Els llibres d’història diuen que el desastre de la Segona Guerra Mundial va acabar el 2 de setembre del 1945 i quaranta dies després, el 24 d’octubre, va néixer formalment l’Organització de les Nacions Unides, un instrument dissenyat per oferir als països un espai i un mètode de gestió alternatiu als exèrcits i els camps de batalla. Un club d’estats on es discuteixen els problemes dels països, sobretot d’economia i seguretat. Potser per aquest inici tan corporativista, ben aviat, el 10 de desembre del 1948, van signar una declaració sobre els drets humans on van anar a l’altre extrem, i mirant de corregir aquesta forta lògica de països i territoris van posar el focus en l’individu abans que en els col·lectius o les comunitats. Aquesta tensió entre si al centre del disseny social hi ha d’haver l’individu o la comunitat és una tensió filosòfica que està a l’arrel dels models culturals i polítics que expliquen la història del món.
Avui dia estem abandonant progressivament la societat industrial i entrant en el que serà la societat digital, un nou punt d’inflexió en l’evolució dels models socials humans, i aquesta tensió entre individu i comunitat ens continua acompanyant. Les eines digitals ens permeten organitzar col·lectivament com no havíem imaginat mai, però a la vegada també estan potenciant un individualisme extrem com no havíem vist mai. Les plataformes digitals ens gestionen un a un, busquen la personalització extrema i dificulten enormement que ens vertebrem i tinguem drets col·lectius. Costa molt que els usuaris de Twitter tinguin veu davant els canvis que proposa el seu propietari. És gairebé impossible que els repartidors d’Amazon s’organitzin en un sindicat. És feixuc que la ciutadania tingui veu pròpia i efectiva quan el regulador discuteix amb la indústria quines lleis han d’ordenar les dades de salut. Els músics tenen poca capacitat de negociació col·lectiva amb Spotify, de qui en depenen econòmicament cada cop més. És molt difícil vertebrar un col·lectiu amb consciència de classe. Costa vertebrar els autònoms o els socis del Barça. Tothom gestiona clients i usuaris, però tothom evita promoure col·lectius.
Torna el despotisme il·lustrat
Al segle XVIII es va imposar el concepte polític del despotisme il·lustrat, resumit en la frase “tot per al poble, però sense el poble”. És a dir, “us procurarem el millor, però no ho volem discutir amb vosaltres. Us volem de destinataris dels nostres plans, però mentre els discutim i elaborem no us volem com a interlocutors”. La societat digital està tornant a abraçar aquesta filosofia, que podríem posar al dia amb la frase “tot per a l’usuari, però sense parlar-hi”. Netflix, Google, Spotify, Instagram, Twitter… tot són serveis radicalment personalitzats que eviten tant com poden qualsevol mena de conversa amb nosaltres. És gairebé impossible parlar-hi, mentre ells fan tot el possible per conèixer-nos i atendre les nostres necessitats fins i tot abans que nosaltres mateixos sapiguem que les tenim. Ara mateix, tant les empreses com els estats ho volen saber tot de nosaltres. Tot, massa. Les empreses estan passant línies vermelles amb l’excusa d’oferir un millor servei, i els estats també estan passant línies vermelles amb l’excusa d’oferir-nos més seguretat. Però ni uns ni altres posen fàcil que ens organitzem i ens coordinem. Ens volen aïllats, individuals i que, posats a pensar en drets i deures, ho fem només en primera persona.
“Mirant de corregir aquesta forta lògica de països i territoris, els redactors de la Declaració van posar el focus en l’individu abans que en els col·lectius i les comunitats”
La història és una successió de models polítics que cada cop afecten més població. Vàrem començar organitzats en grups de nòmades i hem anat evolucionant fins a arribar als actuals estats nació. De gestionar cinquanta persones a gestionar-ne cinquanta milions. Evidentment, les normes de convivència no poden ser les mateixes i al llarg dels segles les hem anat adaptant, buscant mètodes de representativitat que permetin discutir i decidir els temes que afecten un grup cada cop més gran. Del cap de colla del paleolític al sistema de partits de la societat industrial.
