Quan era petita, Jennifer Hermoso sovint tornava plorant de l’escola. Ella volia jugar a futbol, però no podia perquè als nens de la classe no els agradava jugar amb nenes. Van passar els anys i va començar a jugar a l’hora del pati, però aleshores també tornava plorant perquè, quan els nens es van adonar que era molt millor que la resta, tampoc la deixaven jugar perquè no volien que una nena els deixés en ridícul.
A Jennifer Hermoso, l’afició al futbol li ha donat alguns disgustos i moltes alegries. Com si es tractés d’una herència, les ganes de xutar una pilota li van venir per l’arbre genealògic: el seu avi havia estat porter de l’Atlètic de Madrid. El seu germà explica que, quan eren petits, anaven a veure futbol a camps de barri i, tan bon punt començava el partit, ella quedava hipnotitzada per la pilota i no tornava al món real fins que l’àrbitre xiulava el final.
Crescuda al barri de Carabanchel de la capital espanyola, on va aprendre a jugar a futbol al carrer, amb només dotze anys va entrar a les categories infantils de l’Atlètic de Madrid. Allà va començar una carrera en què ha superat obstacles al camp i a fora, amb forma de prejudicis socials i discriminacions econòmiques.
Amb 33 anys, gairebé tots els títols a la butxaca i considerada com una de les millors futbolistes del món, aquest estiu va guanyar el Mundial amb la selecció espanyola. I, quan recollia la medalla de campiona, va passar. El president de la Reial Federació Espanyola de Futbol, Luis Rubiales, va estampar amb tot el morro i cap consentiment un petó als llavis a Hermoso.
Va ser un segon i prou. Però va ser un segon que durarà anys.
Aquell petó forçat va ser un forat negre que ho va xuclar tot. El Mundial, la Champions, les lligues, les copes, els trofeus Pitxitxi, els més de dos-cents gols i tota la trajectòria d’Hermoso, tot va quedar eclipsat per un petó que, durant els dies següents va acaparar converses, notícies i debats. La paradoxa és que, mentre el petó de Rubiales era omnipresent, la victòria d’Hermoso i la resta de futbolistes semblava que no havia passat.
Amb el petó, es va produir una revolta feminista que a l’Estat no es veia des de la sentència contra la Manada. Amb el petó, va aflorar la part més rància de la societat, que va pressionar Hermoso, la va calumniar i la va situar al centre de l’huracà. I, amb el petó, Jennifer Hermoso va deixar de ser una futbolista per convertir-se en un símbol.
Mentre arreu del món es multiplicaven els gestos de suport cap a ella, Hermoso va desaparèixer i només va parlar a través de comunicats. L’encarregada de posar la música al vestuari durant el mundial, es va refugiar en el silenci. Ella i 80 jugadores més van renunciar a tornar a la selecció si no hi havia canvis profunds a la federació. Han passat gairebé 30 anys des que els nens no la deixaven jugar a l’escola i Hermoso encara ha de driblar el masclisme que hi ha impregnat al futbol.
Hermoso, que va començar a jugar futbol sense tenir cap jugadora en qui emmirallar-se, sempre ha dit que tenen la responsabilitat que els infants que juguen ara a futbol puguin tenir referents femenins. No es devia pensar que, per culpa d’un petó sense permís, aquesta responsabilitat acabaria anant molt més enllà del futbol.
