Francesc Torralba assegura que la crítica és un valor modern, perquè en la mentalitat premoderna la tradició encara té un pes molt important. Abans de l’inici de la modernitat, l’herència i la paraula dels que ens han precedit difícilment es posava en dubte. En canvi, l’home modern es comença a qüestionar el seu passat i el filtra pel sedàs de la raó. Aquesta evolució, evidentment, només es pot valorar de forma positiva. Saber ser crítics, saber discernir entre allò positiu i allò negatiu de la veritat absoluta que ens volen fer creure, ens converteix ens adults. De fet, encara que sovint pensem que la crítica ha de ser forçosament negativa, aquesta és senzillament una valoració de la realitat, en un sentit o en un altre. I, per això, no podem oblidar una prèvia. Si tenim l’oportunitat de reflexionar, formular i expressar la nostra pròpia opinió, vol dir que gaudim de llibertat.
Per tot això, la crítica és la prova que una societat té ganes de millorar. Una societat que no critica és una societat estancada i conformista, una societat que es deixa manipular sense alçar la mirada. La crítica és un bon instrument contra l’apatia social i política i s’ha de fomentar en l’educació i en tots els àmbits. Per això ens volem preguntar: en aquesta fase final de la crisi, estaríem precisament en un moment d’escassetat crítica? O tot al contrari? I és que, per altra banda, tampoc és bo arribar a caure en la crítica per la crítica, que entenem que ha de ser l’avantsala de l’acció. En algun moment s’ha de fer el pas; sinó aquesta es desinfla i perd autoritat. Moviments com el 15M, per exemple, han rebut aquest judici.
De fet, passa el mateix en les crítiques personals. Perquè la persona crítica no es confongui amb el criticaire, aquesta ha de d’acostar-se a la realitat que l’envolta amb els ulls ben oberts, tenir en compte les opinions dels altres i reconsiderar, si és necessari, les seves pròpies. La persona crítica és exigent amb si mateixa, es qüestiona el seu nivell de coherència i és valenta. El crític, a més a més, sap de què parla. I són aquest tipus de crítiques les que ens fan créixer i les acceptem perquè sabem que són fetes des del respecte.
La crítica, però, encara esdevé en un tercer cercle més íntim. Horacle deia: “El poble em xiula, però jo m’aplaudeixo a casa”. Una certa dosis d’auocrítica és positiva. El dilema és trobar la mesura justa. L’escassetat ens acosta la vanaglòria i l’abundància a la manca d’autoestima. Sigui com sigui la crítica ens acompanya, la usem a diari, de vegades, ni sense adonar-nos-en. Forma part de la nostra condició i de les nostres relacions i, segons com es formuli, ens pot ajuda a créixer o a enfonsar-nos. En la crítica, però, no hi ha formula secreta.
