L’artista plàstic, filòsof i autor de Liquidación de existencias (2022), assegura que existir és propi de l’ésser humà i alerta de la tendència neoliberalista, la qual creu que ens limita.
Vivim o existim?
Allò que és propi de l’ésser humà és l’existència. Viure és un acte biològic, és un sistema que s’abasteix a si mateix i una cosa que pot fer tant un calamar com nosaltres mateixos. En canvi, existir és una forma molt particular, concreta i explícita de donar-se a l’ésser en tant que humà.
Què caracteritza aquesta existència?
Existere vol dir posicionar-se cap enfora. En aquest sentit, també és aplicable a una pedra en el sentit que es “dona al seu ésser”, que es posiciona fora del no-res. Tanmateix, pel que fa als humans, té una excepció, que és que, una vegada ja existim, ho fem d’una manera particular, estranya i complexa que és molt pròpia de l’ésser humà.
I en un moment on sembla que poques coses tenen sentit, cap a on s’encara la nostra existència?
Fa relativament poc he publicat un llibre que s’anomena Liquidación de existencias. El llibre comença amb una cita relativa al procés que jo anomeno procés de vaquerització, és a dir, el procés d’esdevenir una vaca com a metàfora de perdre la propietat de nosaltres mateixos mentre servim d’utilitat a uns pocs. La vaca és simplement un “útil” a ulls de la concepció del món actual, perquè només veiem que ens “dona” llet, carn i cuir. En realitat ni la vaca és un útil (el seu sentit és un altre) ni ens “dona” res, perquè per obtenir el que volem d’ella cal espellar-la, esquarterar-la i induir-li la gestació per a poder munyir-la mentre la mantenim estabulada i amuntegada, és a dir, mentre li anul·lem la seva propietat. A aquest procés d’entendre’ns a nosaltres mateixos exclusivament com una utilitat és el que anomenaríem vaqueriztazció i beu en gran manera de confondre la “utilitat” amb el “sentit”.
“Per al mercat som el mateix que una marca de detergents. Hem de fer visible la nostra existència per aconseguir una cosa molt concreta”
I en què consisteix aquesta confusió?
Que tots hem de servir per a alguna cosa i hem de tenir una utilitat, mentre que la qüestió d’“hem de tenir un sentit” es percep com molt més sospitosa. Aclareixo un concepte: donar sentit a les coses és comprendre o intentar comprendre el fenomen que se’t presenta. Un marc ideològic com el nostre se sustenta en el ser “útil”. Però “ser útil” significa “servir a alguna cosa” o cosa que és el mateix: tenir un amo. Per això, per exemple, es diu que la filosofia no serveix per a res, i és cert, en el sentit que no obeeix, no està a la disposició de cap amo.
Es parla molt de la construcció i desconstrucció del jo. Què en pensa?
Em ve al cap el concepte d’idiotització, al fet d’esdevenir idiotes. Concretament, el terme idiota deriva de idios que caracteritzava aquell que només es preocupava d’allò particular, privat, tot allò que té a veure amb “un mateix”. L’única preocupació que té l’idiota és beneficiar-se de manera immediata sense, realment, construir res en l’espai públic. Una causa, per molt noble que sigui, si cau en mans d’un idiota sempre acaba sent una idiotesa. Per això, hi ha causes idiotes, discursos idiotes, col·lectius idiotes.
Vol dir que avui es promou existir com a “idiotes”?
Sí, es procuren construir més idiotes de manera sistèmica. És a dir, s’ha de ser idiota. Tots els manuals d’autoajuda, en realitat, totes les seves premisses, totes les seves receptes, porten a un únic imperatiu per a aconseguir l’èxit en la pròpia existència, que és: “Idiotitza’t, dona prioritat al que és teu i d’aquesta manera aconseguiràs que tot estigui al teu servei”, veure l’altre com una simple utilitat, cosificar-nos.
És a dir, deixar de transcendir i de ser.
Deixar de ser transcendit per res, perquè per a l’idiota res és més important que el seu i la centralitat del seu jo. Per al mercat, per exemple, som exactament el mateix que una marca de detergents. Avui hem de construir-nos i projectar la nostra existència per aconseguir una cosa molt concreta:
el que anomenen èxit (que en realitat és només tenir audiència) i la conseqüent felicitat (que en realitat és l’emocional eufòria). Per aconseguir-ho has visibilitzar-te per obtenir un reconeixement no en el sentit necessari de tots els éssers humans, sinó una primícia en el mercat.
