El periodista, filòsof i director de La maleta de Portbou alerta en aquesta entrevista dels perills de la nova normalitat si no som capaços de construir una alternativa allunyada de la confrontació.
Habitualment una cosa nova no és normal i quan es converteix en normal deixa de ser nova. Des d’aquest punt de vista, el concepte nova normalitat l’hem de qualificar de contradictori?
És evident. Nova normalitat és un d’aquells conceptes que s’acaba convertint en comú, malgrat no tenir cap mena de consistència ni cap significació precisa més enllà d’un consens estrany que s’ha fet al voltant seu. Nova normalitat és una contradicció en els termes. La normalitat no és nova. La normalitat arriba precisament quan allò que era nou s’ha estabilitzat. Nova normalitat no vol dir res.
Això vol dir que no estem en una nova normalitat?
No podem estar en una nova normalitat perquè nova normalitat no vol dir res. Estem en una situació excepcional i que probablement passarà. Ara bé, que passi no vol dir que tornem a la normalitat anterior, que és la ficció que hi ha darrere de l’èxit d’aquesta expressió. És a dir, quan la gent parla de nova normalitat, en el fons expressa el desig de tornar a la normalitat anterior a la pandèmia, però amb una versió una mica diferent. Però les normalitats mai es repeteixen, sempre són significativament distintes. El que arribarà, probablement ni serà tan diferent com alguns s’imaginen ni tan semblant com la majoria esperen. No recuperarem els hàbits, ni les coses que fèiem fa un any.
Els darrers mesos el concepte nova normalitat s’ha fet molt habitual. S’ha de considerar un concepte polític?
En certa manera sí, perquè no deixa de ser una via per escapar de la realitat que tenim. Els éssers humans ens adaptem a tot i segurament tornarà una normalitat que s’assemblarà en part a la que ja teníem abans de la pandèmia. Ara bé, no podem oblidar una cosa: la pandèmia no ha fet res més que accelerar una sèrie de tendències que ja estaven en marxa. Per tant, és probable que quan la pandèmia ja no presideixi les nostres vides, estiguem en una situació sensiblement diferent a la d’abans. Generalment, segons diuen els historiadors, les pandèmies impacten molt però acostumen a tenir memòria curta. No sé si aquesta vegada serà així, però no seria estrany.
Quines coses creu que ens quedaran d’aquesta pandèmia?
Moltes. En primer lloc, encara que ho vulguem oblidar, una consciència de vulnerabilitat. En els temps recents, en els països més avançats, hi havia hagut un creixement de l’esperança de vida espectacular. Respecte el segle XIX, pràcticament s’havia doblat. Avui arribar als cent anys de vida en bones condicions ja no és un fet estrany. Però a partir d’aquí, sobretot a través dels moviments transhumanistes, s’han plantejat pures fantasies, com la possibilitat d’una existència il·limitada. En aquest sentit la pandèmia és positiva perquè ens ha fet recordar la nostra vulnerabilitat i la incertesa que domina i caracteritza la nostra existència. I tenir aquests dos elements presents no fa mai mal si no és que ens paralitza.
Ara fa uns mesos vostè comparava la situació actual amb la crisi de la República de Weimar i la situació mundial d’abans de la Segona Guerra Mundial. Si tenim en compte el balanç d’aquest conflicte, no sé si això és gaire esperançador…
Cadascun d’aquests moments són molt diferents però hi ha elements paral·lels. La crisi del 2008 va fer manifesta una realitat: a partir dels anys 80 i 90 s’havia posat en marxa una revolució neoliberal i una acceleració fruit de la globalització i de les tecnologies digitals que posava en dubte la idea dels límits. I sempre que la humanitat ha posat en dubte la idea dels límits han sorgit importants problemes! I em sembla que aquesta experiència del passat ara l’hem de tenir present. Atenció amb els límits i amb el nihilisme, la creença que tot és possible, perquè tot no és possible! És en aquests termes que ens hem d’organitzar i pensar la vida i trobar estadis de certa normalitat que siguin confortables. És en aquest sentit que hi ha coses d’aquesta pandèmia que em fan por…
Concreti una mica més…
Per exemple, la pandèmia ha reforçat una cosa que ja estava a les estructures bàsiques de la societat: l’aïllament. I això és extraordinàriament perillós perquè l’home és un ésser que es construeix a partir de la relació amb els altres i amb el món. Els darrers anys ja havia passat una cosa molt preocupant: la reducció de l’home a pràcticament l’homo economicus, subjecte determinat i definit per la seva economia. Esperem que la pandèmia ens serveixi per posar en evidència una ideologia que ha provocat unes grans fractures a la societat i que ens faci comprendre la complexitat dels éssers humans. Els darrers anys s’ha generat molts riquesa, però aquesta riquesa no s’ha invertit per crear societat. I aquesta és la principal necessitat.
Podem considerar aquesta pandèmia una oportunitat?
No només hem de fer de la necessitat virtut, sinó que hem de convertir aquesta situació en una oportunitat. Ara bé, perquè això passi necessitem una ciutadania molt activa que obligui les administracions a fer les reformes i les transformacions necessàries. Si això no passa, com ja ha succeït als Estats Units amb Donald Trump i a diversos països europeus on han augmentat les formacions d’extrema dreta, correm un gran perill. No podem oblidar que aquests moviments estan disposats a capitalitzar el malestar, els ressentiments i les frustracions de la ciutadania i això passa quan la gent no se sent integrada i protegida en espais socials compartits. En aquest sentit, la pandèmia hauria de ser un temps d’oportunitats, però també un temps per aprendre lliçons. Durant la postguerra, en els països occidentals, les classes altes van agafar consciència que havien de fer un esforç per tornar a teixir les societats i crear una societat del benestar. És cert que aleshores les classes altes tenien un perill que les assetjava –l’amenaça del comunisme–. Ara em fa por que no se sentin prou amenaçades per adquirir compromisos que facin possible una reconstrucció social eficient i positiva.
