Teresa Baró: “Ara hem d’acompanyar el missatge amb els gestos i la mirada”

La mascareta ens tapa la cara i això dificulta la comunicació. La pandèmia, però, també ens ha obert nous ponts de conversa, com les plataformes en línia. Com millorar la nostra comunicació en l’era postpandèmica? En parlem amb la Teresa Baró, experta en comunicació i llenguatge no verbal.

Ja fa uns mesos que la mascareta s’ha convertit en un complement habitual de la nostra indumentària. Creu que ens hi acostumarem?
Ens acostumem a tot. Els primers dies ens queixàvem de la mascareta i la consideràvem una cosa horrorosa. Recentment he estat en una jornada en què tothom anava en mascareta i ja no he sentit aquests comentaris. Ara , fins i tot, ja busquem mascaretes que combinin amb el vestit. Tot i que és un alliberament quan te la treus, avui la mascareta ja és un complement de la nostra indumentària com podrien ser unes ulleres o uns guants.

És evident que la mascareta dificulta la comunicació. Això vol dir que ara hem de ser més conscients de la nostra voluntat de comunicar?
Sí, i per moltes raons. La més important: la mascareta dificulta la transmissió del missatge. Només que hi hagi una mica de soroll, la veu de l’emissor és més difícil de sentir. Per tant, ens hem d’esforçar a parlar més a poc a poc, més clar i més alt. I, a més, hem d’acompanyar el missatge amb els gestos, amb la mirada… Tot ajuda a què la comprensió sigui més eficaç. Abans confiàvem només amb les paraules i no ens adonàvem dels gestos, però ara són essencials.

Algunes persones, per exemple els mestres, es veuen obligades a parlar moltes hores amb la mascareta posada. Alguns, però, ja tenen problemes d’afonia.
Els mestres ho estan passant molt malament. No solament ells han d’esforçar-se més per fer-se entendre, sinó que també han de parar molta atenció per sentir els alumnes. Un alumne amb mascareta posada i a la darrera fila de la classe és molt complicat de sentir. Per tant, tots hem de fer un doble esforç: quan parlem i quan escoltem.

Si la mascareta ens tapa la cara això vol dir que no val la pena fer coses com per exemple somriure?
És molt important somriure encara que portem mascareta perquè el somriure no només beneficia la persona que ens veu, sinó també a nosaltres mateixos. Hem de somriure per nosaltres mateixos, per estar de bon humor, per ser positius, etc. A més, encara que portem mascareta, el somriure es veu en els ulls i és tot el cos, que també transmet alegria.

Ara ens fixem molt més amb els ulls de les persones. Quins pes té la mirada en la comunicació?
Moltíssim. De fet, sempre l’ha tingut, però actualment encara més. La mirada ens diu si l’altra persona vol contactar amb nosaltres, si ens escolta… Si una persona camina pel carrer i en veure una altra persona no està segura si la saludarà només ha de mirar-la als ulls. Si la mira és senyal que la reconeix, que la saludarà i que potser fins i tot està disposada a aturar-se a parlar. Els ulls són el canal de comunicació principal.

Ara ens costa més reconéixer l’altre. La mascareta incrementa el nostre llindar de desconfiança?
La mascareta provoca que les persones que són tímides i poc sociables s’amaguin encara més i en aquesta situació corren el risc d’aïllar-se. Per evitar-ho jo recomanaria a les persones tímides un sobresforç a l’hora de comunicar-se amb els altres. I com fer-ho? Doncs aprofitant la mirada, però també les mans. Si una salutació no se sent, fem-la amb la mà. I si l’altre no et reconeix pren la iniciativa. “Hola, sóc la Teresa. No em reconeixes?” En comunicació no podem deixar tota la responsabilitat al receptor.

Fa mesos que no ens podem tocar. Des del món de la comunicació parleu de les “carícies verbals”. Què són?
Aquest concepte ja existia abans de la pandèmia però ara ha agafat més importància. Les carícies verbals són carícies que dirigim a l’altre a través de les paraules, verbals o escrites. Són frases tipus: “estic molt content de veure’t”, “quina abraçada que et faria si ara pogués”, “et trobo a faltar”, etc. Són totes les expressions que substitueixen l’abraçada, el petó o l’encaixada de mans autèntica. Accions que abans fèiem i que ara hem de verbalitzar.

Amb la mascareta posada realment podem deduir les emocions d’un altre?
Els humans traiem molta informació de l’expressió del rostre. I, per descobrir les emocionals, ens fixem bàsicament amb la cara. Però, encara que no estem gaire entrenats per detectar aquestes senyals, cal dir que tot el cos transmet emocions. Ara, per exemple, ens hauríem de fixar com les persones col·loquen els braços, com caminen, amb quina inclinació tenen el cos. etc .Per exemple, una persona inclinada endarrere no està gaire interessada en la conversa.

També és important la inclinació del cap.
Això és fonamental. L’atenció al públic s’ha ressentit molt amb aquesta pandèmia. Els primers dies moltes empreses em preguntaven, com es pot ser atent i somriure quan dus la cara tapada? Hi ha tres elements bàsics: el to de veu, la mirada i la inclinació de cap. Si tu mires la persona que estàs atenen ja demostres que l’escoltes. Aquest és el primer senyal d’amabilitat. Però si, a més, inclinem el cap vers un costat, no endavant, mostrem una actitud molt més dolça i tendre. Fixa’t, moltes mare de déus tenen el cap inclinat. En canvi, les mirades centrades i els caps rectes són senyal d’autoritat. Quan entra un client també es pot fer una molt petita reverència endavant, això és senyal de servei.

També ha augmentat la comunicació virtual. Aquesta, quins efectes provoca?
La comunicació virtual genera més fredor, menys empatia i menys feed-back.A l’àmbit laboral es perd la relació entre les persones de l’equip i es fomenten els mal entesos. La única solució és aprendre les noves normes i invertir més esforç: parlar més clar, tenir en compte que la gent ens jutjarà per la imatge que projectem —la cara, però també el fons—, etc. Les reunions virtuals han fet augmentar la productivitat (la gent és puntual i la conversa se centra en l’ordre del dia), però han perjudicat les relacions.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.