Quins elements són propis de l’existència humana?
Simbolitzar i entendre. Des d’Aristòtil fins ara això no ha canviat. Sobre el tractament de la condició humana, Nietzsche deia: “Observa el ramat com pastura tranquil·lament”. I l’ésser humà es demana: “D’on traieu aquesta felicitat?” L’animal intenta respondre, però, quan ho fa, no pot perquè ja ha oblidat la pregunta. És a dir, l’animal, per a Nietzsche està subjecte al pal de la immediatesa, no és un zoon logon, no està dotat de llenguatge i, per tant, no ha pogut conjugar ni projectar-se en el futur, sinó que està subjecte al pal de la immediatesa. L’animal no té un projecte i nosaltres som un pur projecte. I aquesta és una tendència en la qual avui en dia s’insisteix molt. Sobretot en el “viu el present”. L’actualitat ha desarticulat aquesta capacitat simbòlica de conjugar el passat amb el futur, de saber d’on es ve, de projectar-se cap a on es vol anar. Avui es curtcircuita la condició humana i un passa a ser infeliç perquè no està a gust, no es reconeix i no troba sentit a la seva existència.
Abans parlava d’interdependència. Què passa si la perdem?
L’ésser humà es construeix en tant que som humans en el sentit que tenim una relació eròtica amb els altres. Entenent per eròtica la relació que s’estableix amb els altres com a “tenir a veure amb”, no en el sentit més habitual que li atribuïm. Si els altres no ens reconeixen com a éssers humans, no aconseguim aquesta condició d’humanitat. Avui aquest reconeixement d’existència de saber qui soc, se li reclama contínuament a l’altre (per exemple en les xarxes socials a través dels like) precisament perquè no sabem donar-nos sentit i se’ns ancora en l’adolescència, aquella etapa de la vida en la qual un sap el que li és propi.
Recapitulant: el que ens posa límit a l’existència és el fet d’estar sotmesos a la idiotesa i a la idolatria del jo. Aleshores, vivim més que existim?
Sí, si mantenim aquesta axiologia, sí.
I com podem desplegar les potencialitats?
Amb la llibertat, però per aconseguir-ho hem d’estar travessats pel buit. Succeeix que el marc neoliberal viu d’oferir-nos “coses” per a emplenar-lo. “Coses” que l’única cosa que fan és augmentar el buit però obstruint-lo: un cada vegada té el ventre més dilatat alhora que mai sadolla la seva gana. No podem explorar el nostre desig perquè immediatament te’l venen a tapar i sense l’operar natural del desig ens convertim en pulsions i mai aconseguim ni el “qui soc” ni la pregunta més important: “Com puc ser un altre?”. Per això serveix el desig, en la meva opinió.
Viure és intentar ser feliç?
La felicitat és un dels conceptes capitals de l’ésser humà. Naturalment que l’ésser humà aspira, encara que sàpiga que fracassarà, a això que anomenem felicitat. Una de les eines de la inèrcia que avui en dia ens domina i que es converteix en el nostre destí passa per la resignificació dels conceptes que ens sustenten. I quan dic resignificar el que vull dir és donar un altre sentit o un sentit perquè jugui a favor de la inèrcia neoliberal.
I doncs, què cal fer?
Un bon consell, que m’atreveixo a donar: saber quan en tens prou d’una cosa. Això no vol dir que limitis de qualsevol manera la teva ambició. Ningú és un producte acabat, estem en projecció perquè som animals que tenim desitjos simbòlics. La inèrcia que ens domina es fonamenta en la falta de límit. D’això els grecs en deien hybris: el creure’ns que som i podem actuar com els déus. Una espècie de bogeria que avui ens governa i sense la qual no podria donar-se una concepció del món com el capitalisme.
Seria aquesta la definició de sobreviure?
Sí. Els humans sabem quan no ens deixen viure en tant que humans. I això passa quan s’afecta la dignitat, que és la resistència a deixar de ser humans. Són moltes les qüestions que ens porten al que deia Spinoza: “Que entenguem l’esclavitud com la nostra realització”. Concebem l’esclavitud com la nostra llibertat. Aquesta és una de les grans trampes. MARIA D’OULTREMONT
