La reunió entre el Ministeri de Sanitat i les comunitats per unificar criteris davant l’onada de virus respiratoris va ser un fracàs. Moltes comunitats van rebutjar la idea de la ministra. Davant d’aquest rebuig, l’Estat va optar per la imposició. Em sorprèn aquesta nova lluita entre diferents governs davant l’onada d’infeccions respiratòries. Vaig haver d’anar a l’Hospital del Mar, i em va sorprendre la quantitat de persones que estaven en lliteres als passadissos. Els nostres hospitals tornen a estar col·lapsats.
La covid va venir per quedar-se, i per conviure entre nosaltres com han fet altres virus (grip) que hem integrat a les nostres vides. La darrera pandèmia, però, va constituir una lliçó moral de primer ordre. Tots vam coincidir en què la lliçó més clara que ens va deixar la crisi de la covid, ara fa ja tres anys, va ser la constatació de la vulnerabilitat de l’ésser humà: som criatures molt fràgils, ens vam dir llavors. Les institucions i els ciutadans vam tocar la fragilitat; allò segons com va semblar com un crit de la naturalesa perquè visquéssim instal·lats en la confiança i en la solidaritat.
Si tornem ara a viure una onada de malalties respiratòries, hauríem de tenir una resposta més solidària. Independentment d’ideologies, creences o classes socials, l’ajuda mútua hauria de ser la millor manera de portar una càrrega sanitària, econòmica i social com la que patim. Les malalties ens introdueixen en una experiència personal i col·lectiva difícil, però és l’ocasió perquè ens prenguem més seriosament la vida, que deixem enrere frivolitats i autosuficiències absurdes, i arribem a entendre que només des de la solidaritat podrem vèncer qualsevol situació conflictiva.
Una crisi, sanitària o de qualsevol altra mena, demana el diàleg i la trobada, com a intent d’eliminar les diferències, de sumar positivament la diversitat i d’implementar sinergies que construeixin una realitat comuna. Si som conscients de la nostra fragilitat, no tendirem a creure’ns millors o inferiors als altres, sinó que viurem un profund respecte envers les persones i valorarem tot el que aporten. Hauríem de veure que els polítics estan realment preocupats per la salut de les persones, dels grups i entitats més febles i afeblides.
No podem canviar la nostra condició de vulnerabilitat, però sí la nostra manera d’afrontar-la i les nostres actituds.
El que veiem al Congrés, en les diferents actuacions o declaracions, és que els nostres governants han convertit la convivència en una competència entre els uns i els altres. Aquesta actitud edifica societats instal·lades en la desconfiança i així és molt difícil establir vincles sòlids. Si tots plegats fóssim més conscients de la fragilitat, seria més senzill demanar ajut, dur a terme el nostre projecte vital i els diferents projectes socials i polítics. Des de la desconfiança, com diu la doctora Begoña Román, “és molt difícil crear veritables vincles. Hem de deixar de veure els altres com a enemics, reconèixer que estem necessitats, que tenim fragilitats, que necessitem l’altre, encara que ens diguin que és el nostre oposat o contrari”.
En aquesta crisi els governs apel·len a valors com autonomia, llibertat, apoderament, però hi ha un valor que han oblidat: la humilitat. La covid ens va fer humils. La humilitat ens evoca a la limitació, al llistó que no podem superar. Som éssers necessitats, i la necessitat no és dolenta en si mateixa, és al nostre ADN. La humilitat no és el menyspreu de la nostra condició humana; és prendre consciència del que som realment, dels nostres límits, però també de la nostra extraordinària capacitat per gestionar aquests mateixos límits.
Com deia Viktor Frankl, “quan ja no podem alterar les circumstàncies, podem variar la nostra actitud davant seu”. No podem canviar la nostra condició de vulnerabilitat, però sí la nostra manera d’afrontar-la i les nostres actituds. És molt demanar als polítics que davant de certes crisis canviïn les actituds i, amb humilitat, es dediquin a cercar solucions als greus problemes que la vida i la convivència plantegen?
