Henry D. Thoreau va ser un escriptor, poeta i pensador nord-americà, d’origen purità i tendència transcendentalista, considerat un dels creadors de la literatura dels Estats Units. Va néixer a Concord, Massachusetts, el 1817, i va morir el 1862. La seva obra més coneguda dins la literatura nord-americana és Walden, o la vida als boscos, en la qual reflexiona brillantment entorn la vida senzilla i lluny de la tecnologia, en els boscos on habitava; tota una premonició davant dels temps que ens toca viure actualment.
Però Thoreau és molt més conegut encara en els cercles pacifistes d’arreu per ser el pare de la teoria de la desobediència civil contemporània. Fou determinant per la influència que exercí sobre dos figures essencials del pacifisme i la no-violència: Leon Tolstoi i Mahatma Gandhi. De fet, els grans líders pacifistes del darrer segle, sempre han tingut en la lectura dels seus antecessors una important empremta que els ha marcat: Mandela llegia molt a King, King llegia molt a Gandhi, Gandhi llegia molt a Toltsoi, i Toltsoi llegia molt a Thoreau. Per tant, tots van acabar llegint Thoreau, però a qui llegia Henry Thoreau?
El cert és que el filòsof i escriptor de Concord va ser la màxima influència de tots els citats perquè el més rellevant que va escriure, en termes sòcio-polítics, va ser la seva obra Sobre la Desobediència Civil. La sentència més paradigmàtica de Henry Thoreau és aquesta: “En un món injust, el lloc adient per a l’home just és la presó”. Thoreau considerava que davant la injustícia, si som lliures i no perseguits és perquè en som col·laboradors o bé la tolerem; si estiguéssim realment en contra d’ella –argumenta Thoreau-, hauríem d’estar desobeint les lleis que la mantenen i, per tant, hauríem de ser a la presó per desobeir les lleis injustes. L’argument és ben lògic i clar. I a partir d’ell, elabora la seva teoria de la desobediència civil que van portar a terme dos grans líders socials i polítics del segle XX: el Mahatma Gandhi i Martin L. King.
La no-violència té pocs pilars fonamentals, però un d’ells és clarament el de la desobediència civil. Els poderosos, quan en fan mal ús del seu poder, només el poden perdre si no compten amb la obediència de molts. I certament, la Història de la Humanitat ha progressat i avançat per tres grans vies: la de la guerra, la de la revolució i la de la desobediència. La primera és clarament violenta; la segona, sovint ha derivat en violència; i la tercera és essencialment no-violenta. És evident que el gran pare del pacifisme contemporani i de la no-violència actual és Henry D. Thoreau, del qual Gandhi i King van ser dos grans artífex de la seva posada en pràctica, però d’ideòleg i l’ànima de la teoria dels grans canvis al món, que pretén acabar amb la violència sense utilitzar-la, és sens dubte Thoreau.
