La integritat exigeix la voluntat de ser fidel a un mateix i implica confiança, coherència i honestedat.
Potser és un excés d’optimisme, però no m’agrada la tendència a sospitar de tot, perquè no em permet estar tranquil i confiar en les persones.
La corrupció afecta tots els col·lectius, perquè ens afecta a cadascú de nosaltres, per això no ens ha de sorprendre veure polítics, esportistes, policies, advocats… que poden ser corruptes. Van deixar de ser íntegres? La mentida formava part de la seva corrupció? Ens han enganyat a tots i totes? Crec que no necessàriament!
Malauradament la història també ens pot posar nombrosos exemples de persones íntegres que han estat condemnades en un moment determinat.
En el món de la filosofia, Sòcrates pot il·lustrar molt bé el valor de la integritat: el mestre que prefereix esperar el moment de la seva mort a la garjola abans que trair-se a si mateix. Fins i tot, quan li comuniquen que han subornat el carceller, es nega a fugir, i dedica les darreres hores de la seva vida als seus alumnes. Però no ens enganyem: hauran de passar uns anys perquè Plató posi de manifest la terrible injustícia comesa.
Aquest cas em fa posar en alerta, davant la precipitació dels nostres judicis i optar pel benefici del dubte davant la manca d’evidències.
Ens cal integritat, i això implica confiança, coherència, honestedat… No suposa la perfecció, però sí la voluntat de ser fidel a un mateix, i sobretot no exigir-ne als altres un excés que esdevindria integrisme. El primer és un concepte personal i virtuós que reconeixem en algú altre, mentre que el segon acostuma a presentar-se col·lectivament, i de forma barroera.
A vegades tendim a sospitar de les persones íntegres, perquè ens interpel·len i posen de manifest les nostres petites mancances, o senzillament perquè no ens agrada el seu discurs, el tarannà, l’estil de joc, o les maneres de fer… ens és més fàcil suposar-hi el delicte.
Per això, quan els localitzem la més mínima ombra de dubte o de contradicció, ens prenem la nostra venjança particular: els sentenciem sense contemplacions i esbombem als quatre vents les seves possibles misèries amb tots els estirabots que hom pugui imaginar. Aquest actitud que demana integritat amb integrisme esdevé una curiosa paradoxa.
