Les festes majors sovint són vistes com un moment de disbauxa, de pur entreteniment, d’evasió total. Però no són només això sinó que en el seu si concentren una gran quantitat de valors com la identitat, la cohesió, la participació… Hi ha prou consciència de la importància que tenen les festes majors?
JOSEFINA ROMA— En molts casos sí i en d’altres no. Les festes majors són les festes de la identitat d’un poble o d’una ciutat; si resulta que la gent aprofita aquests moments per anar-se’n vol dir que els valors ja no hi són. Si resulta que la gent fa tot el possible per tornar a casa seva aquests dies, això vol dir que els valors es perpetuen. Per tant, és molt fàcil d’esbrinar. Els ajuntaments poden fer tot el que vulguin, però si la gent no se sent identificada amb la seva comunitat… Aquesta és la qüestió. També és veritat que algunes festes majors s’han convertit en una altra cosa, diferent de la que eren. I que hi ha festes que es fan als pobles que no tenen a veure ben bé amb la seva identitat però amb les quals la gent se sent identificada. I no són la festa major. En aquests casos, les festes majors queden com una cosa “esclerotitzada”.
Però, en general a Catalunya vostè té la sensació que les festes majors cada cop tenen més reconeixement i cada cop més audiència, o és al revés, que es van esclerotitzant com ara insinuava?
J. R.— Per una part sembla que sí, que hi ha fórmules que no s’adapten a la gent o que per molt que es faci i s’intenti que tothom hi participi, resulta que no s’aconsegueix. Però, per altra part, també hi ha una intenció molt gran, a molts pobles, de tornar a aquestes arrels que a molts els identifiquen i llavors veus que els pares porten a la canalla, que tothom intenta anar a tots els actes, etc. Vull dir que hi ha una intenció. Jo he vist que últimament hi ha aquesta fal·lera perquè la festa major sigui identitària com abans.
“Les festes patrimonials són eines generadores de valors. No solament fan una feina a curt termini sinó que esdevenen un llegat per a les generacions del futur”
En els darrers anys les festes majors –almenys algunes de les grans festes majors– van agafant més força i més ressò?
JORDI BERTRAN — Hauríem de comparar-ho amb el moment antecedent, que és el franquisme, quan majoritàriament les festes eren festes oficials, i no solament les festes majors, sinó que bona part del cicle festiu era un cicle basat en l’oficialitat. Això, lògicament, hi ha ciutats i pobles que ho tenen més marcat que d’altres. Però la festa del franquisme és una festa que en general va trinxar molt el que eren els elements identitaris de les comunitats locals. Des de l’arribada de la democràcia als ajuntaments, evidentment amb diferents nivells d’èxit i amb diferents experiències, hi ha hagut una millora substancial. En tres facetes. La primera seria la recuperació d’elements pròpiament identitaris que havien estat característics al llarg de la història de diferents localitats. La segona, l’apropiació d’eines de participació en la mateixa organització, és a dir, deixar de ser espectador per passar a ser organitzador, sigui des de col·lectius, sigui d’entitats o comissions o taules de treball amb diferents experiències. I la tercera, crec que també important: en moltes localitats s’ha trobat una lectura contemporània de la festa, amb elements nous que també la fan actual i que són perfectament compatibles amb aquells més històrics o tradicionals.
Com més globalització, més identitat local i, per tant més festes majors?
J. R. — La globalització és que arrasa amb tot. Vas a un poble i a un altre… i tot és el mateix: si llegeixes els cartells de les festes majors de pobles petits veus que tots són repetitius. Són festes clòniques, d’alguna manera. I un, veient-ho, es demana: realment s’estimen la festa, aquesta gent, els habitants d’aquest poble? Aquestes situacions requereixen que hi hagi algun estament del poble que es reveli i faci alguna altra cosa. Hi ha un pobles on això ja ha passat i altres que no, que continuen fent les quatre cosetes de sempre i res més. I l’ajuntament no dona més de si. Ara, també és veritat que a molts llocs molta gent busca dintre del que podria ser la identitat del lloc una cosa que els diferenciï dels altres. I si la troben, aconseguiran que vinguin forasters, que no deixa de ser el termòmetre que fa veure a la gent del poble que allò funciona. Als pobles els agrada que vingui gent de fora, però no que els molestin i els malmetin la festa. I això és una línia molt prima.
Jordi Bertran: la massificació, el fet que a vegades la gent que ve de fora no acaba d’entendre en què consisteix aquella festa major… acaba sent un element disruptiu a la festa?
J. B. — Sobretot ho acaben patint festes molt grans o que tenen molta projecció. La Josefina deia que el termòmetre de la importància d’una festa és que vingui gent. Hi ha festes que potser han arribat a una saturació i on els seus escenaris no permeten que hi hagi més capacitat d’introduir-hi gent. Per tant, es busquen fórmules perquè hi hagi espais simultanis. Un cas paradigmàtic per mi seria la Patum de Berga: aquesta festa se celebra dimecres i dijous, que són els dies originals tradicionals, però ja fa molt temps que es va replicar el següent dissabte i diumenge. També hi ha altres localitats on certs espais i actes estan massificats però d’altres indrets i moments conserven certa intimitat. Per tant, hi ha festes molt multitudinàries on s’han buscat solucions.
