Joan-Carles Mèlich, professor de Filosofia a la Universitat de Barcelona i autor de nombrosos assaigs filosòfics, subratlla l’efemeritat de l’existència -qualitat pròpiament humana– de cada moment.
Quina diferència hi ha entre viure i existir?
Des de la meva perspectiva, viure i existir són dues maneres de ser en el món radicalment diferents, i és molt important establir-ne les diferències. Les plantes, els animals, i també els humans vivim, som éssers vius: naixem, ens reproduïm, envellim, morim… però existir no és viure, o no és només viure. Només un ésser humà existeix. Com indica la seva etimologia, existir és anar més enllà d’un mateix, és sortir de si-mateix vers allò que no és un mateix, vers el món, vers els altres, vers l’exterioritat…
Quina és la funció principal de l’home, viure o existir?
Sens dubte, existir. Els éssers vius tenen una essència que determina la seva vida. No estan obligats a buscar-ne el sentit. En el cas dels éssers existents (els humans) no hi ha essència. Per això la dificultat que tenen (o tenim) els humans per habitar el món, per relacionar-nos amb els altres.
Existir és inventar-se, crear-se, però també és estar a l’altura dels esdeveniments que sorgeixen a la vida quotidiana, i que, precisament perquè són esdeveniments, també són imprevistos, no es poden preveure. Per aquesta raó, l’existència no té un manual d’instruccions, no hi ha “protocols” que ens diguin com hem d’existir, i també per això no som mai competents.
“Cada moment de l’existència és primer i és últim. No es repeteix mai, perquè tampoc ningú és el mateix. No hi ha un jo fix que romangui idèntic en el recorregut de la història”
Quin paper té la consciència en els dos conceptes?
La consciència no és una paraula que jo personalment faci servir gaire, però, en tot cas, diria que la consciència humana és gramatical. Això significa que des del moment del naixement, l’existència humana hereta un univers simbòlic, sígnic, gestual, normatiu. Des d’aquest univers els humans ens fem les preguntes fonamentals de l’existència: Per què hem nascut? Quin sentit té la vida? Hi ha un després de la mort o tot acaba aquí? Precisament perquè som conscients de la nostra existència, aquestes preguntes no es poden eludir, no es poden evitar. Però el “drama” humà és que tampoc no es poden respondre, o, com a mínim, no es poden respondre definitivament. Potser sí que es poden trobar algunes respostes a aquestes preguntes, però sempre seran respostes relatives, contingents, revisables. El perill de qualsevol sistema totalitari, sigui del signe que sigui, és la pretensió de trobar una resposta “clara i distinta” a les preguntes fundacionals, a les qüestions metafísiques. En aquest sentit, crec que l’existència humana no pot deixar de fer-se preguntes metafísiques, relatives al sentit de la vida, però són interrogants que sempre quedaran oberts. I afegiria que no és gens fàcil viure amb aquesta mena de “raó desvalguda”, que és com jo anomeno la racionalitat humana.
Comencem a viure i a existir en diferents moments?
Crec que cada moment de l’existència és primer i és últim. No es repeteix mai, perquè tampoc ningú és el mateix; anem canviant i evolucionant. No hi ha un jo fix, estable, que romangui idèntic en el recorregut de la història. Virginia Woolf ho va mostrar d’una manera magistral a la seva novel·la Les ones. Els personatges d’aquesta novel·la es pregunten: “Qui soc?” I la seva resposta sempre és: “Depèn del lloc en el qual em trobi”.
Som prou conscients del valor de l’existència?
En el món occidental, tant en la tradició grega (platònica) com en la cristiana, hi ha hagut la tendència de situar el valor de l’existència en una mena de més-enllà. Nietzsche, per exemple, es va encarregar de criticar molt aquesta opció. Perquè l’existència tingui valor caldria anar amb cura respecte a totes aquelles filosofies o religions que donen prioritat als transmons. Només hi haurà valor de l’existència si acceptem que cada moment és irrepetible, que no s’ha produït mai i que no tornarà mai més.
Com passar de la simple existència al goig de viure?
No soc partidari de donar consells. Crec que la filosofia ha de fer sobretot preguntes. Les respostes concretes depenen de cadascú. Precisament perquè tota existència és singular, és relacional i és situacional, cadascú de nosaltres ha de trobar la manera de viure i descobrir el goig de viure. En qualsevol cas, diria que el més important és acceptar que, des del punt de vista de l’existència, el goig, i també el dolor, depèn de la situació. Existir és acceptar la provisionalitat, que és una paraula que expressa la finitud. Ser finit vol dir que no hi ha res absolut en l’existència humana. Des d’aquesta perspectiva, diria que el goig s’inscriu en aquesta provisionalitat. L’humà és l’ésser que mai no pot passar les portes del paradís.
Som conscients del valor de la vida?
Em sembla que la major part de les vegades no en som conscients, sobretot perquè no pensem que cada instant no només “pot ser” l’últim, sinó que –de fet– és l’últim. Per això mateix, cada moment té un valor infinit.
Quins elements ha de tenir una vida per ser una vida viscuda?
La filosofia, a diferència de l’autoajuda, no pot dir a priori quins són aquests elements. Des de la meva perspectiva, només afegiria una cosa: cal recordar que sense relacions amb l’alteritat no hi ha existència. El jo no és res més que les relacions que establim amb els altres, amb les coses, amb el món i amb Déu (si és que existeix). En aquest sentit, em sembla que la importància i el valor de la vida depèn del valor i dels tipus de relacions que establim amb tot “allò altre”. Heus aquí també la dificultat de mantenir una felicitat estable, perquè sempre les relacions amb l’alteritat són inestables.
Com aprenem a viure? I qui ens ensenya a viure?
Mai no sabem com viure, mai no som competents en l’art de viure. Precisament perquè cada instant és primer i últim, cada moment de la vida pot tenir sentit, però també pot deixar de tenir-ne.
Avui, potser, molta gent afirma que sobreviu més que no pas viu. Això també és viure?
En cert sentit, viure és sempre sobreviure. Qualsevol instant de l’existència humana està exposat al dolor, al sofriment, a la pèrdua, a l’absència, al buit existencial. L’humà és l’ésser que sempre ha d’acomiadar-se, com va escriure Rainer Maria Rilke a les seves Elegies de Duino. Des de Plató sabem que la mort és el gran tema de la filosofia (jo també diria de l’existència), però els filòsofs han pensat més en la pròpia mort i en la immortalitat de l’ànima que no pas en la mort dels altres, en el que he anomenat experiència de la pèrdua. El nostre present està habitat per “espectres”, per presències d’aquells que ja no hi són. Un dels grans relats que sempre rellegeixo és l’últim conte de Dublinesos, de James Joyce. És el que es titula Els morts. La nostra existència no només està feta de relacions amb els altres que són presents, sinó també de relacions amb els absents. La condició humana és elegíaca.
