Eduard Aibar i Begonya Saez conversen sobre el salt al món virtual

Hem passat de complementar a substituir, amb la virtualitat. I aquí venen els problemes

Eduard Aibar

Enlloc de parlar de no presencialitat potser convindria parlar de no corporeïtat

Begonya Saez

Eduard Aibar és catedràtic d’estudis de ciència i tecnologia als Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC i director del grup de recerca sobre Ciència i Innovació Obertes (OSI). Imparteix docència als graus d’Humanitats, Ciències Socials i Antropologia i als màsters d’Història i de Filosofia per als Reptes Contemporanis, de la UOC, així com al Doctorat en Societat de la Informació i el Coneixement. Ha estat professor associat a la UB, investigador postdoctoral a la Universitat de Maastricht i a la Universitat de Salamanca.

Begonya Saez és professora de Filosofia de la UAB. Des del 2001 investiga sobre la identitat en clau contemporània i des del 2005 com a investigadora del grup Cos i Textualitat. Algunes de les seves últimes publicacions són Representación fronteriza de la memoria histórica de las mujeres (2011) i, com a editora, Cuerpo, memoria y representación: Adriana Cavarero y Judith Butler en diálogo (2014).

Sembla que ens encaminem cap a una vida menys presencial i més virtual. Hem assumit massa acríticament aquesta transformació, els darrers mesos? Creuen que falta reflexió al voltant d’aquestes modificacions en la forma de viure que estan esdevenint-se davant nostre d’una forma tan profunda?
Eduard Aibar —Durant aquest període de confinament, ha estat difícil tenir l’estat mental necessari per reflexionar. S’han publicat moltes coses però jo m’he trobat amb molts companys i amics que fins i tot tenien una mena de col·lapse a l’hora de pensar en tot el que estava passant: se’ns ha demanat obeir i això és el que hem fet. Anant al gra: és veritat que s’han començat a fer moltes coses online, moltes més de les que es feien abans, però voldria recordar que ja abans fèiem moltes d’aquestes coses online i que gran part de la feina la fem a través de dispositius electrònics, moltes vegades fora de la feina i en hores no convencionals. Fins i tot a l’ensenyament, per molt que continués sent essencialment presencial, cada cop s’incorporaven més eines virtuals… el que passa, és cert, és que totes aquestes activitats eren una mena de complement. I ara hem passat de complementar en, alguns casos, intentar substituir. I aquí és on venen els problemes, perquè moltes d’aquestes plataformes virtuals no estan pensades per substituir completament ni el treball ni l’educació. I quan intentem fer-ho… Si parlem de valors, hi ha una cosa comuna en el marc de la presencialitat que és el cos, la corporeïtat. I això té molta importància, perquè en moltes d’aquestes activitats la interacció no és només la transmissió d’una paraula sinó de moltes més coses que transmeten la proximitat i el cos. Una altra cosa que ens passa quan intentem substituir aquestes activitats a partir de sistemes virtuals és la pèrdua de sentit col·lectiu, de comunitat, de col·lectivitat, tan en l’educació com en la feina: d’alguna forma se’ns aboca a una relació molt més individual, individualitzada, d’un individu aïllat davant una pantalla a l’hora de fer aquesta mena d’activitats.

Begonya Saez —Estic d’acord amb una qüestió que ha comentat l’Eduard i de seguida hi arribaré, però abans volia fer una petita precisió en relació a la primera qüestió que plantejaves, perquè amb perspectiva filosòfica, hi ha almenys tres temes que em semblen rellevants per poder pensar la vida online. El primer fa referència a com concebem la presència: en el context del pensament contemporani la presència és una forma de ser que manifesta justament el caràcter escadusser, fràgil, intermitent de l’ésser. I aquesta és una forma de concebre la presència ja, per exemple, en Walter Benjamin, en relació a la memòria i a qui ha estat exclòs de la història i que, per tant, n’està absent. (Cal pensar que Benjamin i d’altres pensadors parlaran de “l’espectre” com el subjecte que és alhora present i absent). Amb això vull dir que la subjectivitat contemporània fa manifest un mode de ser entre la presència i l’absència; també entre la vida i la mort. Aleshores: establir una línia tan gruixuda entre la presència i l’absència… és revisable. Si més no en termes filosòfics.