“Les festes són molt importants des d’un punt de vista psicològic per a fer aquest pas on un troba l’agermanament amb els seus veïns i gaudeix de la trobada”
Tornant a la qüestió que es plantejava al principi. Comparteixen la sensació que les festes populars i les festes majors com a epicentre d’aquest cicle encara són vistos com a purs elements distractius i no com a generadors de valors?
J. R. — L’apreciació del sentit de les festes populars, i també de les Festes Majors, ha canviat i molt. Potser sí que un sector de la societat les veu com una distracció obligada i esperada a l’estil del panem et circenses, però la gent dels pobles ha passat en gran mesura de pensar que la tradició s’havia de mantenir perquè formava part de la identitat del poble –però de manera més aviat subconscient–, a prendre part activa del que s’ha denominat com a Patrimoni, i per tant, generador d’identitat. Recordem que abans es parlava de folklore, en sentit pejoratiu o condescendent, moltes vegades, com una cosa de temps passats.
Però a partir dels ajuntaments “democràtics”, l’any 1979, s’hi van introduir gent que havia fet recerca sobre la cultura popular i li va donar un altre sentit, tot i que no era generalitzat encara. Quan s’ha començat a distingir els costums populars amb iniciatives premiades com a patrimoni de la Humanitat, és perquè ja hi havia un sentiment de reconeixement dels valors identitaris amb majúscules. Avui dia, és clar que hi ha gent que això no ho pensa, però moltíssima gent sent la festa i la festa major com a patrimoni i aquest concepte ha conferit la dignitat buscada a la cultura popular.
J.B. — Si et refereixes a la percepció de la classe política, donada la devaluació de nivell que en general ha experimentat, en molts indrets efectivament aquesta segueix sent la ideologia imperant. És allò del pa i circ, que deien els romans quan per exemple a Tàrraco uns nous espectacles com les curses de carro havien substituït d’altres anteriors com el teatre. El cas més preocupant és el dels partits extremistes que en certes poblacions han posat de manifest la seva manca de consideració cap a la festa patrimonial i cap als seus gestors públics. En el vessant positiu, no podem oblidar, però, que en l’actual etapa democràtica han augmentat les investigacions i edicions sobre la festa patrimonial, i aquestes sense dubte són eines generadores de valors. No solament fan una feina a curt termini sinó que esdevenen un llegat per a les generacions del futur.
Venim d’un període en què no es van celebrar les festes majors durant uns anys, a causa de la pandèmia, o se’n van fer versions virtuals. Josefina, l’absència de festes majors ens va fer reflexionar sobre la importància que tenen per als ciutadans de cada una d’aquestes comunitats?
J.R. — Les festes són absolutament necessàries. Tant per l’individu com per a la societat. Un poble sense festes és un poble malalt. Les festes són molt importants psicològicament per fer aquest pas on un troba l’agermanament amb els seus veïns i en gaudeix. Si aquests components no hi són o són unes festes “molt netes”, molt pensades, no arrossegaran la gent. En canvi, les festes poden ser “brutes” i tu te les mires des de fora i et demanes: “Però com és possible, això?”. Però la gent que les viu les gaudeix i això és el que val la pena.
J.B. — Un dels elements essencials de la festa és que és un dels espais en què el “jo” no triomfa sobre la comunitat. I en una societat en què l’individualisme és marca dels temps que vivim, crec que la pandèmia ens va donar la perspectiva de la necessitat de tenir aquesta socialització, aquesta comunitat amb la qual sentir-te identificat. És important. Si algú en dubtava, ens ho va fer veure millor, crec. I, després, per altra banda, normalment la festa serveix també per trencar una mica el que seria la rutina, generar nous codis, entrar en una altra dimensió. A vegades, aquesta dimensió supera la socialització i algú pot arribar a considerar que és bruta, com deia la Josefina. Però pot ser això: efervescent, caòtica, etc.
L’objectiu és que la festa ajudi, al final, a les persones a entrar en una altra dimensió, a vegades imaginària, on estàs fascinat de poder participar d’una manera més comunitària amb un ritual que precisament per “ritual” té un valor extra. I crec que això la pandèmia ens ho va fer veure, ja que vam passar d’estar asseguts en un sofà i mirant com algunes festes majors van haver-se de dur a terme per televisió veient les imatges de l’any anterior a poder gaudir-les en persona. Crec que va fer reflexionar i aportar-li més valor a aquestes funcions més socialitzadores, més regeneradores, fins i tot certa teràpia que els humans necessitem, almenys els de la Mediterrània. També hi ha altres territoris –per exemple la cultura asiàtica– que també tenen! moltes coses que s’assemblen a aquesta necessitat de retrobar-te i de regenerar-te i compartir.
