Eren vora les set del matí, mentre esperava el tren per anar a Barcelona, asseguda a l’andana de l’estació. A aquelles hores, el dia ja despunta i l’albada vora el mar és un espectacle de força, de vida, de bellesa, que alimenta la meva esperança, necessària per fer front a la duresa del dia a dia quan es treballa amb col·lectius en situació de pobresa i exclusió social. Mentre contemplava la meravella de la sortida del sol, s’asseuen al meu costat un parell d’adolescents, totalment aliens a la bellesa del paisatge, i la noia, bonica i en plena joventut, sento que li diu al seu company: “Avui m’he llevat sense ganes de viure, ni de fer res”. Un sentiment que, malauradament, segons les estadístiques, sembla envair cada vegada més als joves.
Unes hores més tard, ja a la feina, rebo un correu d’una persona adulta oferint-se per a fer de voluntari. Però al llegir la seva carta de presentació i la seva sol·licitud em quedo totalment descol·locada. Em comenta que pateix una malaltia estranya neurodegenerativa des de fa més d’onze anys, que actualment li provoca dificultats severes de mobilitat i parla, però que conserva les seves facultats cognitives intactes i li agradaria posar-les al nostre servei, tenint en compte que únicament es podrà comunicar de manera telemàtica per correu o WhatsApp. El seu currículum és espectacular, una carrera brillant i plena de talents. De cop i volta recordo la noia de l’estació. Quin contrast… algú ple de vida, de possibilitats, d’oportunitats, sense ganes de viure, i algú ple de límits i un futur devastador totalment motivat per a continuar donant i trobar un sentit a la vida.
Penso en quanta bellesa hi ha condensada en allò que no es veu externament. No la bellesa com a qualitat estètica, sinó la bellesa com a sentit del viure, com a força vital. La bellesa com allò que és capaç de provocar-nos els sentiments i les emocions més nobles i dignes. I què és allò que la fa possible? Una vida de benaurança, de salut, de béns materials, de coneixements i saviesa, de confort i seguretats? Probablement no. Si fora així no hi hauria bellesa en la vida d’aquest voluntari, ni en la de tants noms i rostres concrets de vides fràgils i vulnerables que es balancegen al ritme dels infortunis però que, dempeus, no sucumbeixen a la desesperança. S’aferren a la bellesa interior que els sustenta i els salva de la desesperació. La bellesa d’unes vides desarmades, incansables en la lluita per sostenir-se i sostenir a qui tenen al seu càrrec. La bellesa de la humilitat que no oblida el fang on ha caigut i es fa terrissaire transformant-lo en art per al món. Bellesa que és un nou demà per a la humanitat. Bellesa que és capaç de transcendir la lletjor que ens envolta i les adversitats que ens assetgen perquè descansa en la convicció fonda que som aquí no únicament per a existir, sinó per a mantenir-nos ben vius sota qualsevol circumstància, fins i tot quan la nostra existència sembli aparentment inútil i ineficaç. Mantenir-se vius per ser capaç de donar joc a tot el potencial de creativitat que tenim i que som per als altres, o per a alguna causa o per a alguna persona. En qualsevol cas, sortir del nostre autocentrament i mirar-nos la vida des de qualsevol realitat necessitada que reclami la nostra atenció.
Tant de bo aquells que se senten abatuts pel sense sentit de la vida, experimentessin la bellesa del donar-se, ja sigui fent un voluntariat o senzillament assumint les pròpies responsabilitats al servei dels altres. Perquè tot allò que donem i entreguem, engrandeix i alimenta la nostra bellesa interior, la que ens salva del nostre egoisme, de la nostra depressió i de la nostra foscor. Com es repetia recentment en un espectacle del Liceu, “hi ha el que es veu….i el que no es veu”. O a voltes no es vol veure.