I el segon i el tercer element?
B.S. —
La segona qüestió –i aquí és on estic totalment d’acord amb l’Eduard– és que no podem deixar de banda la dimensió radicalment material de la vida, que és igualment constitutiva d’allò que som i sense la qual no podem pensar-la. Així, enlloc de parlar de no presencialitat potser convindria parlar de no corporeïtat, perquè em sembla que no es tracta tant d’observar una pèrdua de presència com d’observar-ne precisament un excés. Ara, el cos sí que l’hem perdut, a la vida online, això és evident. La mirada, la veu… el seu efecte és incomparable en la versió diferida. I sobretot el tacte, la temperatura, fins i tot. La pèrdua del cos comporta la pèrdua de la dimensió afectiva de la vida. En aquest sentit, em sembla important dir que no tots els cossos són objecte de la mateixa forma de pèrdua: hi ha cossos i subjectes que són ara, en la vida online, també esborrats, exclosos i segregats.

I la tercera qüestió: en relació a aquesta vida online i la no presencialitat, penso que cal considerar un excés de presencialitat. Per exemple, la hiperconnexió de la qual també parlava l’Eduard és una forma d’hiperpresencialitat. Convé que ens preguntem en termes vitals per aquesta exigència d’estar sempre presents, de fer-nos veure arreu; també per la idea d’esborrar la línia que separa l’espai públic de l’espai íntim i, per tant, de lliurar-nos a la colonització d’un espai per l’altre i de fer indiscernibles les dinàmiques que tenen lloc en l’un i en l’altre. Aquesta hiperpresencialitat redunda en una hiperexposició, que és molt perillosa en termes polítics, i que posa les bases per una societat de control i d’explotació sense mesura.

E.A. —Em sembla molt bé tot el que ha dit, de fet, ha anat un pas més enllà en el que jo ja havia apuntat. I sí, evidentment, tenim una sèrie de clichés establerts, en el sentit que pensem que la interacció humana a través d’ordinadors, virtual, és una interacció tecnificada, a través de la tecnologia, i en canvi la resta d’interaccions no ho són, quan això no és cert, perquè la major part d’interaccions humanes que tenim estan mediades per artefactes tecnològics. Sigui per edificis, per sales i habitacions, per mobles, per la nostra indumentària, etc. La interacció cara a cara, sense cap mena d’interacció tecnològica, com diu una mica en broma Bruno Latour, només es dona en una platja nudista. El que passa és que els artefactes que estem utilitzant ara són d’una certa complexitat i plantegen una gran novetat; són molt diferents dels anteriors. En aquest sentit volia dir que tots els artefactes incorporen valors; això també és una cosa que des de la filosofia de la tecnologia s’ha remarcat moltes vegades: tots els artefactes, en el seu disseny, en la seva materialitat, tenen inclosos una sèrie de guions sobre el quals els individus poden o no intervenir.

B.S. —Sí, hi estic perfectament d’acord. Fins i tot en el cas que apuntaves de la platja nudista… encara que no sé si la tecnologia no hi està present, eh? [riu] Perquè la mirada també és una tecnologia, també ho sabem. No hi ha cap mirada neutra. I encara no estic arribant ni a la paraula! Per tant, no crec que ni en una platja nudista estiguem prescindint de la tecnologia. Les relacions humanes, des de la perspectiva de l’hàbit, del ritual… són relacions mediades.

