El fundador i investigador de l’Institut d’Innovació Social d’ESADE i president d’Oxfam Intermón recorda que l’economia i la justícia han d’anar de bracet si volem un creixement econòmic equitatiu.
Aranguren deia que la moral té una relació estreta amb la distribució dels béns.
Aquest és el gran problema del nostre món: la distribució dels recursos. Desgraciadament, hem avançat en moltes coses, però pel que fa a les desigualtats, encara estem pitjor. La crisi de fa dotze anys ja les va incrementar; el període de la pandèmia ho ha fet molt més; i també la crisi actual de la forta inflació, com a conseqüència principalment de la guerra d’Ucraïna, com ja sabem.
La pandèmia s’ha convertit en una pandèmia de pobres?
Sí. No podem acceptar que hi hagi situacions de pobresa o d’injustícia que fan que les persones no puguin viure dignament. La pobresa extrema es va anar reduint fins abans de la pandèmia, i el nombre de persones que pateixen fam al món també s’havia reduït, però la pandèmia va afectar molt més les persones que viuen en una situació de baixos ingressos i no les que tenen ingressos mitjans o alts.
I com podem reduir aquesta pobresa?
La pobresa és qüestió de treballar-la en tres nivells. El primer és tenir persones que estan apoderades amb allò que els permet encarrilar-se en la societat d’una manera activa. El segon és fer canviar totes aquelles lleis i maneres de funcionar —públiques o privades— que condemnen la gent a la pobresa. I, per últim, cal tenir una societat on les persones estan a l’altura de la voluntat de transformació que vol la societat. I és que, a vegades, posem l’èmfasi en la primera, d’altres en la segona, i últimament ens oblidem molt de la tercera, la qual és fonamental. Estats que tinguin bones normatives n’hi ha molts; que les puguin aplicar, ja no n’hi ha tants; i que tinguin persones que les puguin aplicar d’una manera adequada i en benefici de tothom, encara menys.
Un 25 per cent de la població de Catalunya està en risc de pobresa.
L’avantatge que tenim aquí és que una persona que està en situació de pobresa o exclusió té més facilitat per accedir a la salut, a l’educació o a una sèrie de suports socials que en altres països no és possible. Ara bé, la persona que està en una situació de pobresa extrema, de penúria, se sent exclosa de la societat. I sense les xarxes de suport, tot és més complicat, ja que el cost de la vida és molt alt. Aquestes situacions de pobresa extrema són situacions de fort patiment en qualsevol part del món. La pobresa atempta contra la dignitat de les persones.
Cal introduir una pedagogia de valors dins dels sistemes estructurals?
És evident. Tot parteix dels valors. Hem vist projectes polítics o socials que en teoria estaven molt bé, però que a la pràctica se sustenten en valors que no estan al nivell d’aquests projectes. D’altra banda, també és veritat que no solament a partir dels valors s’aconsegueixen les transformacions socials. Fa falta tenir projectes que conjuntin els grups minoritaris que prenen protagonisme dins de la societat. Però tot parteix dels valors. La pedagogia dels valors és un element molt important, tot i que estiguin vistos com a softs.
I diria que hem perdut aquests valors?
Estem desconnectats d’aquests valors. Hi estem connectats mentalment, però no profundament. Quan faig classe de lideratge, i fa dos dies que parlem i discutim amb directius i directives sobre lideratge, al final, els poso un vídeo d’una persona on es veu clarament que li ha passat alguna cosa entre fa vint anys i ara. Quan els demano què li ha passat, passen els minuts fins que algú em respon: “S’ha desconnectat de la seva essència”. I aquest és un problema que tenim avui: perdem la nostra essència. El que demano finalment als alumnes és: “Penseu en els tres valors que us caracteritzen més i com podeu estar connectats amb aquests valors”. Només a partir dels valors personals forts es podran generar valors col·lectius que funcionin. En cas contrari, estem parlant de valors teòrics.
