Jaume Mateu arriba a l’entrevista amb un somriure d’orella a orella. No és un fet casual. Mateu, conegut en el món de l’art com a Tortell Poltrona, viu precisament de les rialles i treballa perquè cada persona, petita o gran, conservi l’alegria, tantes vegades menyspreada. L’alegria és per a ell el ‘leitmotiv’ principal del fer i desfer diari. Però en els temps actuals Tortell Poltrona llança una advertència: cal cultivar l’alegria, abraçar-la com un recurs preciós i evitar que caigui, ella també, en l’imperant món del consumisme.
Tortell Poltrona reparteix somriures, humor i alegria a tot arreu on va. Amb quin objectiu?
El meu humil objectiu és intentar transmetre alegria, fer entrar als nens i nenes, als adults, a tothom, en un estat en què s’oblidin de tot. L’alegria hauria de ser per ells un estat vital; una manera de ser que anés molt més enllà de veure les coses de forma positiva. En definitiva, el meu objectiu és fer servir la por per generar dosis d’alegria.
Però com aconsegueix que el tema central d’un espectacle de circ sigui la por?
La por és avui molt més present que l’alegria en les nostres vides. A vegades pensem que tenim una cuirassa que ho aguanta tot, que tenim coneixença de la nostra pròpia finitat. No tenim en compte la nostra pròpia existència. Per això és tan fàcil que la por entri a les nostres vides. La por provoca emocions intenses, desperta la nostra cara més genuïna, encara que negativa. Quan hi ha por, hi ha tristesa. I la tristesa no deixa de ser un sentiment contrari a l’alegria. És només amb l’antídot de l’alegria que podem superar la por.
Que l’efecte de l’alegria sigui eliminar un sentiment negatiu no és una visió un pèl pessimista? No li dóna a la por un nivell molt elevat?
És un punt de mira realista. La semàntica, en parlar de sentiments juga un paper molt fort i tendeix a crear antagonismes irreconciliables. Tots tenim barreja de sentiments però avui en dia estem dominats per la por. El sistema internacional, econòmic, cultural i polític ha creat unes forces hegemòniques del bé i del mal que ho han separat tot. Tenim tanta por que no podem viure de la por que tenim.
Així doncs, amb l’alegria com a instrument, com ho solucionem?
Amb el circ. No només anant a un circ físicament parlant, sinó creant el nostre propi circ. Fer front a la por és una lluita constant. Cal recuperar l’alegria a nivell espiritual. La ironia i el “bon rotllo”.
Sovint es diu que els menuts del món occidental no saben divertir-se. Comparteix aquesta afirmació?
Totalment. “Nen, què vols? Un regal? Perfecte, ara ja estarà content!”. Quantes vegades hem viscut aquesta situació? Als llocs on he vist una alegria més genuïna ha estat allà on la tristesa és més profunda. Desastres naturals o desgràcies humanes porten una necessitat més profunda de ser alegres.
Hi ha un tòpic popular que diu “són pobres però alegres”. Hi veu una relació important entre el nivell econòmic i l’alegria?
L’alegria no va relacionada amb el nombre de comptes corrents, d’accions o de cases. És una manera de viure la vida. Ens hem construït unes regles de joc, però el joc ha acabat dominant les regles. Quan viatges pel món veus que l’alegria no es compra. En el nostre món hi ha una gran manca d’harmonia entre l’alegria que molts cops es reflecteix i la mateixa filosofia de l’alegria. No hi ha felicitat i alegria sense harmonia. Riure, una o mil vegades, no genera alegria duradora si les causes per les quals s’està rient no tenen harmonia amb el que ets o el que penses.
Per tant, dedueixo que és possible l’alegria al Tercer Món.
Sens dubte! Les penúries reals, que han de patir dia sí, dia també, s’obliden per uns instants quan els veus riure. Allà no existeix el consumisme. Les pors són molt més grans i viuen la vida amb intensitat. Qualsevol sentiment positiu, com l’alegria, es revela com un gran assoliment. Això és precisament el que pretenc en els meus espectacles: que s’oblidin del món material, que es dediquin només a allò que els fa riure.
