Gràcies a que dos polítics una mica novells han parlat de Kant en un debat televisiu, les xarxes socials se’ns han tornat kantianes per uns dies, la qual cosa està molt bé, perquè Kant és, de manera indiscutible, un dels grans filòsofs de la història de la humanitat. Aprofito la circumstància per dir-ne quelcom.
Físicament no era un Adonis. La seva talla tot just arribava als cinc peus i tenia un cap gran. La seva espatlla dreta era més alta que l’esquerre i només artificialment se sostenien les seves vestidures sobre el seu cos. El seu sistema nerviós era tan delicat que l’olor d’un diari acabat de sortir de la impremta li feia esternudar. El seu estómac, per contra, era sòlid i corresponia al seu robust gana, però els seus intestins eren, deia ell, massa llargs per al seu cos.
Es caracteritzava pel seu estricte sentit del deure. El seu amic Joseph Green deia de sí mateix quelcom que podem aplicar perfectament a Kant: “Jo no em llevo perquè hagi dormit prou, sinó perquè són les sis del matí. No sec a taula perquè tingui gana, o perquè el rellotge marqui les dotze; no em vaig al llit perquè estigui cansat, sinó perquè són les deu de la nit.” Seguint aquesta norma de conducta, Kant s’aixecava a les cinc del matí. Sempre se’n va sentir orgullós. Després prenia una tassa de te i fumava una pipa, fent la primera meditació del dia. Es va establir el deure de fumar només una pipa diària, però com en aquest cas no va en deixar establert les dimensions, amb el pas del temps va anar utilitzant pipes cada vegada més grans. A continuació, preparava les seves lectures i escrivia fins les set del matí. De set a onze, llegia. Després tornava a l’escriptura fins a l’hora del menjar. La resta del dia, el mateix.
Podríem considerar que una vida així, tan sotmesa a regles és la vida d’un esclau, però Kant pensava tot el contrari. Considerava que és autònom qui es sotmet lliurement a les regles que s’imposa a si mateix. “Sabem que som lliures perquè coneixem el nostre deure”, deia. Poc abans de morir, va confessar que “deixava aquest món amb una clara consciència de no haver comès intencionadament cap injustícia”. Aquestes paraules van ser recollides amb elogi per gairebé tothom, excepte pel seu primer biògraf, el metge Johann Daniel Metzger, que va comentar maliciosament: “Aquest és el credo de tots els egoistes”.
Als últims anys de la seva vida, va anar perdent lenta i irremeiablement la memòria, fins que va ser incapaç d’escriure el seu nom i de seguir una conversa complexa. No només la seva ment es va anar enfonsant en les tenebres; va anar perdent també el control sobre el seu cos. Va arribar el moment que no podia romandre assegut en una cadira. Degut a la seva primesa extrema i les seves escassíssimes forces, no es podia mantenir dret i lliscava con un ninot fins a terra. Mancat de forces, hi havia d’esperar que algú l’ajudés a aixecar-s’hi. Mentre va poder escriure prenia notes per mantenir vives certes imatges. Hi ha una que descriu molt bé el seu estat. Tenia a veure amb el seu criat, Lampe, a qui es va veure obligat a acomiadar a causa de la seva falta de lleialtat. Va escriure: “El nom de Lampe ha de ser ara completament oblidat”. No volia oblidar el que havia d’oblidar.
Una sentència de la seva Antropologia: “Voler tornar-se un home millor fragmentàriament és un intent va; el fonament d’un caràcter és l’absoluta unitat del principi intern de la conducta en la vida en general”.
Kant entra en política
