El concepte ‘democràcies il·liberals’ és un calaix de sastre?
Conceptes generals com aquests mai poden estar massa ben acotats. Tots tenim un ideal al cap: la democràcia liberal. En aquesta democràcia es combinen els procediments democràtics clàssics (eleccions, participació, competició política, etc) amb un estat de dret sòlid, en el qual no solament es garanteixen els drets fonamentals de les persones sinó també les regles del joc. Aquest sistema, però, és molt difícil d’assolir; per això el tenim com un model al qual volem aspirar. Les democràcies il·liberals són aquells models que es desvien molt d’aquest ideal. Quant? És difícil de valorar.
Quines causes poden desplaçar democràcies cap a posicions no liberals?
En general, aquest desplaçament no té res a veure amb les eleccions o amb la participació popular, que a les democràcies il·liberals estan garantides, sinó amb l’entramat institucional que està a la base de la democràcia i que permet que aquesta funcioni. En aquest entramat institucional hi ha tots aquells elements que afecten el règim de competició entre partits, la separació de poders i els mitjans de comunicació. A les democràcies il·liberals el pla de la competició política està desequilibrat perquè s’afavoreix més una part que l’altra, hi ha una ingerència del poder representatiu sobre el poder judicial i, finalment, no hi ha una veritable esfera pública lliure i plural. Quan aquests tres elements s’erosionen, ens encaminem cap a una democràcia il·liberal.
Democràcia i il·liberalisme són conceptes contradictoris?
No, no són dos conceptes contradictoris. ‘Democràcia’ i ‘liberalisme’ són dues dimensions. Si van en la mateixa direcció, el règim polític funciona adequadament. Però si no hi van, es genera un conflicte. Hi ha democràcies en què es manté el sufragi universal, les eleccions i un cert marc de competició entre forces polítiques, però falla tota la resta.
Fa anys es parlava de ‘democradures’. És el mateix?
Són conceptes bastant semblants. El problema actual és distingir entre una democràcia il·liberal i els règims híbrids o les anomenades ‘dictadures competitives’. A les democràcies il·liberals, per molt malament que funcioni el sistema, encara que falli la separació de poders, encara que la deliberació pública sigui molt pobre, encara que la competició política estigui fracturada… hi ha alternança política. En canvi, a les dictadures electorals, encara que se celebrin eleccions, no hi ha alternança política: el partit al poder s’hi manté de forma indefinida a partir de mecanismes que acaben per asfixiar la competició política.
Molts dels països que van abraçar la democràcia en els anys noranta i a inicis del segle XXI segurament no tenien les condicions necessàries per a fer-ho i, per això, avui retrocedeixen
Per què els ciutadans accepten models aparentment democràtics, però contraris a drets bàsics?
No és clar que siguin els ciutadans els qui triïn la degradació democràtica. No podem saber com actuarà o governarà un líder un cop assoleixi el poder. Per exemple, Rússia avui no es pot considerar una democràcia, ni tan sols una democràcia il·liberal. Putin, però, durant els seus dos primers anys de mandat, semblava que es comportaria com un líder democràtic. La degradació comença dos o tres anys més tard. A l’inici Erdogan tampoc semblava un líder amb tendència autoritària, però en pocs anys Túrquia ha passat d’un règim democràtic més o menys liberal a un règim autoritari amb eleccions. Per tant, els ciutadans no poden tenir la certesa que votant un partit concret es produirà un retrocés democràtic. Això és molt difícil de preveure.
Quines serien les causes de l’augment actual del nombre de països considerats democràcies il·liberals?
És difícil de saber. El fenomen ara s’està desenvolupant davant dels nostres ulls. Per tant, no tenim la suficient perspectiva històrica per poder analitzar-lo amb calma i sistema. Bo i així, podem fer una primera especulació. La majoria de democràcies del món es van crear a partir de 1990; són democràcies molt joves. Moltes d’aquestes democràcies són fruit d’una cascada de països que van adquirir aquest sistema, però, en aquell moment, molts d’ells no tenien les condicions necessàries i estructurals bàsiques per ser democràcies liberals fortes. El que en els països occidentals s’havia aconseguit amb dècades de paciència i esforç, en molts països en desenvolupament aquest mateix procés es va fer a través d’un període molt breu de temps. La democràcia hi va arribar de forma molt brusca. Ara podem dir que molts d’aquells països que van abraçar la democràcia en els anys noranta i a inicis del segle XXI segurament no tenien les condicions necessàries i, per això, avui retrocedeixen.
Per tant, segurament els manca cultura democràtica…
Cultura democràtica, però també desenvolupament econòmic. En general són països amb moltes desigualtats. En aquest sentit, Estats Units seria una excepció, però encara no sabem si el mandat de Trump serà una degradació més o menys permanent del component liberal de la democràcia nord-americana.No es descarta que un cop desallotjat Trump del poder, el sistema torni a la normalitat. Necessitem més temps per veure si Estats Units ha girat realment vers un rumb il·liberal.
Alguns politòlegs asseguren que les democràcies il·liberals són una advertència d’un possible col·lapse del sistema institucional.
Aquesta visió del futur és massa pessimista. En alguns països hi ha retrocessos, especialment en els tres punts que ja he comentat –competició electoral, separació de poders i independència dels mitjans de comunicació–, però tampoc hi ha un retrocés tan ràpid com es va poder viure en el període d’entreguerres. En aquell moment, en un període de deu anys, la democràcia va caure a règims autoritaris en la majoria de països sobirans. Ara vivim una altra situació: una degradació fina de la democràcia que danya el teixit institucional i cívic però que no acaba en una dictadura o règim autoritari repressiu. Ara l’objectiu és desmuntar les peces perquè no hi hagi una competició raonable del sistema polític. Jo, per tant, sóc més prudent. És evident que estem entrant en una fase de retrocés democràtic, però hem d’esperar una mica per fer valoracions d’aquest tipus.