Des del punt de vista educatiu, vostès que tenen relació amb aquest món, com ho veuen? Pensen que la virtualitat es pot aplicar en les diferents etapes educatives?
E.A. —
Jo que treballo en una universitat online, a distància, on fem un ús intensiu de la xarxa per fer ensenyament, he de dir que de vegades en els debats que hem tingut aquests mesos s’ha pensat massa sovint en l’ensenyament com una simple transmissió de continguts i s’ha pensat que fer-ho a través d’una pantalla no seria tan diferent com ho faria un professor en una aula. I això no és així, evidentment; l’ensenyament és una cosa molt més complexa que la transmissió d’una sèrie de continguts, perquè hi ha una sèrie de components col·lectius que tenen molt a veure amb la interacció entre estudiants i entre estudiants i professors –en tots els contextos, des de Primària a la Universitat– i que no es poden obviar en el moment en què algú transposa aquest procés a l’entorn online. Això és una altra cosa que hem observat els que fem ensenyament online: la interpretació que s’ha fet d’haver-ho de fer tot a través de la xarxa ha estat una simple transposició a la pantalla del que es feia offline. Hem vist professors de Primària parlant als seus alumnes des d’una pantalla com si estiguessin a classe, la típica classe magistral. I això és erroni perquè dins l’ensenyament online també hi ha una tradició molt llarga de pedagogia, de mètodes de fer les coses… i precisament a la UOC no fem classes magistrals, perquè, per diversos motius, creiem que això no funciona.

B.S.— La meva experiència docent fins ara ha estat una experiència offline, presencial, i l’esforç que he fet durant aquestes setmanes de confinament té a veure amb l’experiència que l’Eduard ha qualificat d’errònia [riu]. Per bé que he provat d’assistir a algunes classes virtuals sobre el tema ofertes precisament per la UOC, hem hagut de tirar endavant amb les eines rudimentàries que teníem a l’abast. Però sí, estic d’acord que la modalitat de docència online no ha de provar de replicar la docència presencial, tot i que sí que és cert que en la docència online es repliquen imperfeccions de la docència presencial: dificultats per arribar a l’alumnat, per explicar els continguts amb claredat, per proposar activitats estimulants… això es pot donar en ambdós casos.

Que la gent treballi més des de casa, que els alumnes aprenguin des de casa… què implica a nivell de valors, profundament? S’atreveixen a fer un primer inventari del que això pot suposar?
E.A. —
En el tema de l’ensenyament, una cosa que s’ha posat de manifest quan es fa una transposició del món presencial al virtual és que les desigualtats socials no desapareixen, al contrari: es posen més de manifest. I això és una de les coses que més claríssimament s’ha vist aquests mesos. No hi ha només una fractura digital en relació a què unes famílies puguin tenir estris tecnològics, de bona connexió a internet… sinó que ni tan sols tots els nens no disposen del mateix espai –idoni– per poder fer la feina, per fer deures… Això s’ha posat de manifest. El fet d’anar a l’escola tendeix a igualar algunes d’aquestes diferències, però quan treballem a partir d’internet… tot això rebrota.

B.S. –Jo deia abans que el repartiment de la presència no és equitatiu i que també hi ha cossos que ara, en la vida online, són esborrats, exclosos, segregats. En relació al teletreball, la presència és selectiva, perquè les mateixes relacions de poder, de domini, d’explotació, es fan valer ara en el context del teletreball. Finalment, em sembla que tal com s’estructura la vida online no és tan diferent de com s’estructura la vida, perquè hi ha fenòmens –encara que ho semblin– que no són conjunturals: la no presència online de certs col·lectius i individus no és exclusiva del moment actual. Aquesta marginalització online reprodueix la marginalització de la vida, perquè no n’està escindida, més aviat al contrari: es produeix una intensificació. I parlo de marginalització no només en relació a les possibilitats d’accés a la tecnologia dels infants, d’adolescents i adults a la xarxa sinó que penso que només aquells individus que poden cedir a una demanda sense límit poden satisfer els requisits que imposa el capitalisme cognitiu, en tant que sistema de control de béns immaterials com la intimitat, el temps de lleure, el benestar anímic… D’aquí que una –o potser la màxima– virtut neoliberal que s’ha posat de relleu en relació al teletreball és la flexibilitat. A banda d’això, el teletreball és una de les formes en què es concreten de forma més exacerbada les qüestions que palesen una desigualtat econòmica, social i cultural, una desigualtat que és estructural i que ha de ser abordada políticament tant des de dins com des de fora de les institucions.

