Tothom la busca, la felicitat, i tothom es queixa que no l’acaba mai de tenir. És que s’ha de tenir? Posseir? Potser no. Potser es tracta d’aquelles dimensions humanes profundes davant les quals més aviat t’has de deixar portar. Són més grans que nosaltres mateixos, que el que podem pensar, voler, sentir… i ens transcendeixen d’alguna manera com la veritat, la bellesa, la bondat…
En un barri obrer, popular, perifèric, et trobes amb un noi i una noia amb síndrome de Down, que sempre somriuen, són educats, saluden, i diuen que son nòvios, s’estimen… Una altra noia treballadora, entregada, forta, però que la seva psicologia justeta li causa problemes de relació, i perd contínuament les feines, amb la mateixa velocitat que les torna a trobar. Fa un temps surt amb un noi, també justet i ara no perd la feina, agraeix les mans i els cors de la psicòloga, de les amistats, que l’han recolzat i que l’acompanyen i se sent bé. En canvi, dos nois, amb malaltia mental, del mateix barri, sols, els veus neguitosos, amb ansietat, tristos a cops, més equilibrats en altres moments…
I així podríem anar narrant camins de molta gent senzilla, que ratlla el Quart Món i que tot fent-nos de mirall ens endinsen, amb força seguretat, vers què és i que no és la felicitat. Potser la clàssica combinació entre sentir-se estimat i poder estimar algú, amb una ocupació del temps més o menys satisfactòria, més o menys relacionada amb les pròpies qualitats, està a prop d’això que en diem felicitat?
No és fàcil comprendre la felicitat quan és (i així sembla, avui precisament que es viu molt) la paraula que defineix més sintèticament les profundes aspiracions de l’ésser humà. Volem parlar i definir un estat, una dinàmica de vida que creiem que ens ha d’omplir a nosaltres i a tothom. No és fàcil. Tractem la felicitat com un objecte, allò que és ple de vida, de subjectivitat, de personalitat, de llibertat.
Caldria veure en primer lloc si la felicitat la posem en el passat (nostàlgies de temps passats millors), en el present (sembla que avui la tendència és aquesta) o en el futur; i en segon lloc, si aquest futur el veiem aquí en aquesta terra, o en una altra vida futura més enllà de la mort; i en tercer lloc, si el futur el veiem per a nosaltres mateixos amb vida limitada, o per a les següents generacions… També podríem parlar de la felicitat fugaç o de la duradora. O si confonem, o no, felicitat amb plaer. De fet tota relació d’amor, comporta plaer i dolor, i si la felicitat té relació amb l’amor, no és sols plaer. La felicitat també deu tenir alguna cosa a veure amb la fidelitat, la constància. Podríem apuntar igualment si comprenem la felicitat com quelcom intern a les persones (la joia interna que a vegades pot anar perfectament combinada amb dolors, problemes, circumstàncies dificultoses…) o quelcom extern, que pot ser més relacionat amb la salut, la feina, els diners, el benestar material, la bona companyia… Tot ajuda! Des de la sociologia i l’antropologia ens hem de preguntar també sobre les condicions de possibilitat de la felicitat dels grups humans, i dels diferents continguts que aquests li han donat i li donen al llarg de la història. Tot plegat, aproximacions intuïtives, a les palpentes a una realitat humana, que totes les filosofies, humanismes, ètiques, religions, i espiritualitats (la relació entre felicitat i la o les divinitats és un altre recurrent fonamental), és a dir, cultures han intentat donar-hi resposta, sortida, camins, mètodes, formes, conceptualitzacions, rituals, mites… I per sort (la sort també pot tenir relació amb la felicitat, sovint hi ha persona que les confon), així seguirà essent.
