Ensenyar a pensar des de ben petit, tant a casa com a l’escola, és l’eina més valuosa que tenim per afrontar els problemes socials del present amb una mirada proactiva cap al futur. Els pensaments són un laboratori on s’hi formulen preguntes i s’hi troben respostes i, també, el lloc on s’uneixen les visions de la teoria i la pràctica. El motor del pensament crític és l’anhel del saber i d’entendre com funciona la vida. Els nens i les nenes estan predisposats, de manera natural, a ser pensadors crítics. Més enllà de la frontera de raça, classe social i gènere o de les seves circumstàncies concretes, els petits entren en el món de la meravella i el llenguatge consumits per desig de coneixement. I, de fet, estan tan ansiosos per saber que no deixen de formular preguntes, una darrera l’altre, a casa, i a les aules exigint conèixer el qui, el què, el com, l’on i el per què de la vida. Buscant les respostes, aprenen de forma gairebé instintiva com han de pensar.
La passió dels més petits pel coneixement finalitza amb freqüència quan, lamentablement, topen amb les institucions que pretenen educar seguint les bases de la conformitat i l’obediència, limitant el desig de saber que prima a la infància. Encara avui, tot i que amb tendència a desaparèixer, hi ha llars i centres escolars on s’ensenya que pensar és perillós. I, desgraciadament, persones que es crien i habiten en aquests espais deixen de gaudir del procés d’aprenentatge i comencen a témer la ment pensant. Ja sigui a casa seva, on els progenitors els ensenyen mitjançant un model basat en la disciplina i el càstig que és millor supeditar-se a l’obediència abans que a la consciència de si mateixos i a l’autodeterminació, o bé a les escoles, on el pensament independent no sempre és considerat un comportament acceptable; la majoria dels nens aprenen a oblidar la idea que pensar és una activitat apassionada. De manera que d’aquí que la pràctica diària “d’ensenyar a pensar” hagi d’executar-se de manera sistemàtica en la família i en l’escola com a primeres agències educatives receptores del nen, fet que obliga a demanar-se les formes de fer arrossegades del passat i, alhora, demanen una certa revisió per respondre les demandes actuals.
L’entrada a la pubertat i a l’adolescència
Quan els infants van creixent i superant etapes educatives, arriben a les aules universitàries, però fins i tot en aquesta edat, encara molts dels estudiants continuen expressant por de pensar. I els que manquen d’aquest temor, sovint acudeixen a les classes assumint que no serà necessari pensar, sinó que tot el que hauran que fer és processar la informació i saber-la utilitzar en moments concrets, sobretot quan els demanin el coneixement adquirit. Per sort, hi ha el sentit compartit entre moltes famílies, mestres i professorat de crear espais on el pensament i, concretament el pensament crític, sigui el més important per facilitar la comprensió del món que ens ha tocat viure i, alhora, l’eina per promoure la capacitat de participació en la seva transformació per a un món de desenvolupament més sostenible. S’ha escrit molt sobre les funcions que es pressuposen a l’escola, les quals exposem a continuació —on hi afegim la corresponsabilitat compartida amb les famílies— i també s’ha escrit de la implicació de la família a la vida escolar, la qual que no és comprensible sense participació:
–Compensar desigualtats promovent un currículum comú que atengui a la diversitat.
–Integrar a tots i cadascun dels estudiants educant a cada nen/a a la interacció amb el grup i a la no exclusió.
–Procurar el benestar educant des de la solidaritat, tolerància, respecte al medi ambient, etc, tenint en compte els valors presents en la Declaració Universal dels Drets Humans.
–Induir al canvi social fent conscient a l’alumnat del seu poder com a responsable de la societat del futur.
–Preparar per a l’aprenentatge autònom per facilitar propers aprenentatges.
–Formar a persones amb capacitat de decisió crítica a través del pensament reflexiu i crític.
Les persones no es converteixen en pensadores crítiques de la nit al dia. Primer s’ha d’aprendre a abraçar l’alegria i el poder del pensament en si mateix i, per això, es requereix un compromís compartit per part de les famílies i la comunitat educativa de la institució escolar perquè infants i joves recuperin les ganes de pensar, així com la voluntat d’assolir l’autorealització total, per poder arribar a pensar amb sentit crític. Si bé les funcions assignades tant l’esfera familiar i com a l’escolar han anat separant-se fins a semblar antagòniques, la proposta que fem és que la d’identificar nexes importants entre les dues institucions, i, per això, és necessària la col·laboració i construcció d’una fita en comú on s’hi congrega el desenvolupament integral dels nens i nenes, que els permet una integració eficaç de la societat actual des de la participació compromesa i crítica i per a la seva transformació amb voluntat de millorar-la.
Escola i família, units per un mateix repte
El treball que queda d’ara endavant està centrat en la necessitat d’anar incorporant canvis de relació escola i coimplicació amb les famílies. Família i escola es troben davant d’un mateix repte i han d’unir esforços plantejant projectes educatius comuns, buscant noves formes de cooperació, obrint portes per a la participació de la família, etc. Partint de la premissa, la pregunta és indispensable: com és la relació entre la família i l’escola i com ha participat tradicionalment en el context escolar?
Des dels òrgans administratius s’han fet esforços per regular la participació de les famílies als centres escolars, però aquesta no ha acabat de cristal·litzar en una participació real i efectiva. La pròpia idea de participació pot entendre’s de diverses maneres sense que hi hagi un consens comú i acceptant la seva definició i intenció. Entenem que participar implica responsabilitzar-se “essent part de, estant present per ser pres en compte i per a”. D’aquesta manera, la participació és un procés que enllaça necessàriament a les persones i als grups. Ser partícip implica cooperació, coautoria i corresponsabilitat. I, per tant, participar és col·laborar en la construcció d’una consciència col·lectiva, fonamentada en el coneixement profund de les organitzacions i la presa de decisions derivada de l’exercici de la responsabilitat com a agent actiu del procés de desenvolupament de les persones, del centre i de la comunitat.
Sota aquesta perspectiva, la participació solament pot ser efectiva si es desenvolupa en la quotidianitat, en un flux constant de comunicació en els diferents espais (domèstic i escolar) prenent-la com a un fenomen de naturalesa democràtica que només serà possible amb la interacció diària. Així, doncs, aquesta proposta implica necessàriament la superació de les limitacions relatives a l’assumpció de responsabilitats úniques per part dels agents, supeditant-les a un projecte en comú sobre el desenvolupament holístic de les persones, el qual ha de ser considerat com a la base de la participació.
Pieded Sahuquillo és professora del Màster en Acció Social i Educativa, Psicopedagogia de la Universitat de València.
Irene Verde és professora del grau en Pedagogia i del Màster en Professor/a d’Educació Secundària de la mateixa Universitat
