Se’m demana que escrigui unes paraules sobre la confiança i, més concretament, sobre la que inspira a la ciutadania l’administració. Podria donar les dades que faciliten diferents organismes sobre aquestes qüestions, però no crec que sigui això el que interessa que aporti aquest modest advocat de comarques. Entenc que el que he de fer és donar el meu punt de vista des de la perspectiva que dóna la relació advocat-client.
Al llarg de més de trenta anys d’exercici he pogut copsar multitud d’impressions i sensacions respecte d’aquesta qüestió, que em permeto exposar tot seguit, sense cap pretensió científica ni estadística, doncs es tracta de trametre sensacions, fruit de la meva experiència concreta.
Diria que, pel que fa a l’àmbit de l’administració de justícia, que és en el que més em moc, es dóna una situació paradoxal: com més ens allunyem en el temps, més augmenta la confiança dels professionals del dret respecta a la qualitat de la justícia que s’administra. En canvi, per part de l’administrat m’atreviria dir que és a l’inrevés. Segurament fruit de la dictadura, hi havia una certa por reverencial enfront a la l’autoritat, però que -a la vegada- la manca dels valors democràtics feia desconfiar en que la rectitud mostrada per l’autoritat judicial es traduís en el valor justícia.
Des de la vessant de l’advocacia, hi havia abans, o així m’ho sembla, un major respecte i reconeixement pel que fa a la saviesa i la qualitat jurídica dels jutges. Al llarg dels anys, de forma lenta, si es vol, però constant, aquesta qualitat s’ha anat deteriorant. Per contra, avui, l’administrat, ja fortament imbuït de l’ideal democràtic -tret de casos mediàtics- confia molt més en els jutges, en la seva independència i honradesa que no pas, per exemple, en els partits polítics o en els seus representants, sempre a la recerca de vots a qualsevol preu i, si convé, fent promeses que ja saben que no podran complir.
Deia que la situació s’ha capgirat perquè, des de la pers-pectiva dels advocats, confien plenament amb l’honradesa i la independència, en general, de la judicatura, però per contra, no confien tant en les seves capacitats tècniques, és a dir, del seu grau de saviesa jurídica, cosa que es desprèn de moltes de les seves resolucions. O dit d’una altra manera, no confien tant en la seva eficàcia a l’hora d’aplicar les lleis de la manera més correcte per assolir el que hem d’aspirar, a una sentència o resolució justa. També és veritat que els legisladors tampoc ho posen fàcil, és a dir, en moltes ocasions la qualitat de les lleis, dels seus redactats, no facilita aquesta tasca. El que vull dir és que des de la perspectiva de l’advocacia no es tracta de no confiar en la qualitat humana ni en l’honradesa de les institucions judicials sinó en el seu encert a l’hora d’adoptar les decisions. M’atreviria a dir que aquesta és una opinió força compartida per molts dels meus col·legues.
La confiança de què estem parlant no és aquella que deriva de la sinceritat, del respecte per la veritat, que serien els paràmetres normals a l’hora de mesurar el grau de confiança que inspiren les institucions a les persones. És la confiança que es deriva de la saviesa, de l’habilitat, del coneixement, de la ciència…
Com a conclusió, diria que l’administrat en general, el que ens ve a veure al despatx, confia en que el seu cas serà atès com es mereix. Altra cosa és el que pugui pensar quan l’afer s’ha acabat, en funció de si li han donat o no la raó i en els termes que ell pretenia. És molt evident que no confia gens en què el seu cas es vegi en poc temps o tan sols en un temps prudencial i que li surti a un preu raonable. L’idea d’una justícia lenta i cara ha arrelat fortament en l’ideari col·lectiu i és en aquest aspecte que, dia a dia, també s’està perdent la confiança de l’administrat en una justícia que es mou molt lentament i que resulta costosa en excés.
