L’economista Jonathan Barth viu a Bonn (Alemanya) i és cofundador i director del ZOE Institute for Futurefit Economies. Des d’aquest think tank, manté estretes relacions amb actors polítics de Brussel·les i Berlín com ara la Comissió Europea, el Govern alemany i organitzacions internacionals com l’ONU i l’OCDE. Barth també és el portaveu del Consell d’Independència Energètica d’Alemanya i, des del 2018, membre del Think Tank 30 de la Societat Alemanya del Club de Roma.
Europa encara manté els valors originals, els que van estar a l’origen de la seva fundació?
Els valors d’Europa tenen una llarga història. I, en aquest procés, la Unió Europea s’ha convertit en una comunitat d’estats construïda sobre uns valors comuns. Des del Tractat de Lisboa del 2009, els drets fonamentals de la Unió Europea són vinculants. En són un exemple els controls i els equilibris dins del sistema legal en una democràcia, la llibertat d’expressió… drets que viuen, ara, sí, dins d’una pressió augmentada.
Valors i drets que en alguns països ara es posen en dubte.
És obvi que ara ens preguntem fins a quin punt Europa serà capaç de defensar els seus valors. Fins ara, la Comissió Europea, però també el Parlament Europeu, han estat molt creatius. Recordeu les eleccions del 2019, la gestió de la pandèmia i la recuperació econòmica. Aleshores, es va generar un mecanisme de resiliència: diners creats a Europa, per primera vegada, van ser prestats i després lliurats als diferents estats membres. Una manera de defensar els valors va ser amb la distribució de diners. També es va proposar que algunes mesures anticrisi tinguessin un control fort sobre el sistema judicial per part dels governs executius. Així és com ara defensem els nostres drets, però també és el moment de reconsiderar si els valors que tenim són suficients; sobretot si tenim en compte el que ha passat a Hongria, Polònia i Eslovàquia.
El somni europeu ha canviat?
En el primer moment, el somni europeu va ser el dels fundadors. Sempre van tenir la visió que Europa esdevingués una mena de comunitat gran on diferents estats s’unissin a favor de la pau. Va ser després de la Segona Guerra Mundial, concretament el 1950, que va tenir lloc la Declaració Schuman –discurs pronunciat pel ministre d’Afers Exteriors francès Robert Schuman– en la qual es va suggerir crear una organització supraestatal basada en el carbó i l’acer, perquè eren els sectors econòmics que estaven al nucli de la guerra. Fragmentar el control de França i Alemanya sobre aquests recursos era una forma de garantir la pau. Aquest va ser el primer pas. Després, però, al llarg de la integració i d’una cooperació econòmica europea més forta, la prosperitat econòmica va entrar en escena. Llavors la seguretat econòmica, la llibertat de moviment… eren els valors principals. La democràcia no es va qüestionar perquè tots els països que hi participaven eren democràcies. Ara, en canvi, per fer el següent pas, necessitem, primer de tot, tornar al valor original: la pau.
El somni europeu és igual per a tots els països?
És difícil definir quin és el somni europeu perquè cadascú té el seu propi somni i per a tots els europeus Europa no té la mateixa importància. Algunes regions tenen un alt grau de sentiment nacional. Catalunya, per exemple, és un espai on la identitat regional és molt forta. D’altres s’identifiquen més amb la nació i unes altres ho fan més amb Europa. No tothom té la mateixa intensitat europea. Però, òbviament, tots els països s’han unit amb aquesta ambició de crear un sentiment europeu, encara que el somni sovint gira entorn dels problemes que tenen i com els enfronten.
No tothom té els mateixos problemes.
Els europeus tenen prioritats molt diferents. Per exemple, per a Alemanya, la immigració és un assumpte important. A l’Europa de l’Est és l’amenaça de Rússia i la guerra a Ucraïna. I si pensem en Estònia, la covid-19 encara hi té un paper força important. A Itàlia, el problema són les qüestions econòmiques: les pressions econòmiques dels EUA, però també de la Xina. Què hauria de fer Europa, construir una infraestructura de defensa comuna?
L’Europa actual, és una Europa dèbil?