Aquest desgast és conseqüència de l’individualisme?
Més que individualistes, diria que som més radicals. Hi ha un vint per cent de la població que és més activista i compromesa que fa vint o trenta anys enrere. Després hi ha un altre vint per cent que no ajuda a transformar la societat; i, per últim, hi ha el seixanta per cent restant que fluctua com el vent. I aquí sí que l’individualisme i el fet de salvar-me jo mateix en un context de tanta incertesa com és l’actual es fa visible. En situacions de patiment, la gent té una actitud de salvar-se peti qui peti. I això és un individualisme que avança i que ho fa des d’una perspectiva de posar-se per sobre. I, conseqüentment, genera contravalors. No considero que l’individualisme sigui el problema, sinó el fet que ens desconnectem de la nostra essència perquè vivim en una vida molt atrafegada.
S’ha fet un mal ús de la paraula cooperació o solidaritat? Hi som indiferents?
Sí que és cert que hi ha una falta de consciència o una consciència limitada en el sentit que, fins que no ens afecta a nosaltres, no som conscients de com està afectant la societat. La consciència que les actuacions d’aquí afecten altres llocs s’ha anat desenvolupant amb el contacte amb les persones. Cal obrir una mica més la nostra mentalitat. La solidaritat és posar-se en la pell d’una altra persona i entendre i sentir què és el que està vivint i deixar-se portar per un valor de compassió o de compartir la passió de l’altra persona d’una forma proactiva. Solidaritat és posar a disposició d’aquella persona el que tu pots compartir. Però no tot neix d’una actitud caritativa de “jo soc aquí, jo et dono”, sinó de “jo comparteixo el que soc”.
Estem desconnectats de la nostra essència. I és important connectar-hi, perquè, només a partir dels valors personals, els valors col·lectius funcionaran.
I la nostra solidaritat és limitada?
Diguem que la nostra consciència és puntual i conjuntural, i també va molt guiada per les situacions mediàtiques. Amb la crisi d’Ucraïna hem vist una onada de solidaritat molt forta, però ha estat per diversos factors conjunturals; fins que no hem vist els seus possibles efectes, no hem actuat. Ha passat igual amb el canvi climàtic, i hem d’aconseguir que això maduri. Cal tenir la ment una mica més oberta per entendre la nostra posició i contribució al món.
El president francès, Emmanuel Macron, va parlar del final de l’era de l’abundància. Tornant a l’ètica de la penúria, som capaços de reduir el nostre benestar?
El benestar està molt relacionat amb sentir-te bé, a gust amb tu mateix, amb les persones que estimes, sentir-te dins d’una societat que creus que prospera i, també, d’un món que genera prosperitat per a tothom. Per mi, aquesta és la manera d’entendre el benestar. Però, alhora, també hem donat molta importància al component econòmic en aquest concepte de benestar. Sí que és cert que una bona economia ajuda, i això s’ha de dir: les persones que poden viure del que els agrada tenen més possibilitats de sentir-se a gust amb el que fan; i les persones que tenen recursos per viure dignament, també. El benestar és saber ser feliç amb un nivell material suficient però on els altres elements no materials són fonamentals. I entendre això és un dels grans reptes d’avui dia.
Amb tot això, economia i filantropia haurien d’anar de bracet?
El que hauria d’anar de bracet són economia i justícia. Hem de generar sistemes econòmics que no només donin l’oportunitat que tothom pugui guanyar-se una vida que sigui digna, sinó que garanteixin una redistribució dels recursos que permeti que tothom pugui viure d’una forma adequada. Per mi, és important generar un creixement econòmic que generi equitat. La filantropia sempre serà necessària, en el sentit de persones que volen contribuir amb el que tenen, més enllà del que se’ls demana pel que fa a impostos, entre d’altres. Només donant-te és quan reps i quan creixes com a persona. El que és important és compartir el que se’ns ha donat.
