Un dia em van dir que era mediocre i m’ho vaig creure. No només això, sinó que durant anys he actuat com a tal. A la feina, amb els amics, a casa, amb alguna parella, demanant menjar a domicili. Fins que un dia la meva psicòloga —a qui abraçaria molt fort per cada pregunta incòmoda que m’ha fet— em va demanar per què creia que era mediocre. I no li vaig saber respondre perquè no m’ho havia plantejat mai. M’havia limitat a donar-ho per fet.
Cada vegada que s’apropa el meu aniversari la pregunta torna cap a mi com aquelles onades que intentes saltar, però t’acaben traint, per més entrenada que estiguis. Amb els anys he anat guanyant tècnica, però l’esquitxada és inevitable. No us passa que, quan esteu a punt de bufar espelmes, de cop i volta penseu més del compte, us ho qüestioneu tot? Un efecte revisió personal que s’esvaeix tan de pressa com apareix. Com una onada. Però l’impacte és l’impacte, per molt efímer que sigui.
“I tu, què vols ser?”, ens han preguntat tota la vida. Una cosa és demanar-ho i una de molt diferent —i difícil— és respondre-ho. No sé què vull ser, no sé què m’agrada o en què soc bona. No tinc hobbies ni passions, no destaco en res concret. No tinc avantpassats amb vides de pel·lícula ni anècdotes extraordinàries per les sobretaules.
Anys enrere, cada matí de camí a la feina passava per davant d’un home que tocava el saxo al carrer. Cada dia a la mateixa hora al mateix lloc. No sé dir-vos si tocava millor o pitjor, però desprenia passió. És tot el que necessitava saber d’ell. Dies enrere voltava per una botiga, sense saber ben bé què buscava, i la noia que em va venir a socórrer era una nena —ara ja adolescent— a qui havia fet de monitora en un casal d’estiu que queda lluny i borrós. Em va confessar amb un punt de vergonya que havia deixat una carrera amb la qual no connectava, tot i treure bones notes, i que havia decidit treballar una temporada abans de tornar a escollir. Què passa si no saps què vols ser? O si canvies de parer?
Faré trenta-cinc anys. O 35. No sé de quina manera m’impacta més. No patiu, ara no ve un d’aquells discursos de dubtes existencials, de “no soc on pensava que seria” o “no tinc el que esperava tenir”. Tot i que la comparació amb els meus pares quan tenien la meva edat és inevitable. “Benvinguda al club”, m’heu dit alguns. És una qüestió més de futur que de present: qui vull ser, com vull ser. O, encara més difícil, cap a on no vull anar. Encara no ho he decidit, necessito més temps. Potser no ho tindré mai del tot clar, o aniré canviant de parer sobre la marxa. Fa uns anys em pensava que volia unes coses que ara, amb unes circumstàncies completament diferents, no em venen tan de gust.
Penso en els companys de l’escola que han complert les expectatives —com a mínim les dels altres—, però també en aquells que ens han sorprès amb un gir de guió tan inesperat com improvisat. M’aixecaria a aplaudir-los. Hi penso en termes laborals, però és la feina allò que ens defineix? Perquè potser la pregunta no és tant què vols ser com qui. Tampoc tinc resposta, encara. De moment només sé que el meu dia a dia és normal, però em permet anar-me definint. I potser això és el que el fa extraordinari. I no mediocre, com he pensat durant tant de temps.
