Trist, lamentable, injust, indignant, vergonyós… no sabria quin qualificatiu escau millor al fet que s’ha esdevingut fa uns dies al Masnou (Maresme) i que va donar a conèixer un dels joves que van haver de patir-lo en carn pròpia. Tots aquests epítets el defineixen i encara en falten. Perquè no hi ha prou paraules.
Un noi masnoví ha difós la humiliant experiència a les xarxes: ell, amb altres amics, es disposa a seure a la terrassa d’un bar de la població i rep com a benvinguda “podeu demanar per emportar, però per prendre aquí, no”. Preguntat per la raó, el propietari respon “Si os sentáis vosotros, la gente no se sienta”. Qualsevol ment mínimament lúcida es preguntarà qui devien ser aquests “vosotros”, sobretot tenint en compte que, per lògica lingüística, aquest “vosotros” no devia ser “gente”. Però, llegint l’article divulgat, ens adonem que sí, que qui volia seure era “gente”, catalana i masnovina, només que “de pell fosca” (però això sí, que guapos ens posem quan prenem el sol a la platja i estem morenos).
La “pell fosca” espanta la clientela. Aquesta era la raó del propietari. I quan els nois van demanar el full de reclamacions, es va negar a donar-los-el. D’aquesta darrera negativa se’n desprèn la consciència de la il·legalitat de l’acció, que no podia ser enregistrada per deixar-ne constància, o bé la vergonya que sentia el propietari, que veia enfonsar-se encara més el seu mitjà de vida, pressionat per un ambient que el posava entre l’espasa i la paret (també és probable que s’ajuntessin les dues coses). Per sort aquests fets condemnables també troben oposició i poc després va haver-hi una concentració de veïns davant l’Ajuntament d’El Masnou per expressar la seva repulsa.
Tanmateix, aquest no és un cas aïllat. Em consta de primera font que fa uns anys un altre establiment del poble va patir un intens assetjament protagonitzat per persones privades, algunes de les quals treballadores d’institucions de la localitat, exactament pel mateix motiu, una situació que va fer perdre la salut als propietaris.
Segurament la gent que no seu a una terrassa d’un bar perquè hi seu altra gent “de pell fosca” és la mateixa que la inculpa de no integrar-se.
Com és possible que el racisme segueixi imperant en les nostres societats al segle XXI, després de tants segles d’història, després que la història ens hagi mostrat i ens segueixi mostrant, que les persones de diferent color de pell i diferents trets físics, de diferents cultures, quan ens barregem, no fem sinó enriquir-nos, apropar-nos, crear lligams d’amistat i fomentar la pau? I, malgrat que no hauria de caldre, recorro també a la memòria per portar a col·lació l’empatia: quin poble de la humanitat no ha viscut mai la necessitat (o la voluntat) de l’emigració? Que n’és de curta, la memòria! Ja ho deia Bertolt Brecht: “L’ésser humà no aprèn mai dels seus errors”. Saïd El Kadaoui, psicoanalista i escriptor català, arribat des del Marroc a Catalunya als set anys, va publicar un llibre que recomano amb devoció, Radical(s), on reflexiona sobre la identitat i ens il·lumina amb gran intel·ligència i coneixement de causa sobre moltes qüestions que tots hauríem de saber i interioritzar.
Si ho féssim no ens caldria escriure ni llegir articles com aquest.
