Hi ha dies en què, sortint de classe, la sensació és clara: avui no ha funcionat. El grup en general molt dispers, algú que arriba tard, activitats que no acaben d’encaixar i aquella mirada col·lectiva mig cansada de final de dia. Mentre recullo i torno a casa, em venen al cap algunes frases rodones escoltades en formacions, conferències i llegides en llibres, d’aquelles que prometen classes plenes de flow, atenció sostinguda i aprenentatges memorables. Sona molt bé, penso. Però de vegades tinc la impressió que parlen d’un lloc on no hi ha ni nens ni nenes concrets, ni aquell dia plujós que també hi és.
En el món educatiu, sovint aixequem «ídols de fang» sense adonar-nos-en. Són metodologies convertides en dogma, receptes tancades que es presenten com si fossin solucions definitives per a totes les aules i en qualsevol context. Potser ens ajuda a recordar que no hi ha solucions universals. Més que afegir-nos al soroll del debat, potser convé recuperar una mirada que prioritzi el criteri i el context de cada aula.
María Acaso, pensadora i educadora que fa anys que qüestiona els models, adverteix del perill del que anomena “bulímia pedagògica”: consumir metodologies, tendències i terminologies educatives sense temps real per digerir-les, adaptar-les i avaluar-ne l’impacte en els nostres contextos concrets. Acabem reproduint discursos des de congressos i jornades que, des de la tarima, dibuixen un mapa perfecte d’allò que hauria de passar, però que massa sovint no s’embruten les mans amb la realitat d’un grup que es baralla, d’un alumne que es desconnecta, d’un professor que arriba just de forces al final de trimestre. No és que aquestes aportacions no tinguin valor —moltes són honestes i ben fonamentades—, però quan les absolutitzem, quan les separem del sòl que trepitgem cada dia, es converteixen en ídols fràgils: brillen, però no sostenen gaire pes.
També hi ha un altre ídol més subtil: el del docent perfecte. Aquell que domina totes les eines digitals, aplica sempre la darrera evidència científica, improvisa dinàmiques creatives a cada sessió i, és clar, té un alumnat motivat i agraït. Jo mateix, en diferents contextos, he caigut en la temptació de voler encaixar en aquesta imatge idealitzada. Però la veritat és una altra: moltes de les meves classes poden ser desordenades; de vegades em faig un embolic en les explicacions, i planifico activitats que després no flueixen com havia imaginat. I, tanmateix, hi torno. Torno a provar, a ajustar, a escoltar. No perquè hagi trobat la fórmula màgica, sinó perquè a l’altra banda hi ha persones amb nom i cognoms que mereixen aquest esforç tossut.
Potser el problema no és que tinguem referents, teories o models, sinó el lloc que els donem. Quan els situem per damunt de les vides reals que habiten l’aula, quan jutgem des d’ells el que passa amb els infants o joves que tenim al davant, llavors deixen de ser orientació i es converteixen en mesura implacable. L’educació, però, no és una ciència exacta aplicada sobre objectes neutres, sinó una trama de relacions intersubjectives, fràgils i úniques. El que funciona amb un grup pot naufragar amb el del costat; el que avui sembla un fracàs, demà es revela com la llavor d’un aprenentatge més profund. Aquesta incertesa no és un defecte del sistema: és el seu medi natural, perquè això d’ensenyar va de persones.
Potser per això la imatge del fang ens pot ajudar. Al llibre del profeta Jeremies (18,1-6), Déu envia el profeta a casa del terrisser perquè l’observi treballant. Quan el vas que estava modelant es feia malbé a les seves mans, el terrisser no el llençava: el refeia com li semblava millor. Aquell és el gest que necessitem a l’escola: no descartar el que sembla que no funciona, sinó tornar-ho a treballar amb paciència. El fang és matèria humil: no impressiona, s’embruta, es trenca si l’exigim massa, però es deixa modelar quan hi posem temps i cura. Les nostres teories, les formacions que rebem, els llibres que llegim, poden ser un bon fang per treballar, sempre que acceptem que no es deixaran reduir a una figura perfecta d’una vegada per totes. El mateix passa amb els alumnes i amb nosaltres mateixos com a docents: som més fang que marbre. Per això, necessitem espais on sigui possible provar, fallar, rectificar, riure’ns una mica de la nostra mancança i continuar buscant plegades formes més humanes d’aprendre i de teixir la comunitat que és l’aula i l’escola.
Al capdavall, la qualitat d’una classe no es mesura només pel grau d’ordre o d’eficiència, sinó per la confiança que hi circula. Confiança perquè l’alumne sàpiga que pot desafinar, equivocar-se, preguntar el que li fa vergonya i fins i tot avorrir-se. Confiança perquè el professorat es pugui mostrar limitat sense por de ser desautoritzat. Confiança mútua per admetre que no tenim respostes tancades, però sí el desig sincer de caminar junts una estona. Potser «fer que les coses passin» a l’educació no vol dir aplicar la darrera recepta, sinó atrevir-nos a desmuntar uns quants ídols de fang i quedar-nos amb allò que, entre les mans, encara es pot treballar: el temps compartit, la paraula honesta, la música mal interpretada però, sorprenentment, alguna vegada, misteriosament bella.
