El Centre Borja, un indret de tranquil·litat i pau, és una comunitat de jesuïtes situada a Sant Cugat, al peu de Collserola. Ens hi arribem un dia fred, encara que el sol tímidament intenta escalfar l’immens edifici. Ens hi espera amablement José Ignacio González Faus, jesuïta, professor i teòleg, amb qui precisament volem parlar sobre l’hospitalitat.
Nascut a València el 1933, aquest sacerdot és llicenciat en filosofia (1960) i doctor en Teologia a la universitat alemanya d’Innsbruck ( 1968). També ha cursat estudis al Pontifici Institut Bíblic de Roma (1965-66) i des de 1968 és professor de Teologia Sistemàtica a la Facultat de Teologia de Catalunya, a Barcelona. Des de 1980 ofereix regularment classes a la Universitat Centreamericana (UCA) a San Salvador i des de 1981 al 2005 ha estat responsable acadèmic de l’àrea centre d’estudis socials i teològics de Cristianisme i Justícia, entitat de la qual és un dels grans referents.
Durant la seva trajectòria ha publicat diversos llibres: El amor en tiempos de cólera… económica, ¿El capital contra el siglo XXI?, La humanidad nueva, El rostro humano de Dios, Ojo avizor, Religions de la terra i sacralitat del pobre i el darrer Utopía y espiritualidad (Mensajero, 2016).
La paraula ‘hospitalitat’ ja apareix en fonts del segle XV, no és nova. Però avui, al segle XXI, com hauríem de definir aquest valor?
La paraula ‘hospitalitat’ sempre fa referència a ‘hoste’. I ‘hoste’ és aquell que es troba en una situació inhòspita, és a dir, que no té lloc on dormir, residència o capacitat de valdre’s per ell mateix. Hospitalitat és pràcticament el mateix que acollida, perquè també és acollit aquell que es troba en una situació inhòspita. I, aquesta definició, val per a tot ésser humà i per tota la història de la Humanitat. De fet, en pobles antics i de llarga tradició, l’hospitalitat sempre ha estat un valor molt apreciat.
L’hospitalitat, en el cristianisme, tindria algun matís?
En el cristianisme, a la paraula hospitalitat, li afegiríem la frase de Sant Benet: “Hospes venit, Christus venit”. És a dir: “quan arriba un hoste, arriba Crist”; no aneu a buscar-lo a les imatges dels altars. I, aquesta hospitalitat, és la que actualment estem negant a molta gent necessitada que arriba aquí.
Avui, quan milers de refugiats truquen a les portes d’Europa, té més importància el valor de l’hospitalitat que fa algunes dècades?
Avui l’hospitalitat té més valor, però també té més dificultat. I això s’ha de reconèixer. És diferent acollir un hoste per a una nit que acollir una allau d’hostes de forma atemporal. Ara bé, malgrat els problemes que es puguin generar, sempre han de ser més importants les persones que les estructures. I si els governants ens diuen que no els podem rebre, vol dir que el sistema és dolent. Un sistema que per subsistir està obligat a cometre serioses injustícies no pot ser un sistema bo. Quan el papa Francesc denuncia que estem en un sistema que mata, es refereix a realitats d’aquest tipus.
L’hospitalitat, entesa com a obertura a un altre generalment desconegut o diferent a tu, sempre comporta un punt de conflicte?
Sí, l’hospitalitat sempre té un punt de conflicte o, com a mínim, de dubte. Ja a l’antiguitat un home podia hostatjar a casa un viatger i, al final, ser un lladre. L’hospitalitat sempre comporta acceptar un risc. No hem d’obrir les portes de casa de forma temerària i boja, però sí que hem de córrer certs perills. El pare Guim, fundador del Cottolengo de Barcelona, ja deia: “Quan em demanen caritat sé que la majoria de vegades m’enganyen, però prefereixo que m’enredin moltes vegades a deixar d’ajudar una persona que realment ho necessita”. Amb aquestes paraules ell expressava la valoració absoluta del necessitat.
Els termes acollida i hospitalitat, generalment, es fan servir de forma sinònima. Hi hauria algun matís a tenir en compte?
L’acollida és un terme més ampli. Per exemple, podem acollir una persona que té casa on dormir, però necessita del nostre suport emocional. Un metge que escolta i atén els seus pacients amb atenció, també és acollidor. Hi ha acollides terapèutiques. L’hospitalitat, en canvi, seria una forma d’acollida.
Quina relació s’ha d’establir entre la persona que rep i la persona que arriba? Per exemple, a l’hoste, pel fet d’haver estat acollit, se li pot exigir alguna responsabilitat?
El que és acollit hauria de tenir certes responsabilitats. De fet, la millor resposta per aquell que acull és sentir com en l’altre brota la gratitud més sincera i tenir la seguretat que l’altre ha sentit el teu suport. L’altre dia, al Teatre Nacional, es va fer la lectura d’una obra teatral realitzada per persones que han estat treballant a les ciutats de Lesbos i Mitilene al costat dels refugiats. L’acte es va transmetre per streaming i alguns refugiats el van poder seguir des de Grècia i Alemanya. Tot i que el text era en català, era tanta la satisfacció d’aquells homes en veure que el seu dolor era reconegut públicament… que al final de la lectura els actors no paraven de rebre missatges d’agraïment. Per tant, si l’hoste és una mica persona, sempre acaba donant-te més del que tu esperaves. En la mateixa línia, els teòlegs de l’alliberament van dir una frase que a alguns els semblava estranya però que plasma una gran veritat: “Nosaltres anem a evangelitzar els pobres i els pobres ens evangelitzen a nosaltres”.
Per tant, l’hospitalitat és un retorn mutu entre qui rep i qui és rebut.
Sí, però, atenció, és un retorn mutu que un no busca. És d’aquelles coses que, segons puntualitza l’Evangeli, es produeixen “de més a més”. Per què si acollim esperant agraïment i lloances vers el nostre gest, el retorn mutu ja no és possible.
Podem posar condicions a l’hospitalitat? O l’hospitalitat sempre ha de ser sempre una obertura de portes incondicional acceptant tots els “riscs”?
Alguna cosa condició crec que sí que podem posar. Però en aquest aspecte hauríem de distingir l’hospitalitat de persona a persona i l’hospitalitat entre pobles. En el primer cas, per exemple, si una persona ens exigeix ser acollida amb una pistola a la mà o completament beguda, no estem obligats a res. A nivell estatal, un govern també està obligat a preservar la seguretat dels seus ciutadans i, per tant, es poden posar algunes condicions als nouvinguts que volen ser acollits. Però quines? Aquest és el tema. Admetre que es poden posar algunes condicions no vol dir que les actuals siguin bones. Per exemple, no podem acceptar la premissa “refugiats polítics, sí; immigrants econòmics, no”. I tampoc podem permetre distincions religioses: musulmans, no; cristians, sí.
Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament al nou iQuiosc.cat.
