Giacomo D’Alisa, investigador del Centre d’Estudis Socials de la Universitat de Coimbra i coautor del llibre Decrecreixement. Vocabulari per una nova era (Icària Editorial) defensa un nou model socioeconòmic.
El decreixement és un moviment, una ideologia o una necessitat?
Les tres coses. És una visió del futur, una manera d’estar en el món i és també un moviment social, perquè cada vegada més persones estan transformant la seva vida a favor del decreixement. Mentre el sentit comú sempre ens diu que per estar bé necessitem més, el decreixement aposta per viure amb senzillesa amb l’objectiu que altres humans i no humans també puguin viure. Hem de ser capaços de viure una vida digna deixant als altres també el seu espai vital.
Els defensors del decreixement afirmeu que no es pot ser sostenible dins del model socioeconòmic actual. Quina és doncs l’aposta alternativa?
Els models econòmics alternatius que es poden aplicar són molts: el sistema d’intercanvi, el cooperativisme, l’economia social i solidària… També hi ha molts espais per recuperar respecte de l’activitat econòmica pública. Per exemple, es poden municipalitzar serveis com la distribució d’energia, però també el gas, l’aigua o la sanitat. L’alternativa ha de ser també un model on els treballadors tinguin més poder de decisió.
Una de les apostes del decreixement és que la riquesa dels països no es calculi amb el Producte Interior Brut. Amb quin paràmetre s’hauria de calcular, doncs?
És cert que hi ha una crítica respecte del PIB perquè els polítics sempre s’han fixat en aquesta xifra sense tenir en compte si paral·lelament augmentaven o no les xifres de desigualtat o de contaminació. El PIB invisibilitza molts problemes. Això ha portat a pensar que cal substituir el PIB per un altre indicador, però aquest no és realment el problema del creixement. Jo no anul·laria el PIB, però apostaria per tenir en compte més indicadors que fossin realment reflex de la salut econòmica d’una societat.
El terme decreixement no és nou, es va formular per primera vegada als anys vuitanta. Què manca perquè passi de ser una demanda social i es converteixi en una aposta política?
Certament, en els anys vuitanta, a França el decreixement ja era un moviment social. En les darreres eleccions, però, dos dels tres candidats van parlar del decreixement, per tant, avui ja és també una opció política. Han hagut de passar quaranta anys, però el decreixement ha deixat de ser l’aposta exclusiva d’uns moviments socials. Jo formo part de Research and Degrowth (R&D), una associació de Barcelona formada per investigadors, l’objectiu de la qual és, des de fa deu anys, introduir aquest tema en el món acadèmic i en la darrera dècada el nombre de publicacions s’han multiplicat. Per tant, en els anys vuitanta va ser un moviment social, al tombant de segle va entrar al món acadèmic i científic i a partir del 2015 s’ha introduït als debats polítics. El camí és lent, però no té aturador.
El decreixement demana compromís social i renúncia. Realment, estem disposats a renunciar a certes coses o a comoditats a favor del planeta? Encara manca molta pedagogia en aquest àmbit?
Sempre manca pedagogia. Cadascú de nosaltres, les persones que vivim al món capitalista i occidentalitzat, ens hem d’alliberar de moltes actituds que hem après pel context on hem estat educats. Per exemple, l’ús del cotxe en comptes del transport públic de vegades no és una tria, sinó una necessitat si tenim en compte la forma com està construïda la nostra vida. La idea del decreixement és poder fer les mateixes activitats, usant menys recursos i obtenint els mateixos resultats. Per tant, malgrat ser necessària, no solucionarem el problema només a través de l’educació, cal sobretot un canvi del nostre entorn econòmic i social perquè les nostres decisions no siguin tan difícils ni les hàgm de viure com un trauma.
Alguns economistes asseguren que el decreixement és impossible perquè l’ésser humà porta en els gens l’esperit d’avançar i créixer. Quina resposta els dona?
Sempre hem pensat que creixement és sinònim de progrés, però en realitat, avui, el creixement –l’ús massiu de recursos materials i energètics– no ens permet avançar perquè està creant molts problemes de salut, de contaminació, de biodiversitat… Aquesta és la qüestió. Per tant, actualment, imaginar una vida simple és l’avenç més important de la nostra societat del futur. No podem perdre de vista que el nostre benestar és relacional, depèn del benestar dels altres. Això amb el coronavirus ho vam veure bastant clar, però un cop passada la pandèmia, hem perdut ràpidament aquest punt de vista. Si ens fem nostres els termes ‘vulnerabilitat mútua’ i ‘reciprocitat de la cura’ entendrem perquè el decreixement vol dir progrés i el creixement, retrocés.
