RETAILcat representa 32.000 establiments comercials repartits per tot el territori català, botigues que donen feina a 236.300 persones. RETAILcat, que inclou Barcelona Oberta, Cecot, Comertia, Fundació Barcelona Comerç i Fundació Comerç Ciutadà, és la gran patronal del sector del comerç a casa nostra. És president d’aquesta entitat Joan Carles Calbet, director general d’electrodomèstics Calbet, família històrica del comerç català.
Què representa el comerç per a una ciutat?
El comerç és una part fonamental de les ciutats i especialment a Catalunya. Aquí tenim una trama de comerç urbà que pocs llocs hi és. El nostre comerç encara és molt autòcton i de classe mitjana. El comerç dóna molta vida, molta seguretat i activitat econòmica. Llocs com França, on en els anys 70 o 80 hi va haver un augment dels centres comercials i als centres urbans es va perdre el comerç autòcton, ara intenten que el comerç refloti; perquè les ciutat sense comerç perden molta vida.
Quins valors relaciona amb el comerç?
Cada empresa té els seus propis valors, però nosaltres defensem que el comerç sempre sigui just. Per exemple, a nosaltres ens preocupa molt la fiscalitat. Des de Retailcat entenem que qualsevol transacció econòmica que es faci, sigui pel que canal que sigui, ha de tenir igual fiscalitat i això avui en dia no passa. Una botiga física ha de pagar uns impostos, unes assegurances, té uns empleats contractats… En canvi, si crees una web i comences a vendre online, ningú et pregunta: Qui ets? D’on ve el teu producte? Quins impostos pagues?
Vostès denuncien un greuge comparatiu: uns comerciants paguen i uns altres no.
Sí, però també cal veure aquest fenomen des del punt de vista del comprador. Vivim en una societat del benestar. Tots volem tenir escoles gratuïtes, hospitals gratuïts…. i els millors serveis públics s’obtenen dels impostos. Per tant, quan una persona compra al top manta està fent un gest contraproduent per a l’economia del seu propi país. I avui hi ha diversos canals de venta que no paguen impostos: el top manta, l’economia col·laborativa… Com a consumidors cal ser conscients d’on gastem els diners.
I som realment conscients de la repercussió social i econòmica que té el gest de comprar?
La consciència social hi és, però de vegades és més fàcil que el consumidor es decanti per un producte més barat, que pensar en totes les conseqüències que hi ha al darrera d’aquest fet. Moltes vegades els productes són iguals… però no són el mateix! Ara, ja s’ha detectat que la gent jove torna a comprar als comerços de barri perquè són més sostenibles. I és que no s’entén que només es paguin tres euros perquè et portin a casa un producte comprat a la Xina. Malgrat tot és evident que el comerç online és el futur, però les enquestes asseguren que les botigues físiques no desapareixeran.
La típica botiga de barri, aquella que coneixia la seva clientela, que et fiava si era necessari, on es comentaven els fets del barri… no vol dir que ja s’ha perdut?
Barcelona no és Catalunya. És veritat que avui els clients ja no són tan fidels com eren, però els consumidors encara valoren el tracte personal.
Avui en els centres de les grans i mitjanes ciutats europees hi ha pràcticament les mateixes botigues…
Aquest és un dels problemes que tenim. Les gran multinacionals tenen les seves seus fiscals fora d’Espanya; per tant, tampoc contribueixen a l’economia local. I a més s’estan implantant a les zones premium de les ciutats i això està provocant una inflació del cost del lloguer. Aleshores, empreses locals autòctones que no poden pagar aquests preus s’han de desplaçar a zones més perifèriques. I, al final, certament, les zones centrals de les ciutats acaben sent iguals. En els centres de París, Londres o Barcelona trobes les mateixes botigues.
Aquest, de fet, ha estat el motiu del tancament de botigues centenàries.
Sí, però a Catalunya encara tenim una de les xarxes comercials més riques del món. Des dels fenicis som una societat històricament comerciant i portem el comerç a la sang. El comerç és part de la nostra cultura.
En el seu cas, segur que moltes persones deuen voler saber el secret de sustentar una xarxa de botigues, com és electrodomèstics Calbet, durant tres generacions.
Diuen que la primera generació crea l’empresa, la segona la fa créixer i la tercera la tanca. Ara per ara aquest no és el meu cas! El secret és fer bé les coses: no enganyar a la gent, donar bon servei… És veritat que avui hi ha moltes botigues que obren i tanquen, però també n’hi ha moltes de quarta, cinquena i sisena generació.
Sempre es diu que els comerciants són els primers i els darrers d’abaixar la persiana…
I és així. En general, els comerciants som gent molt treballadora, que ens deixem la pell pel negoci i que tenim clar que primer és el client. Sempre s’ha de donar un bon servei. I aquest es demostra quan les coses no van bé.
Abans hi havia botigues amb treballadors experimentats que havien entrat d’aprenents. Avui això ha canviat; molts dependents són temporals. La figura del botiguer ha perdut prestigi?
Durant una època, s’ha infravalorat el fet de treballar en el món del comerç. “És un dependent”, es deia abans amb to de menyspreu. Però això ara ha canviat. Precisament després de la crisi es torna a valorar el fet de treballar en una botiga, en condicions agradables i en un horari bastant còmode, encara que s’hagi de treballar el dissabte. La feina de la gent del comerç se l’ha de prestigiar perquè és un valor per a les ciutats que no podem perdre.
El comerç online és elfutur, però les enquestesasseguren que les botiguesfisiques no desapareixeran
Des dels fenicis som unasocietat historicamentcomerciant i portem elcomerç a la sang
Fem una mirada cap al futur. En moltes ciutats es veuen locals tancats. Com es pot revertir aquesta imatge negativa?
Aquesta crisi ha estat molt dura i realment hi ha zones, en algunes ciutats, amb bastants locals tancats. Històricament, sense tenir en compte la zona, quan es construïa un edifici, sempre es feia un local comercial a la planta baixa i pisos a sobre, però no tots els carrers són comercials. Quan apareix el comerç online, comença la crisi econòmica i l’activitat comercial baixa aquests locals es queden per llogar. Per revertir això hem de pensar nous models comercials i de ciutats, com per exemple, concentrar els comerços a les millors zones de les ciutats. En aquest sentit nosaltres defensem els BID (Business Improvement District, Districte de Millora de Negocis), una estructura pública-privada que funciona des de fa anys a països anglosaxons. Es tracta de traslladar els models de gestió dels centres comercials –una administració professional que es dedica a fer promoció, neteja, seguretat… d’un grup de botigues– a una eix comercial obert. Igual que una unió de botiguers, però amb una taxa obligatòria –ara paguen uns pocs, però tothom es beneficia de les activitats que es fan al carrer– i delimitada en una zona concreta, uns carrers concrets. Aquesta pot ser una realitat a curt termini perquè en breu Catalunya aprovarà la primera llei de BID de la península.
Però què es pot fer amb els locals buits?
Els ajuntaments han de repensar completament els models de ciutat, perquè no tots els barris, a part de les botigues imprescindibles, són comercials. Aquests locals, no només poden ser reconvertits en habitatges, també poden tenir molts altres usos: pàrquing de bicicletes o patinets, taquilles per guardar la compra online, etc. Cada ciutats ha de pensar el seu propi model. MARIA COLL
