El solitari (1973) és l’única novel·la que va escriure Eugène Ionesco, un escriptor més conegut com a dramaturg i fundador del teatre de l’absurd que per les seves obres d’assaig, el seu diari o aquesta, la seva única incursió en el gènere novel·lístic. Le solitaire, traduïda al català per Joan Oliver i publicada per Edicions Proa el 1974 és una referència reconeguda per Michel Houellebecq, fàcilment detectable a Serotonina. Es tracta d’un text netament existencialista i per tant, les preguntes que planteja són sempre rellevants. La pandèmia del coronavirus ha posat al descobert unes quantes evidències que el dia a dia acostuma a amagar, però no totes són de caràcter estríctament social o polític. Amb l’ajuda de Ionesco, i una reflexió final de Woody Allen, aquí en voldria exposar una d’existencial.
El protagonista de Ionesco és un home que ha heretat una suma important d’un oncle d’Amèrica i decideix deixar la feina, que cada dia li resultava més feixuga. Abandona l’hotel on s’havia allotjat fins aleshores, s’instal·la en un pis d’un barri humil de París i resta ociós fins al final dels seus dies. A mesura que anem llegint anem pensant que el personatge no resistirà gaire temps sense fer res, laboralment parlant, però el cert és que no torna a ocupar-se mai més. Més encara, el solitari du la seva pretesa llibertat fins a extrems tediosos. Acaba tancant-se en una habitació del seu propi pis, proveït d’aliments i de tot el que li pugui faltar, passant les hores en posició horitzontal i mirant per la finestra. L’excusa exterior d’aquesta elecció és que en el seu barri s’hi ha esdevingut una revolta popular i és perillós sortir al carrer. Però ens sembla que si això no hagués tingut lloc, el solitari hauria fet exactament el mateix, ja que abans d’optar per aquesta “sortida” el personatge tan sols anava de casa al restaurant, a dinar i a sopar, i del restaurant a casa. Diu que li hauria agradat anar a visitar els seus antics companys de feina, les seves amants d’altres dies, fins i tot el seu patró, però no ho arriba a fer mai. “Jo m’avorreixo sovint – confessa –, tinc el vertigen i la por de l’avorriment”. Vivim en una presó dins d’una altra presó, i així successivament, observa. Tot damunt d’un magma pantanós sobre el qual res no s’aguanta dret:
Vaig pensar que era estrany de considerar com anormal viure demanant-se contínuament què és l’univers, quina és la meva condició, què vinc a fer aquí, si és que hi ha quelcom a fer. Per contra, em semblava anormal que la gent no hi pensés i que visquessin en una mena d’inconsciència. Potser els altres, sense formular-s’ho, irracionalment, confien que un dia tot s’aclarirà. Potser hi haurà un matí de gràcia per a la humanitat. Potser hi haurà un matí de gràcia per a mi.
Existim, o és només una il·lusió? Mentre pensa, el solitari beu, abans llegia. A cops sent una estranya alegria, un assuaujament. D’altres “se’n va”. I quan se’n va, percep la il·lusió de tot, l’estranyesa d’allò que no fa ni cinc segons era la seva quotidianitat més clara. Com l’idiota de Dostoievski durant els instants precedents als atacs d’epil·lèpsia, es torna conscient de la irrealitat que l’envolta:
La joia és adonar-se de sobte, d’una manera que podríem anomenar sobrenatural, que el món és present i que hom es troba en el món, que hom existeix, que jo existeixo. Ara tot semblava provar la inexistència de les coses i la meva mateixa inexistència. Tenia por de desaparèixer.
El 17 de desembre de 2005, Woody Allen va acceptar la invitació de l’Acadèmia Britànica de les Arts del Cinema i la Televisió (BAFTA) per a celebrar una entrevista davant d’un nombrós públic assistent. A la recta final de l’acte, una estudiant li va explicar que els seus professors dissecaven les seves pel·lícules i trobaven el sentit amagat en cada diàleg. Com se sentia Allen davant d’això?
És curiós, va respondre el cineasta, perquè el que realment passa en aquests cursos és que algun professor imposa un sentit a la pel•lícula, però sovint jo em sento a anys llum del que diuen aquests analistes. Això no vol dir que vagin errats en les seves interpretacions o en el sentit que hi volen donar. Ara bé, hi ha coses que passen per pur atzar i que jo no volia donar-los cap sentit, però que poden ser llegides d’una determinada manera per gent que té aquest talent d’imposar un sentit en llocs que el mateix autor no n’havia tingut mai la intenció. Cada pel·lícula que faig, va dir Allen, és una batalla per a la sobrevivència, barrejo coses, les canvio tantes vegades com faci falta perquè funcionin, i si això significa alguna cosa per a un cert tipus d’audiència, aleshores se n’escriuen articles, s’imparteixen cursos sobre el tema i s’hi troba un sentit. I això està molt bé, entra dins d’aquest gran molí de guanyar-se la vida en el qual tots estem immersos. Jo ho faig, el professor ho fa, les persones que publiquen articles també ho fan i d’aquesta manera anem fent temps per a fer-nos vells…
I aleshores, l’audiència esclata a riure! Però amb aquest gran molí d’anar-se guanyant la vida fins que no arribem a vells, Allen metaforitza bellament aquesta il·lusió de l’existència que el solitari de Ionesco ja havia copsat des de la perspectiva que la seva situació escollida li havia proporcionat, perquè allò que ensenya l’experiència capdal de l’avorriment és que, d’una manera o d’una altra, remunerada o no remunerada, de forma existencial i sense afegir-hi cap judici de valor, aquí no hi fem res més que distreure’ns fins a morir.
Alfons C. Salellas és doctor en filosofia per la Universitat Federal do Rio Grande do Sul (Porto Alegre) i especialista en el pensament de Hannah Arendt.