Una voluntat de canvi que no sé pas si veiem. Abans de la pandèmia parlàvem de revoltes en diferents llocs del món: Xile, Hong Kong… I ara tot està molt tranquil. La pandèmia ens ha fet més mesells o en el marc de la nova nortalitat protestem de forma diferent?
La pandèmia hauria de servir per fer més pregona la voluntat de canvi i per assenyalar bé els camins per on aquesta ha de passar. Però no ens enganyem, els estats, dels quals desconfiàvem bastant perquè els crèiem impotents davant de poders més globals, de cop han recuperat una certa fortalesa quan per sorpresa de tots ens han tancat a casa amb un simple decret llei. Per tant, els estats encara tenen poder. És evident que l’amenaça per la vida i la sensació de culpa respecte els contagis són dos factors molt poderosos que afavoreixen la servitud voluntària, però això no és suficient. Ens enganyem si ens creiem que durant aquest temps tothom s’ha quedat tancat a casa.
Qui no ho ha fet?
Hi ha hagut dos grups –un per dalt i un altre per baix– que no s’han quedat a casa. Uns han estat els anomenats GAFA (sigles de Google, Apple, Facebook i Amazon), les quatre grans empreses que dominen el mercat de la tecnologia. Aquests són els que ens han alimentat física i “espiritualment” durant aquests mesos portant-nos qualsevol cosa que demanàvem a casa i al mateix temps tenint-nos permanentment connectats davant de la pantalla. Han sortit reforçats d’aquesta història i tenen un poder enorme gràcies a les dades que els subministrem cada dia, gratuïtament. I, per altra banda, tampoc han quedat tancats els anomenats serveis essencials. Serveis que estan ocupats en bona part per gent en situació molt precària i que generalment treballen pels de dalt. Aquest és el mapa i si els que hem quedat tancats no som capaços de reaccionar, no crec que puguem esperar moments molt confortables pels temps que venen.
Qui hauria de liderar aquest canvi: els estats, les empreses, els moviments socials….?
Ha de ser una suma de moltes coses i cadascuna de les parts ha d’assumir la responsabilitat que li correspon. Els estats han de tenir la capacitat de posar límits a aquells que van més enllà de les coses raonables. Ara, per exemple, la Unió Europea ha sancionat Amazon per haver usat informació de les persones més enllà del que és acceptable i violar les lleis de la competència. Aquestes són les coses que s’han de fer. Totes les tecnologies poden ser extraordinàriament útils o poden ser un mecanisme d’opressió i control social.
Quins valors creu que s’haurien de potenciar per poder-nos adaptar millor a aquesta nova normalitat?
Els valors segueixen sent els fonamentals: la llibertat i la dignitat. Els valors bàsics són el respecte als drets fonamentals de cadascú i el respecte i el reconeixement de l’altre. Si aquests valors no existeixen es produeixen escenes com les que hem vist aquests dies durant les eleccions presidencials nord-americanes: odis, revenges, confrontació sense límit, masclisme descontrolat, etc. Coses desgraciadament massa conegudes per l’espècie humana. Cal defensar aquelles institucions encara útils per mantenir i defensar els drets, la dignitat i el respecte de les persones i entre les persones.
Moltes coses que ara fa pocs mesos ens semblaven estranyes, com per exemple l’ús de la mascareta, ara ja les estem normalitzant. Què o qui marca quan una cosa és normal?
Sí, i ara fa uns mesos fins i tot ens van acostumar a estar tancats a casa. L’home és un ésser amb capacitat de resistència perquè només pot continuar viu si pot aguantar en els moments complicats. Això és així! Però la seva capacitat d’adaptació no ha de ser incompatible amb les seves virtuts, que són estar amb els altres, tenir una vida que no es regeixi estrictament per criteris de resultats i valors econòmics, crear espais socials compartits, emocionar-se, etc. En nom de l’adaptació no aprimem l’ésser humà, deixem que la seva riquesa s’esplaï. Ara, degut a aquesta capacitat d’adaptació, cada vegada es redueixen més les llibertats. Per molt justificades que puguin estar, les restriccions em resulten molt preocupants perquè tota restricció de llibertat saps quan comença, però mai saps quan acaba. I, generalment, sempre en queda alguna coseta. I això és el que hauríem d’evitar.
Si ara tenim aquesta oportunitat de canviar… Com s’imagina vostè aquesta nova realitat?
Per mi, el fet més important és que aquesta nova realitat la construïm entre tots. La via de construcció no ha de ser la via de la confrontació, tot al contrari. Hem de construir el màxim d’espais compartits, tot i saber que la societat està plena de sistemes d’interessos contradictoris i que la conflictivitat forma part de la nostra existència i condició. No podem oblidar que hi ha règims, com el democràtic, que són capaços d’intentar torejar els conflictes perquè aquests no destrueixin la societat. Per això, en aquest moment, hem de defensar la democràcia, que pot estar en perill, i evitar una imposició de l’autoritarisme. En aquest sentit, l’espectacle de les eleccions nord-americanes que acabem de viure ha estat molt il·lustratiu.
