Ignasi Carreras (Barcelona , 1957) actualment exerceix el càrrec de director de Institut d’Innovació Social de l’escola de negocis Esade. També és director dels Programes de formació d’Esade per a les ONG i professor del Departament de Política d’Empresa, on ensenya les seves principals especialitzacions: estratègia, lideratge i gestió del canvi de les organitzacions. Moltes persones, però, encara el recordem com a director general d’Intermón-Oxfam, on va treballar de 1988 a 2005. Sempre ha estat vinculat a moltes ONG i entitats. Va ser fundador del Casal dels Infants del Raval i de l’organització Recollim. És membre de la junta directiva internacional del Global Reporting Initiative, de la Fundació Jaume Bofill, de Cristianisme i Justícia i ho ha estat de la Fundació Lleialtat i la Fundació Borja de Bioètica. I és autor de quatre llibres: ‘Viure solidàriament’, ‘Líders per al canvi social’, ‘Transformar amb èxit les ONG’ i ‘Lideratge orientat al resultats en les ONG’. Entre viatge i viatge, Ignasi Carreras, actualment amb despatx a Esade, ens dedica una estona de temps per parlar de cooperar, verb que ha marcat la seva vida.
Sovint relacionem el valor de la cooperació amb la solidaritat internacional. Hem acotat excessivament aquesta paraula?
Avui el valor de la cooperació al desenvolupament està qüestionada, perquè l’Estat espanyol ha reduït molt les ajudes oficials i s’estan desmantellant moltes iniciatives. Però, en canvi, paral·lelament, la paraula cooperació està guanyant força perquè es considera necessària per abordar qualsevol desafiament social, ja sigui la lluita contra la pobresa, el canvi climàtic, la discriminació… Tot això s’ha d’afrontar des de la cooperació entre entitats públiques i entitats privades, entre diferents tipus d’entitats públiques –ja siguin governs de diferents nivells o institucions públiques de tots tipus– o entre diferents entitats privades –ONG, sindicats, empreses o organitzacions de consumidors–. I això passa tant per col·laborar com per cooperar.
Col·laborar i cooperar és diferent?
La paraula cooperació té una mica més de força. Cooperació demana arremangar-te, entendre’t i buscar un objectiu comú. En canvi, la col·laboració pot ser puntual o més estratègica. I, sí. és veritat que quan es parla de cooperació moltes persones es limiten a pensar en “cooperació internacional o al desenvolupament” però avui aquest concepte s’ha d’analitzar des d’una perspectiva més àmplia i veure com diferents factors poden col·laborar per donar una resposta més gran a problemes socials pels quals no tenim grans solucions.
Per què ens costa cooperar? No volem renunciar al nostre protagonisme?
Hi ha una dita africana que diu: “Si vols anar ràpid ves sol, si vols anar lluny ves acompanyat”. Això vol dir que per arribar lluny i fer-ho acompanyat calen unes qualitats i un temps. No és solament una qüestió de protagonismes, també sovint estem massa centrats en el que fem i de vegades no veiem com podem col·laborar en coses que passen al nostre entorn. A més, també pot ser que haguem tingut experiències de col·laboració no gaire bones i aleshores ja no ho vulguem tornar a intentar.
El sistema de cooperació que practiquen avui moltes entitats seria el correcte?
No. És cert que avui hi ha més cooperació, però segurament s‘hauria de canviar la forma de fer cooperació. Generalment les ONG i les entitats de la societat civil tenen la col·laboració com un dels seus valors fonamentals i, per això, s’apunten massa sovint a moltes iniciatives i això fa que estiguin contínuament molt enfeinades. La meva proposta és, doncs, que col·laborin menys, però amb més intensitat. És a dir, facin col·laboracions més estratègiques.
És fàcil trobar socis per a treballar de forma conjunta?
Totes les entitats poden trobar socis amb els quals compartir uns mateixos objectius a partir d’uns valors compatibles. De fet, aquests socis poden ser semblants o, fins i tot, recomano, que siguin una mica diferents, perquè en aquest cas, l’altra part ens aporta unes competències que nosaltres no tenim. Aquesta diferència dóna força al projecte, però al mateix temps també ens demana un esforç superior: posar-nos al lloc de l’altre, d’entendre’ns amb l’altre, de respectar la diversitat i trobar punts comuns, etc. És cert que, en general, ens costa… però de cooperar només se n’aprèn cooperant.
Aquesta estratègia ha de ser inicial?
Sí, en aquest sentit, cal canviar l’esquema mental. Generalment les organitzacions ens preguntem: què volem fer? com ho podem fer? tenim les capacitats per fer-ho? I quan ja ho estem fent aleshores ens plantegem: Qui pot col·laborar amb nosaltres? I, a mig camí, busquem gent. Hem de canviar aquest enfocament. Des de l’inici ens hauríem de preguntar: Què podem fer? Què podem aportar nosaltres? Què ens poden aportar els altres? I, finalment, tots junts, pensar com ho fem. Només així les organitzacions més col·laboratives aconsegueixen amb menys recursos més resultats.
Si parlem de “cooperació internacional al desenvolupament”, actualment encara té sentit parlar de Nord i de Sud?
No. Avui no té sentit plantejar-nos el món entre Nord i Sud, entre països rics i països pobres… perquè tot està barrejat: hi ha països pobres amb més pobresa però menys desigualtat i països rics amb menys pobresa però més desigualtat. Ara la qüestió important és com lluitem contra la pobresa, les injustícies i les desigualtats segons les capacitats de cada país, fent servir aquestes capacitats i cooperant amb altres països. Actualment pot ser més profitosa la cooperació que pugui existir entre Brasil i Bolívia que entre Espanya i Catalunya i Bolívia.
Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament al nou iQuiosc.cat.