Actualment vivim dues dinàmiques paral·leles. Per una banda, normativament, necessitem una integració més forta perquè Europa tingui un paper global més important davant la Xina, els BRIXS i els Estats Units. I, en aquest àmbit, s’ha d’actuar conjuntament. Aquesta és la condició prèvia per garantir la seguretat econòmica a tota la Unió, encarar les tensions geopolítiques i assegurar-se que països estrangers no puguin enfrontar països europeus els uns contra els altres. Això debilita el nostre poder de negociació. Si no estem units, correm el risc de no poder apostar fort per accions comercials a l’exterior, en un moment en què la nostra dependència de la Xina és gran.
I la segona dinàmica?
Ara estem al final del neoliberalisme. Veiem com, per exemple, els EUA i la Xina estan augmentant el proteccionisme. Estan subvencionant fortament les seves economies. Per tant, Europa també ha de trobar una manera de fer-ho. Què passarà si Donald Trump torna a la Casa Blanca? Què fem si ja no podem confiar més en els Estats Units? Això demostra que les eines que hem desenvolupat provenen d’un temps de seguretat i d’integració, però cal actualitzar-les per un període de consolidació. I, aquestes discussions, ara mateix, no s’estan duent a terme en els diferents països d’Europa. Necessitem tenir una discussió honesta i preguntar-nos: estan preparats els tractats actuals per defensar Europa contra aquestes amenaces externes? I, en aquest procés, òbviament països com Alemanya han de prendre el lideratge, però també d’altres.
Quin és el rol que ha d’assumir Alemanya?
Alemanya és un dels vint-i-set països; per tant, només pot donar forma al projecte en col·laboració amb la resta. La meva impressió és que Alemanya està tan ocupada amb els seus afers interns que està perdent de vista el projecte europeu i la necessitat d’integració. Actualment, hi ha una creixent polarització dins dels diferents països europeus resultat de campanyes de desinformació i dels intents de desestabilitzar les democràcies europees per part de Rússia. A través d’aquestes campanyes, les tensions polítiques internes dels diferents països augmenten i contrasten amb el que Europa necessita. Tenim la necessitat de treballar més junts, però, la dinàmica està modelada per mirades més introspectives, i no centrada en un marc més global. I aquest és el tipus de paradoxa que estem vivint. Necessitem més integració, però al mateix temps, cada any hi ha més i més risc de polarització. I això se li afegeix l’augment de les sequeres al sud d’Europa i les pressions econòmiques creixents. Alemanya podria assumir un paper de lideratge, però de moment no ho fa, cosa lamentable.
Com queden els valors europeus davant l’augment de l’extrema dreta?
Diferents elements expliquen l’augment de l’extrema dreta. Els canvis en la situació econòmica, les inseguretats que això suposa i la crisi del cost de la vida. La crisi climàtica també fa sentir la gent cada cop més insegura. Globalment, les coses s’estan descontrolant i ningú sap realment com això ens afectarà. Veiem una divisió creixent de la riquesa, una divisió creixent entre les zones rurals i les urbanes, els efectes de la intel·ligència artificial, etc. En definitiva, el context s’ha tornat més insegur. D’altra banda, però, les expectatives han augmentat, i un es pregunta: “Com m’enfronto jo a tot això?” Doncs per mi s’ha d’abordar posant per davant la seguretat econòmica de l’individu. Però aquí també hi ha una qüestió d’identitat cultural. Qui som en aquest món? Qui és Europa en un món on hi ha grans actors com la Xina i els EUA? Qui som en un món on els models clàssics s’enfonsen?
Més enllà de la crisi econòmica, també hi ha altres elements que expliquen l’augment de l’extrema dreta.
Sí. Estem veient els patrons de votació, però cal analitzar la percepció pública, la visibilitat pública del debat. Els partits d’extrema dreta ocupen una gran part de l’agenda pública. És cert que ningú compra el seu discurs, no de forma directa, és clar, però a la pràctica tothom està adquirint les seves polítiques. Per tant, ens hem de prendre això seriosament. Ara bé, també hem de distingir clarament entre el que sentim en el debat públic i el que és real.
Tenim una Europa a diferents velocitats?
Avui, diferents països, especialment de l’Est, s’estan posant al dia més ràpidament que d’altres. Per exemple, la República Txeca està progressant molt. Altres països, en canvi, estan lluitant una mica més. En aquesta situació ens hauríem de preguntar: hem de fer tot això junts? Els països més forts han de prendre el lideratge? En conclusió, no hauríem de parlar d’Europa a diferents velocitats, sinó de nosaltres mateixos.
