“L’intel·lectual català té, del Renaixement ençà, una manera de fer política, i només una: produir en català. Si els nostres intel·lectuals s’haguessin limitat a llur missió, Catalunya, evidentment, hi hauria guanyat molt.” Aquestes paraules de Mercè Rodoreda al polític Josep Tarradellas, en una carta del 27 de gener del 1949, culminaven una història de pràcticament cent anys. Un llarg procés –copyright de Jordi Amat– que, segons és consuetud en la història de la nostra cultura, comença amb un poema de compromís escrit des de Madrid per un empleat en motiu del sant del banquer que era el seu patró, i acaba amb la mateixa Rodoreda travessant la frontera cap a l’exili. En l’entremig, deu dècades d’emergència de l’intel·lectual català i, òbviament, de relació amb el poder.
Sabem, perquè les cartes d’ambdós corresponsals són publicades, que tot venia d’una conversa, durant un viatge de sis hores en tren, entre dos personatges que destacaven però que encara no havien assolit l’estatus amb el qual avui els recordem. L’escriptora, que s’havia iniciat en el periodisme i ja havia publicat diferents títols, entre ells Aloma, encara no havia esclatat com a la narradora indiscutible amb la publicació de La plaça del Diamant, i el polític, que amb la joventut i l’experiència del dinàmic viatjant de comerç havia esdevingut una peça clau de la política republicana, encara no havia arribat a la presidència de la Generalitat a l’exili, que el convertiria en un jugador clau en la partida oberta després de la mort del dictador. El 1949, encara no eren qui serien, però podien perfectament assajar de debatre sobre una qüestió que ha obsessionat la cultura catalana des del segle XIX: la relació entre la intel·lectualitat i el poder. Entre la cultura i la política.
Perquè si hem convingut a datar amb l’esclat de la Renaixença l’inici de la possibilitat d’una intel·lectualitat catalana –i en català–, serà cap a finals del XIX que es produiran els primers xocs entre l’individu com a home d’idees i el poder, fos economicofinancer, eclesiàstic, polític o periodístic. Estem parlant de l’anomenat “cas Verdaguer”, un assumpte que molts han comparat amb l’afer Dreyfus, per la polarització social que va generar a la Catalunya finisecular, i que va mostrar els límits de la independència de l’escriptor respecte dels sectors socials que, fins llavors, l’havien fet acaronar la glòria literària. O, directament, l’havien coronat com a poeta de Catalunya.
“Llegida avui, aquesta correspondència pot generar certa melangia, sobretot quan imaginem un polític capaç de dedicar tres o quatre fulls al comentari poètic, però no ens hauria d’enlluernar en excés”
“Per damunt dels nostres raonaments, hi havia, i no dubto que encara existeix, el recel de l’intel·lectual d’acceptar la crítica i l’opinió del polític pel que fa a la seva obra o a l’obra dels seus companys, i l’actitud de l’home polític, sempre disposat a judicar severament el pensament de l’intel·lectual quan aquest es desvia del seu camí”, escriu Tarradellas a Rodoreda, en una carta on el polític no s’està d’afermar arguments amb cites d’autoritat dels crítics Sainte-Beuve i Baudelaire, poca broma, i que aviat traspassa cap als viaranys de la poesia. Però, abans d’entrar-hi, l’estudiós del poder que sempre va ser el futur president negava la possibilitat d’un líder de ser, alhora, “eminent governant i immortalitzar-se per la seva obra literària”.
Els exemples eren clars: de Sòcrates a Lenin, passant per Voltaire i sense oblidar Ciceró ni Sèneca. Tampoc Disraeli o, més pròximament, el darrer president de la República espanyola, Manuel Azaña. “És per aquestes raons, entre d’altres, que no crec convenient per a Catalunya aquesta duplicitat del polític i l’intel·lectual perquè, sense voler, el que fem tots plegats és aprofundir en les nostres divergències i constatar la migradesa de la nostra vida nacional”, assenyalava un Tarradellas que es confessava apassionat per aquesta qüestió irresoluble, en un moment de greu crisi tant pel que feia a la política com la literatura: es complien deu anys de l’èxode en què es van veure impel·lits ambdós sectors i la victòria dels aliats no havia de comportar la caiguda de la dictadura.
Rodoreda, que demostrava un coneixement historicopolític més que notable, tot i amagar-se rere la coqueteria d’un suposat complex d’inferioritat, posava com a contraexemple la figura reeixida, tant d’intel·lectual com de governant, d’Enric Prat de la Riba. No deixa de ser curiós que l’autora de Quanta, quanta guerra, pensés de seguida en l’home que va simbolitzar com ningú aquest conflicte latent, en els primers passos de la institucionalització catalana. El mateix dirigent polític, dur com cap altre a l’hora de marcar els límits dins la cleda dels seus –en tant que orientador polític de La Veu de Catalunya havia vetat la publicació dels articles de Joan Maragall, arran de la Setmana Tràgica i la repressió desencadenada–, al capdavant de la Diputació i la Mancomunitat, va aconseguir implicar i professionalitzar bona part de la intel·lectualitat catalana. La nòmina no és menor: Eugeni d’Ors, Josep Pijoan, Pompeu Fabra, Rafael Campalans, Antoni Rovira i Virgili… L’esforç de captació dels millors talents del seu temps, fos quina fos la seva adscripció política, s’ha posat com a exemple de la millor política, però la necessitat de tots ells d’acollir-s’hi també assenyala la migradesa del sistema cultural català per viure autònomament del poder, per més d’estar per casa que aquest fos.
Si hi afegim, un sistema periodístic i editorial sovint mediatitzat per la política i la figura d’alguns d’aquests dirigents de partit com a mecenes –pensem en Francesc Cambó, per exemple–, podem entendre millor la sentència en què el provocador i gran frasista Gabriel Ferrater comparava el catalanisme amb una màquina de tortura, a la qual havien estat sotmesos els intel·lectuals catalans, de Verdaguer a Riba, devorats tots ells per la política de la Lliga Regionalista, de Prat i Cambó. Sembla ben oportú que, en el seu diàleg amb Tarradellas, Rodoreda justifiqués l’afirmació que encapçalava aquest article a través del mirall de Riba: “Seria absurd que vós demà volguéssiu aprendre el grec per traduir Aristòfanes, per exemple. Però encara ho seria més que volgués ésser diputat. Carles Riba és massa intel·ligent per tenir una idea com aquesta. N’hi ha d’altres que l’han tingut, o la tenen. La política catalana reclama unes qualitats que cap intel·lectual, en principi, posseeix: són massa incompatibles amb les seves”.
Llegida avui, aquesta correspondència pot generar certa melangia, sobretot quan imaginem un polític capaç de dedicar tres o quatre fulls al comentari poètic, però no ens hauria d’enlluernar en excés. La Catalunya contemporània ha tingut tant líders amb tanta vocació intel·lectual que han viscut tràgicament el rebuig del sector de les idees, com intel·lectuals que han jugat a fer de polítics i, fins i tot, han posat al mercat partitocràtic joguines funestes. La mateixa paraula intel·lectual sovint fa basarda –o riure–, però l’afirmació de Rodoreda és plenament vigent, més de setanta anys després d’escrita: «L’intel·lectual català té, del Renaixement ençà, una manera de fer política, i només una: produir en català».