Fins a quin punt també les festes són capaces d’anar integrant i, per tant, d’anar innovant, i de ser aquest punt d’acollida de noves realitats? Penso en el món de la dona, que a vegades també ha tingut un paper poc protagonista a les festes majors, un paper més subaltern.
J.R. — El paper de les dones és una cosa molt interessant perquè de fet les dones anem i omplim els buits que els homes deixen quan ells deserten de segons quines funcions. I llavors vet aquí que… ja hi som nosaltres. Els grups de balls de bastons, per exemple: avui en dia gairebé tots els seus integrants són dones. Això vol dir que per molt sagrades que fossin les danses –només eren per homes–, arriba un moment que, com que els homes han desertat, les dones ho han ocupat. És molt interessant veure com la dona es va fent lloc a la festa que estava reservada als homes.
Per altra part, les festes tenen un poder de regeneració (si no fos així, s’anirien esclerotitzant i es moririen). Per exemple molts pobles volen que la seva festa sigui declarada d’interès patrimonial per la UNESCO, però moltes vegades és molt contraproduent perquè aleshores es crea com una mena de crosta. La festa ha de canviar, ha d’evolucionar perquè és la seva forma de ser. Ara bé, dintre d’aquesta evolució hi ha elements molt antics, que tenen una pàtina que la gent accepta. I, en canvi, n’hi ha moltes de noves que també adquireixen aquesta pàtina, malgrat ser noves, identificant-se una cosa com a pròpia, i per això és tan difícil moltes vegades acceptar l’evolució, acceptar la gent de fora que venen a fer coses diferents, etc. En aquest sentit, vull recalcar que ensenyar allò propi i sentir-se’n orgullós no priva que els altres també s’hi ajuntin i que també els fem gaudir amb la nostra festa i que, fins i tot, s’hi integri algun element de fora.
J.B. — Les festes que no evolucionen acaben morint. Un dels símbols més importants que tenim avui en dia en l’àmbit de cultura popular al país és exogen, provinent de fora: els castells no van néixer al Principat, sinó al País Valencià. Els catalans ens els vam quedar, ens els vam fer propis i els vam transformar. En conseqüència, som els primers que hem adoptat elements de cultures germanes, però que no eren inicialment propis. I això no és un fenomen només nostre, sinó que passa arreu. Fa uns dies estava assistint a un simposi internacional de focs artificials, a Malta, i els d’allà ens explicaven que la seva tècnica de fabricació de focs artificials la van aprendre dels seus veïns sicilians. Per tant, les festes sempre han evolucionat. Podríem dir que la festa és sempre una il·lusió permanent: sembla que és una cosa, però va evolucionant. I quan mires totes les fotografies o il·lustracions o documents de dècades enrere t’adones que sí, que hi ha elements que s’han mantingut, però que d’altres s’han anat adaptant.
La Josefina feia èmfasi amb el tema de la dona. Avui sortosament moltíssimes festes de Carnaval que es basen en el model de rua estan protagonitzades majoritàriament per dones. Però és que en el passat també havia estat així en altres cicles i això s’amaga. Per exemple, respecte la Confraria de la Sang de Tarragona, que és supercentenària (gairebé cinc segles), molts historiadors precedents havien intentat amagar la presència de dones amb rols destacats com a confraresses. De manera que al final això és un maquillatge i, sobretot en el segle XX i especialment amb les dictadures –tant la de Primo de Rivera com la de Franco–, es va intentar projectar aquesta imatge que això havia estat així tota la vida, quan, en canvi, si rasques enrere t’adones que les dones havien tingut un pes fonamental.
Per acabar, quins creuen que són els valors més transcendent vinculats a les festes majors, els valors que donen caràcter a la festa major com a tal?
J.R. — Per mi el principal valor que m’agrada subratllar de les festes majors és la capacitat que demostren de repensar-se com a individu i com a poble, com a grup, com a comunitat. La festa és un moment on ens donem l’oportunitat de tornar a començar amb uns valors nous precisament per aquesta obertura que s’origina, aquesta mena d’emoció que trasbalsa totalment i que et fa veure a tothom d’una altra manera. I també et fa veure que tu pots fer coses que abans no t’havies adonat que podies fer i que el poble com a col·lectiu pot fer coses que abans tampoc s’esperava. Aquest renaixement, aquest repensar-se a si mateix, és per mi el més important de la festa.
J.B. — Jo n’escolliré un vinculat a la temàtica castellera. Els que en fan diuen que els castells són l’únic lloc on pots trepitjar el teu cap (de la feina, s’entén), perquè sovint, quan estàs en una pinya, potser un directiu d’una empresa està allà i li passa per damunt un treballador o una persona d’una condició social diferent. Crec que aquest valor de canvi de rols que comporta la festa és molt important perquè ajuda al fet que hi hagi un cert agermanament, un sentiment del qual no va sobrada la societat.
