Jaume Flaquer : “L’Islam no està en guerra contra Occident, sinó contra si mateix”

Jaume_FlaquerMalgrat la previsió és que l’Islam sigui el 2050 la religió amb més seguidors del món, degut principalment a l’alt índex de natalitat dels països islàmics i al nombre de conversions, continua sent una religió força desconeguda entre els no fidels i especialment resulta difícil entendre la seva complexitat interna.

De fet, molts dels conflictes actuals es deuen a aquest fet. “L’islam no està en guerra contra Occident, sinó contra si mateix”, explica Jaume Flaquer, professor de la Facultat de Teologia de Catalunya i doctor en Estudis Islàmics, qui recorda que “la major part dels morts per atemptats islamistes són musulmans” i “la majoria de persones que han anat a lluitar amb Estat Islàmic estan molt poc islamitzades”.

Segons Flaquer, no serà fàcil que tingui lloc una reforma pacífica de l’islam: “Hi ha cert consens sobre la necessitat de tornar a l’origen, però el debat és com: si literalment o només com a inspiració”. I el mateix passa amb una altra qüestió, la Llei islàmica: s’ha d’aplicar com es va escriure en el segle VIII-IX o s’ha de reinterpretar? Aquesta és la discussió.

La Guerra de Síria

De fet, darrera els diferents grups armats que actualment lluiten en conflictes bèl•lics oberts en països islàmics, com és el cas de Síria, també es present aquesta diversitat religiosa. Per exemple, “Al-Qaeda només és un grup de terroristes armats, en canvi Estats Islàmic té com a voluntat crear un estat islàmic a partir del territori perdut sunnita a l’Irak arrant de la invasió occidental”, explica l’expert.

Just quan fa cinc anys de l’inici del conflicte, que ja ha deixat centenars de milers de morts i 11 milions de refugiats i desplaçats interns, el pronòstic de Flaquer no és gaire esperançador: “La guerra de Síria va per llarg perquè encara que es posin d’acord les grans potències encara quedarà Estat Islàmic i Al-Qaeda”.

Tot va començar amb manifestacions de protesta a diverses ciutats sirianes contra el règim dictatorial de Baixar al-Assad. Era l’anomenada primavera àrab que abans havia començat a Tunísia i s’havia propagat a diversos països. S’hi van posar masses esperances? Potser sí, però una cosa és segura: “Les primaveres àrabs fallides faran que moltes poblacions no intentin res durant molt de temps”, lamenta Flaquer. – REDACCIÓ.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *