detall amb que ens obsequia l’amic invisible –funció que la modernitat ha manllevat al cagatió-. Serà el moment d’assaborir els plats i les converses que porten tan de temps preconcebent-se. Però ara mateix, tot això, no em toca explicar-ho a mi.
Amb la meva companya, aquest any celebrem l’àpat de Nadal a casa dels seus pares junt amb germanes, cunyats, tietes i nebots. Ho visc com una experiència molt agradable que fa sentir d’allò més feliç. De fet, qualsevol efemèride en aquest ertorn familiar és un bon moment de retrobament; però el dinar de Nadal, i el seu sentit profund, multiplica especialment la joia d’una taula compartida.
