Els diccionaris catalans són tremendament minimalistes en el moment de definir el terme honestedat: “qualitat d’honest”, conclou el DIEC. Més afinen quan intenten definir l’adjectiu “honest”, paraula nascuda de la llatina “honestum”. D’aquest mot en destaquen tres definicions possibles: “Que es conforma al que exigeix el pudor, a la decència”. És a dir, un vestit honest, seria aquell que tapa allò que és necessari. També es pot emprar per aquell que “no s’oposa als bons costums”, en aquest cas, podem parlar “d’una conducta honesta”. I, finalment, també podem usar la paraula honest com a sinònim de “raonable, moderat”. En aquest sentit, un preu pot ser honest. Altres diccionaris, com el confeccionat per Alcover-Moll, encara són més clars : “Conforme a la decència; no oposat als bons costums i més particularment a la bona conducta sexual”. Conducta sexual? No trobeu que aquestes definicions s’allunya una mica de l’ús habitual que donem avui a la paraula honestedat? En canvi, si busquem la definició d’“honradesa” en el mateix diccionari diu: “Que obra conforme a l’honor; que no fa accions dolentes, especialment de les que impliquen engany o deslleialtat”. Per tant, podem assegurar que originalment el concepte “honradesa” l’associem a honorabilitat, dignitat, sinceritat i amor al treball, en canvi, l’”honestedat” es refereix a una conducta sexual. I, doncs, quan s’ha produït la confusió? Els anglesos en són els culpables, ja que en aquest idioma per dir “honrat” i “honradament” diuen “honest” i “honestly”, i molts catalans han acabat adoptant aquesta paraula amb un nou significat. És així com avui sentim parlar, per exemple, de què els polítics són o no són “honestos” quan hauríem de dir que són o no són “honrats”.
Honest
