Happycràcia

Les festes de la campanya de Nadal consumista, les trobades familiars de tota mena els dies de Nadal com les celebracions del cap any han passat. Ara estem en un ”any nou”… I el gran quòdlibet: Feliços? Pregunta senzilla, però de complexa resposta.

I en aquesta complexitat ve l’article amb aquest títol Happycràcia. Les paraules són ben conegudes: “happy”, paraula anglesa d’un ús molt comú i en català: Feliç, benaurat, alegre o si voleu “felicitat”. Un estat d’ànim vaporós, ràpid de recerca obligada com si fos eterna. D’aquí el segon terme “cràcia”, terme grec, que significa poder, obligació, imposar.

L’Ésser Humà tendeix per la seva complexitat sinàptica a “tenir”, que és necessari per sobreviure; després, també com a necessitat, tendeix a “estar bé”, a més de necessari, és suficient; però tenim en català, un altre verb: “ben ésser”, que no és únicament necessari com també suficient, sinó que mostra que és satisfactori. I emergeix un conflicte amb aquests tres verbs: tenir, estar i ésser (ser). Em ve a la memòria el famós llibre de Erik Fromm (1900-1980): tenir o ésser (1976).

I encarem una autèntica pugna, però no únicament en la societat,-i em situo en el paradigma que s’està imposant “tecno-capital-cientista”- que nodreix solament “tenir” (=produir, consumir, reciclar), sinó allunyar sobretot, tot el que es pot referir a l’interior de tot ésser humà. La pugna vera és a l’interior, a la ment, al pensament, als sentiments, a la sensitivitat on té lloc aquesta valoració verbal. Cap dels tres verbs s’ha d’anul·lar. Tots tres són necessaris, dos suficients, només un és satisfactori integral. Però, quin criteri fem servir per a valorar?

La saviesa, fruit de segles de reflexió silenciosa, i en tota cultura, ens indica que si no vas al teu interior, si no t’il·lumines, si no reflexiones, si no prens consciència de tu mateix, no et sentiràs (sensitivitat) bé, serè. Dit d’una altra forma: si no gaudeixes de pau, serenor interior, no vas en cerca de la felicitat. Hi ha un autoengany. I aquest camí errat el presenta molt bé i amb diverses estratègies aquest nou paradigma tecnòcrata sense axiologia.

Ens cal fer un pas més. Quin és el sentit original de la paraula “felicitat”? L’etimologia de felicitat, del llatí:“felicĭtas, -ātis,” i que a la vegada deriva de “felix, felicis”. I aquesta arrel significa “fèrtil”, “fecund”, “afortunat” o “venturós”. El sufix llatí -itas (-itat en català) indica una qualitat o estat.

Per tant, l’origen o l’estat de produir fruits no seria possible si no fos des de l’interior propi. Ara bé, amb el temps va anar prenent un altre sentit no tan profund. Va ser de més prosperitat material. Una expressió exterior d’alegria, joia i satisfacció, però la causa era exterior: el que és tangible. I, malauradament, les festes passades es mesuren moltíssim amb allò que és tangible.

Sentia a dir, fa dècades, en el terreny de l’educació, o millor dit, de l’ensenyament: Fem feliç a l’alumnat!!! Un equivalen a sense esforç? I una de les tres coses impossible, en el pensament freudià, són: Governar, curar i educar. El factor comú d’aquests tres indicadors és la llibertat interior si s’educa verament. Educar és fer treure de dintre les potencialitats per madurar, créixer, evolucionar: Sigues tu. I topem amb l’arrel de “feliç” o “fecund”: Crear des de l’interior.

I esdevenir un mateix significa ser productor, que generis tu els teus valors, que potencies les teves aptituds, els teus carismes o dons naturals. Les teves capacitats. És ben cert que l’entorn és bàsic i necessari. No debades, el ben desconegut filòsof castellà José Ortega y Gasset (1883-1955) té una gran frase, esmentada moltíssimes vegades:“Yo soy yo y mi circunstancia, y si no la salvo a ella no me salvo yo”. Cal aturar-se i esmicolar aquest pensament. Ho deixo a la consideració atenta de la persona lectora. Aquest és sempre l’objectiu dels articles: Produir o crear la pròpia reflexió.

I el terme “happycràcia” s’ha popularitzat en els últims anys per descriure una mena de sistema social en què la felicitat personal es converteix en una obligació i, de pas, una eina de control social. Va ser àmpliament difós pel llibre Happycràcia: Com la indústria de la felicitat va controlar les nostres vides (2018), escrit pels sociòlegs Edgar Cabanas i Eva Illouz.

I només buscar “tenir” és necessari, i si afegim “estar bé”, serà a més suficient, però no satisfactori. Per això cal: “ben ésser” o “sigues tu”. Només conjugant, sense excloure’n cap, pot haver-hi “un procés maduratiu integral”. La frase d’un llibreter de Santiago de Compostel·la a la pregunta dels pelegrins de si faltava molt per arribar a la Catedral, ajuda a comprendre el títol. En va fer una postal, “No corris que on has d’arribar és a tu mateix”. I això demana una taleia per tal de ser humà en un sistema capitalista.

Aleshores tenir serenor, estar seré, ser tu, és la felicitat perquè és una aptitud de fecunditat. O com expressa Lao-Tse (Xina, s. VI ac) en el llibre del Tao te King: “Si ets feliç amb la simplicitat, el teu cor serà lliure de desitjos i trobaràs la pau en tu mateix.”

Bona tasca per al 2025!!!