De la mateixa manera que una ferida mal curada pot ser un focus d’infecció, els conflictes mal tancats solen convertir-se en danys permanents. L’exemple més clar són els conflictes bèl·lics i potser el més significatiu és el Tractat de Versalles de 1919 que va posar fi, formalment, a la Primera Guerra Mundial.
Anys més tard i revisant la història, es diu que va ser aquest tractat el que va assentar les bases de la Segona Guerra Mundial, ja que Alemanya va ser molt durament tractada i se la va penalitzar com a principal culpable del conflicte. De fet, les sancions imposades van ser tan importants que teòricament el 2010 Alemanya hauria acabat de pagar el darrer termini del deute. El ressentiment d’Alemanya, unit a les condicions econòmiques, els disturbis al carrer i la manca de seguretat van ser el brou de cultiu perquè el partit nazi liderat per Adolf Hitler aconseguís el poder. La resta és més que coneguda.
El ressorgiment del ressentiment a Europa
Durant molts anys, a Alemanya va dominar l’educació del silenci, no només a les famílies, sinó també a la societat, a les escoles i fins i tot a la universitat. Era una etapa de la vida que es volia oblidar, feia massa mal pensar-hi, i no va ser fins molts anys després que els joves van començar a qüestionar la història preguntant als familiars sobre la seva responsabilitat en els fets.
Per curar el ressentiment és important treballar en processos de justícia transicional, però aquesta ha de poder ser entesa no únicament en els termes clàssics, sinó incloent aspectes de justícia restaurativa i també social.
Després del final de la Segona Guerra Mundial (1945), Europa va viure una pau i tranquil·litat envejables. Entre d’altres causes, per la consolidació d’un Estat del Benestar social pactat entre els dos grans partits que ha permès una societat menys polaritzada. Tot i això, des de la crisi econòmica del 2008 van començar a sonar determinades alarmes i, durant aquesta darrera dècada, hem vist ressorgir en alguns països partits d’extrema dreta. Al mateix temps, també hem presenciat l’esfondrament dels partits polítics en un sentit clàssic, acompanyat per un important descontentament social, i una precària situació laboral, especialment entre els joves.
A tot això, cal afegir-hi una pandèmia no sols desconeguda, sobretot entre les persones més grans i especialment greu per a aquestes, en una Europa demogràficament envellida. I quan semblava que la covid-19 ja estava sota control i que estàvem camí de la recuperació econòmica, esclata la guerra d’Ucraïna, amb l’amenaça latent d’un conflicte bèl·lic de magnituds imprevisibles i d’afectació a tots els àmbits de les nostres vides. Massa coincidències.
Els procediments per curar les ferides
A les guerres, encara que aparentment hi ha vencedors i vençuts, tots som perdedors. La pau és un dels béns més preuats de la vida. D’entre les moltes històries de la guerra a Ucraïna ressalta la d’unes dones jueves supervivents de l’Holocaust que de nenes vivien en aquest país quan Hitler el va envair. Elles van tenir la fortuna de ser evacuades per l’Exèrcit Roig, que aleshores van ser vistos com “els seus salvadors”. Avui és Alemanya qui, en un gest reparador, les acull al seu país per salvar-les de la invasió del mateix exèrcit que en aquell moment les va salvar.
És difícil no acceptar que el ressentiment o, si es prefereix, les ferides col·lectives mal curades són la base de molts dels conflictes bèl·lics. Per això és tan important treballar en processos de justícia transicional, però aquesta ha de poder ser entesa no únicament en els termes clàssics, sinó incloent aspectes de justícia restaurativa i també social.
De fet, la Justícia Transicional té molts elements en comú amb la Justícia Restaurativa, d’aquí que moltes de les seves característiques siguin aplicables a totes dues. D’entre elles, destaquen: la responsabilització respecte d’uns fets i el seu impacte en la vida de les persones; l’escolta de la veu d’aquells que s’hi hagin vist afectats; la voluntat de reparar el dany de la manera que sigui possible (material, emocional o simbòlica) i la construcció conjunta d’un relat encaminat a la superació d’aquella experiència.
Malgrat que és inevitable i també necessari mirar cap al passat, admetem amb el filòsof Reyes Mate que són diverses les maneres en què el podem visitar i, per tant, també són diverses les memòries. Els processos de justícia transicional, com per exemple, el que es va viure a Sud-àfrica després de la ferida provocada per més de quaranta anys d’apartheid, fan possible un silenci fèrtil, el de l’avantsala que dona pas a la veu de les víctimes, les que no havien estat escoltades fins llavors, ni incloses en la història. Aquests processos, sovint anomenats “comissions de la veritat i la reconciliació” són, en aquest sentit, memòria d’un relat que havia estat inèdit i esdevé, aleshores, una forma de coneixement de la realitat que cal admetre com a veritat.
un procés serà just quan compti amb la participació de les persones involucrades i afectades en i pels fets; quan les seves veus s’escoltin i les seves històries se sumin a la història
Esforçar-se per aconseguir la pau
En una mena de revelació, les diverses cares i capes que conformen les vides humanes poden veure la llum en processos com el que descrivim. Cal que ho facin si volem atendre les ferides i evitar que continuïn obertes o facin emmalaltir la societat, ja que si no hem sentit aquests relats ni el dolor que contenen difícilment podrem comprendre què o com cal reparar.
Així, subratllem la dimensió humana i humanitzant que caracteritza la justícia restaurativa, perquè parteix de la base que les persones són el centre d’atenció, que no només cal escoltar-les, sinó també comprendre-les i, en la mesura del possible, reparar el dany causat tornant a la situació precedent. En aquest sentit, un procés serà just quan compti amb la participació de les persones involucrades i afectades en i pels fets; quan les seves veus s’escoltin i les seves històries se sumin a la història “oficial” i les decisions que afecten el futur conjunt siguin el resultat d’un procés dialogat i consensuat.
La tasca de pensar la guerra, la barbàrie, ja que no podem anomenar-la d’altra forma, és una tasca ètica que el filòsof alemany Adorno plantejava precisament des de la política: des de la responsabilitat col·lectiva que tot ésser humà ha adquirit amb la història malgrat no haver-ne format part. En aquest sentit precís de l’imperatiu de la memòria, difícilment serà possible navegar cap al nord que assenyala la justícia si no tenim un record molt present de la injustícia que hem deixat enrere. Des d’aquí, creure que les persones són éssers capaços de responsabilitat i que poden canviar tant a un nivell individual com un nivell social, és el que la justícia restaurativa i els processos de justícia transicional prenen com a punt de partida per a la construcció del futur compartit.
A dia d’avui hi continuen havent-hi guerres, però potser també per això hauríem de contribuir amb més força a la recerca de solucions. No hi ha dubte que com més s’allargui el conflicte, més difícil serà la recuperació i més creixeran els riscos. Per això, és necessari que els esforços a la recerca de la pau, ja siguin individuals com col·lectius, han de dirigir-se cap als reptes del futur i totes les implicacions que suposa. Tanmateix, és essencial, si no volem que la ferida es converteixi en un llegat per a aquest futur, que ho fem comprenent, incloent i compartint, amb la finalitat de reparar les ferides del passat.
Escrit per Esther Giménez-Salinas i Aida C. Rodríguez, directora i la cap de projectes de la Càtedra de Justícia Social i Restaurativa Pere Tarrés de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés-URL