El president d’Hongria ha dit: “Les democràcies liberals han acabat”.
Això és una mentida. A Europa els casos d’Hongria i Polònia són molt visibles. Formen part de la Unió Europea i, per tant, hi ha motius per estar preocupats. Però si ens situem des d’un punt de vista temporal i geogràfic, que dos països de la Unió Europea tinguin cert retrocés democràtic cap a formes autoritàries no ens hauria de sorprendre tant perquè aquest tipus d’evolució ja s’observa en altres llocs dels planeta. A molts països d’Àfrica és habitual. En aquest moment un missatge sobre un retrocés democràtic a escala global em sembla prematur.
La UE sempre ha fet gala dels seus valors. Hauria de ser més contundent amb aquests dos països?
Sí, amb això hi estic d’acord. La UE és molt estricte amb l’aplicació de les mesures econòmiques (vigilància de pressupostos, supervisió bancària…), però, en canvi, en el compliment dels principis democràtics la UE es mostra més dèbil, també perquè hi ha més divisions internes. Ara bé, si la cosa continua així, és evident que la UE s’hauria de començar a plantejar sancions més serioses, sobretot respecte a Hongria, on s’ha produït la major degradació democràtica.
Euroceptiscisme i il·liberalisme són dos conceptes relacionats?
No necessàriament. És veritat que tots els il·liberals són eurocèptics, però no tots els eurocèptics són il·liberals. Per exemple, el sociòleg alemany Wolfgang Streeck, antic socialdemòcrata, és extremadament crític amb la UE i propugna el desmantellament de la Unió Monetària. Ell considera que la UE per motius econòmics està tensionant massa la màquina del sistema democràtic d’alguns països. La seva crítica és des de posicions liberals i defensa la democràcia i l’Estat de Dret.
Com es poden combatre les democràcies il·liberals?
Si ho sabés, ja seria ric! Molt poca gent té la resposta a aquesta pregunta. Per poder oferir una resposta satisfactòria a aquesta pregunta tan important, hauríem d’entendre en primera instància quines són les causes que produeixen aquesta evolució cap a models no democràtics i en aquest punt hi ha una controvèrsia enorme entre els estudiosos. Alguns politòlegs consideren que l’evolució no liberal està relacionada amb factors culturals. Per exemple, amb la immigració i amb la pèrdua de control de la comunitat dominant. Altres consideren que la causa passa per factors econòmics, concretament pels efectes de la globalització i les coalicions de perdedors que aquesta deixa al seu pas. I, finalment, un tercer grup, posa molt èmfasi en les formes de desigualtat, ara ja impossible de contenir, que es consoliden a moltes democràcies del món. Quina explicació és correcte? Segurament és una combinació de les tres, però fins que no tinguem una teoria més ben construïda i fonamentada sobre les causes de perquè les societats civils acaben votant partits que prometen futurs no liberals és molt difícil trobar una recepta.
Fins que no tinguem una teoria més ben construïda sobre les causes de perquè les societats civils acaben votant partits que prometen futurs no liberals, és molt difícil trobar una recepta al problema
La solució hauria de sorgir de forma interna en aquests països?
Una mica de pressió externa mai és dolenta, però en petites dosis, perquè sabem que quan les potències estrangeres tracten d’imposar regles diferents al funcionament d’un país no funciona. Per exemple, quan hi ha hagut tímides pressions de la UE respecte Hongria, la ciutadania d’aquest país s’ha replegat en defensa de la nació. Personalment aposto més per la regeneració interna per la via de la societat civil.
En el cas de l’Estat espanyol observa algun símptoma de degradació democràtica?
Sí, visc amb certa preocupació el que, segons la meva opinió, és una pèrdua de nervi liberal a Espanya, com a conseqüència de la crisi catalana. Penso que més enllà de les responsabilitats dels líders independentistes en la crisi institucional en la qual estem immersos en aquests moments, el sistema democràtic espanyol no ha reaccionat com s’hauria d’esperar per part d’un sistema democràtic liberal i rebust. En comptes de resoldre els problemes mitjançant la negociació, el diàleg i el pacte, s’ha intentat superar la crisi institucional per vies penals. I això és un fracàs de la democràcia!
I això, segons vostè, comença amb el ‘procés català’….
De fet, abans de la crisi catalana de la tardor de 2017 ja em va preocupar molt que quan van sortir les notícies sobre la guerra bruta de baixa intensitat que estava fent Mariano Rajoy contra l’independentisme i, en menor mesura, contra Podemos, això no despertés una reacció clara i contundent de rebuig. Aleshores, però, molta gent va pensar que contra l’independentisme tot s’hi val. A Espanya, coses que abans ens semblaven naturals i exigibles, ara ens semblen escandaloses. Per exemple, que les forces polítiques negociïn a una taula de negociacions possibles pactes, encara que no encaixin perfectament en la Constitució. L’escàndol a l’entorn de la figura del mediador o del relator demostra que s’estan esquerdant els fonaments liberals de la nostra democràcia. Fa uns anys es va negociar amb ETA, però ara resulta inconcebible establir un fòrum de negociació amb partits que tot i haver desobeït l’ordre constitucional s’hi mantenen dins i són no violents. Espero que això només quedi circumscrit a la qüestió catalana, però normalment quan es posen en pràctica solucions no liberals a problemes polítics complexos, com és la qüestió territorial, després ja s’infecta la resta de teixit polític. Per tant, el cas d’Espanya ja hauria de fer sonar algunes alarmes. Aquest, però, és un tema que no es debat.