I respecte l’educació específicament? Quins canvis a nivell de valors pot comportar, intensificar l’ensenyament ‘online’?
B.S. —
En relació a l’educació deixeu-me dir que cal defensar el dret constitucional que tenen les famílies d’escollir un projecte educatiu en el que creuen, però si considerem l’infant de forma integral –sobretot en la primera infància– jo em decanto per propostes que prioritzen la realitat per damunt de la virtualitat, com a àmbit primer d’aprenentatge, perquè poso en primera instància el cos: la relació sensorial amb el món és la relació primera de l’infant en el primer septenni; el cos és l’òrgan per copsar i per copsar-se. La seva relació amb el món és una relació radicalment corporal. En l’aprenentatge virtual, el cos queda de banda. I el situa en un context de mediació –la pantalla–, que li és estrany. L’aprenentatge virtual té les seves virtuts, és clar que sí, però convé fer-ne un ús específic.

El pensador sud-coreà Byung-Chul Han deia fa uns dies, en relació al llibre que acaba de treure al mercat titulat La desaparició dels rituals: “El coronavirus ha acabat amb els rituals. Ara ja ni tan sols està permès donar-se la mà”. Què en pensen? Creuen que hem de generar unes noves fórmules de relacionar-nos, en l’entorn digital? Qui les ha d’establir?
E.A. —
És que de rituals en el món digital ja n’hi ha, moltíssims: regles d’etiqueta, a l’hora d’escriure emails, per exemple, tot el món de les emoticones… De totes maneres, a mi la reflexió d’aquest filòsof coreà no em sembla massa encertada, precisament, perquè hi ha una cosa encara molt més important, que ha desaparegut, com a mínim que s’ha aturat durant aquests tres mesos, que és l’economia. Vivim en un món on sabem que si a alguna cosa se’ns demana que ens emmotllem és a les lleis de l’economia. L’economia, que se’ns planteja d’una forma tan monstruosa… gairebé s’ha aturat, de manera que un dels grans dogmes de la nostra vida contemporània hem vist que potser no ho era tant i que potser hi ha coses que ens podem plantejar: si per exemple tots aquests valors associats a l’economia –la producció, l’eficiència, l’eficàcia, la competitivitat…– ara tenim l’oportunitat d’haver vist que tot això s’ha posat en stand by durant un temps i per tant veiem que potser es podrien replantejar alguns d’aquests conceptes a més llarg termini. Fins i tot ens hem adonat que les feines més essencials no són les que estan més lligades a aquests conceptes econòmics; les que més hem valorat han estat les cures, les de tenir cura de la gent gran, dels nens i dels malalts. Sense voler dir que no em sembli important la reflexió que fa Byung-Chul Han sobre els rituals, crec que és sobre això que jo deia que podríem intentar pensar una mica més a partir del que ha passat els darrers mesos i replantejar-nos prioritats.

Quins valors creuen que haurien de guiar aquesta nova època que s’albira, en referència a com ens relacionarem? I quins valors hauríem de bandejar?
B.S. —
Ja que sembla que aquesta condició online de la vida s’ha imposat amb gran força i sembla que per quedar-se, seria interessant pensar quines possibilitats ofereix aquesta nova modalitat de la vida per a una transformació de la pròpia vida. Pot ser enriquidor pensar en nodes de resistència que podem establir en aquesta vida online, nodes de resistència específics al control i a l’explotació. Pensava en algunes de la propostes ciberfeministes que han anat sorgint d’ençà que Donna J. Haraway publiqués el 1991 el manifest Cyborg i que han donat lloc a reflexions crítiques a l’entorn del caràcter ideològic de les xarxes socials o experiències subversives tipus Hacker, de cadenes algorítmiques, que tenen en comú el seu caràcter plural.

D’altra banda, en un altre ordre de coses, penso que ara podem aprofitar el moment per atorgar a la ciència aquest caràcter situat, plural, horitzontal, democràtic que molt sovint no té, perquè l’activitat científica no està exempta de la lògica capitalista, d’explotació, de segregació. Finalment, volia expressar que, abans de pensar en valors des del contingut moral, m’agradaria que la singularitat com a valor de la vida, del que cadascú pot aportar, fos un valor en alça. Em sembla que aquest valor de la singularitat viu una relació amb el món i amb l’altre que desmunta la lògica del mercat. És un valor que no se sotmet a cap tipus de mesura, que no és previsible, que no es compra ni es ven.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.