Calen nous sistemes de gestió
Resulta molt evident que la nostra època s’està caracteritzant per un nou augment significatiu de la mida del grup que s’ha de gestionar, i que faran falta nous sistemes de gestió. Va començar amb la globalització i s’ha disparat amb la digitalització. L’escala nacional ja no és eficient per a res, ni per als negocis ni per a la justícia ni per a la política. Google té més de dos mil milions d’usuaris, hi ha mil milions de dispositius iPhone operatius, Volkswagen té fàbriques a 21 països. Les dimensions del nou terreny de joc ja no es poden abastar des de la lògica d’un sol estat nació, ni que sigui Alemanya. Ara necessitem discutir i dissenyar les regles de joc a escala continental, i els nostres sistemes de participació demanen actualització perquè estan funcionant malament a aquesta escala.
La societat digital demana eines per gestionar un grup de població més gran que mai, i ens ha de portar a explorar nous models polítics, econòmics, culturals, socials, jurídics i qui sap quantes coses més que vagin més enllà del sistema de fronteres nacionals que vàrem construir el segle XVIII, i fa tota la sensació que en lloc de promoure sistemes de representació col·lectiva estem abraçant sistemes de negociació individuals. Cadascú de nosaltres signa la seva acceptació individual de les condicions d’ús dels serveis i no tenim cap mecanisme per discutir-les. Autoritzem Apple a tenir dades nostres de salut, però enlloc discutim el model de serveis sociosanitaris que volem per als nostres fills.
“De la Declaració n’hauríem de corregir el seu biaix individualista i posar l’accent en els drets col·lectius, cosa necessària per a un correcte desenvolupament de la societat digital”
Cada cop hi ha més autònoms i menys assalariats, i els autònoms no tenim mecanismes per discutir les condicions laborals. Formem part de la generació que explora models per al funcionament d’un grup gran, molt gran, i no ho aconseguirem si els individus no tenen objectius compartits i mecanismes de coordinació col·lectiva. Quan va arrancar la revolució industrial va sorgir el lema “proletaris del món, uniu-vos” i ara que arranca la revolució digital necessitem “usuaris del món, uniu-vos”. Hem de posar els drets col·lectius al centre de l’equació, perquè els objectius i els drets individuals ens debiliten per al correcte disseny d’una societat justa.
L’esquema mental que va donar peu a la Declaració Universal dels Drets Humans s’ha anat extremant fins a formar part del problema. La defensa radical dels drets de l’individu està posant en risc la geografia humana perquè, ara que cadascú pot triar lliurement allò que vol, el resultat són models cada cop menys lliures. Els nostres consums culturals cada cop són més anglòfons i menys catalans, italians o peruans, i la globalització digital va aplanant el món i fent que desapareguin les comunitats culturals. Som individus que lliurement abracem els patrons de consum dissenyats a set mil quilòmetres de distància, i el resultat és que els nostres drets culturals i tot allò que ens defineix com a comunitat es va desfent fins a esdevenir irrellevant.
La tecnologia digital és la solució
Però lluny de ser pessimista, penso que justament la tecnologia digital és la solució que ens ha de permetre organitzar-nos col·lectivament. La impremta va permetre que un major nombre de persones poguessin accedir a un text, i ara la tecnologia està permetent no només que més persones puguin generar i difondre un text, una imatge, una dada i qualsevol idea, sinó sobretot que puguin elaborar conjuntament allò que necessiten. No havia estat mai tan fàcil col·laborar, no havia estat mai tan fàcil donar-nos suport i ajudar-nos. Avui és raonable que persones de diferents continents treballin conjuntament una idea, que comparteixin el que saben, el que senten i el que pensen. Allò que ens fa poderosos ja no són les nostres capacitats individuals sinó la capacitat de vertebrar-nos en xarxes. La clau del meu futur no són els meus drets individuals sinó la possibilitat d’esdevenir membre actiu d’una comunitat, que em permet ampliar els objectius i l’abast.
Es compleixen 75 anys de l’aprovació de la Declaració Universal dels Drets Humans i, si l’haguéssim de posar al dia, potser hauríem de corregir el seu biaix individualista i posar l’accent en els drets col·lectius, que bona falta ens faran per a un correcte desenvolupament de la societat digital.
Genís Roca és especialista en desenvolupament de negoci i cultura digital, assessora empreses i governs i dirigeix el Postgrau en Transformació Digital de les Organitzacions (UPF)