Com es cultiva l’alegria?
Cadascú ha de trobar el seu mètode, però l’alegria s’ha de cultivar de forma autogestionada. Jo, quan no estic alegre, intento recordar bons moments o provocar l’absurditat. Els extrems sempre són més fàcils de manipular. Malgrat tot, em considero materialista dialèctic, per la qual cosa totes les situacions poden originar-ne de noves, fins i tot de tristes. Per això l’alegria s’ha de cultivar amb el millor dels esperits possibles. Com deia Che Guevara, la utopia està lluny i quan més m’hi apropo m’és s’allunya, però com a mínim segueixo caminant. Amb l’alegria passa el mateix.
Tortell Poltrona també es dedica a l’humor per a adults. És diferent? Ha de canviar la seva estratègia?
Doncs les estratègies són més semblants del que molta gent es pot imaginar. En general, grans i petits, tots plegats, som molt simples. Quan vaig a residències per a gent gran, el millor truc és vestir-se de pallasso. Quan tracto gent adulta les bromes més absurdes són les que fan més gràcia. Més que d’edats, depèn de cultura i societats. Quan vaig al Tercer Món amb Pallassos Sense Fronteres molts cops no fa falta que em vesteixi de pallasso. És una convenció social, una imatge, que a ells no els aporta res. En canvi, a les societats occidentals sí que existeix aquesta conclusió de pallasso igual a còmic. Tot depèn. En general es tracta d’extremar les situacions i riure’s de tot, fins i tot d’un mateix. El circ, l’humor, no deixa de ser un repte al sentit comú.
Fer de pallasso està ben vist socialment?
La nostra feina està reconeguda, malgrat que la frase “fer el pallasso” hagi agafat un concepte social negatiu [riu]. La gent concep el nostre rol (o el que fan aquells que es dediquen a aportar alegria a la gent, siguin o no pallassos) com a positiu, ja que ajudem a construir persones alegres.
Com es construeix una persona alegre?
Amb compassió. Sé que és un terme una mica “bonístic” però sense compassió és difícil establir uns lligams d’alegria afectiva. És feina dels pares, dels mateixos infants, de la gent gran, de les institucions… de tothom! Avui en dia sembla que ser alegre sigui un destorb perquè no encaixa en el sistema econòmic i polític que hem construït. La situació està canviant tot i que encara queda un llarg camí. Ens hem d’adonar que tenim una bona oportunitat de ser alegres i caminar per la vida amb aquesta filosofia. Hem d’apartar una mica el seny i arrauxar les nostres vides!
Els nostres polítics saben transmetre alegria?
Sens dubte no. La política és avui en dia un joc poc clar, confús. S’està convertint en una tecnocràcia complicada i de difícil comprensió per als ciutadans. Entenc que no hi hagi polítics amb sentit de l’humor, malgrat les “maragallades”, però tot plegat és molt confús. Hi ha pocs polítics que transmetien alegria.
Té incidència la política en l’alegria?
La política incideix en el comportament dels homes. Així doncs, també té la capacitat d’influir en el nivell d’alegria. Però la política no deixa de ser un reflex de la ciutadania, malgrat que en aquest cas els ciutadans són un xic més alegres que els seus governants.
L’individualisme que sembla que ho abraci tot, també la vida política, ha reduït l’alegria?
L’individualisme ha tingut un gran impacte en l’alegria que es genera en col·lectivitat. L’ésser humà és un ésser social i, com a tal, necessita el contacte de la gent. Però l’alegria no sorgeix del no-res, cal cuidar-la i fomentar-la. No obstant, Catalunya no és un país en què l’individualitat estigui tan marcada. En aquest aspecte podríem estar molt pitjor.
La societat catalana té bon humor? És alegre?
L’alegria porta al bon humor. L’humor només és un estat temporal que pot ser present, o no, en casos de tristesa o d’excentricitat. L’humor agre, per exemple, pot ser un mecanisme de fugida. L’alegria no és mai un mecanisme de fugida. En tot cas som una societat força alegre, tot i que caldria millorar.
