S’ha pogut veure en les darreres setmanes el Hamlet de Shakespeare dirigit per Oriol Broggi, amb la peculiaritat que la representació s’ha fet en un cinema, fruit de l’acord de La Perla 29 (la companyia de Broggi) i els propietaris de la sala Aribau. Presentava més novetats, el muntatge? De tota mena, ben segur, i els crítics teatrals del país ja s’han ocupat de destacar-les. Potser una pregunta que val la pena fer-se és què fa que aquest text, conegut i representat fins a la sacietat, continuï resultant atractiu no tan sols per a nous espectadors, sinó també per a tots aquells que l’hem vista en altres ocasions al llarg de la nostra vida. Per què aquest Hamlet torturat, indecís, covard, ens manté fascinats?
Podríem respondre que, fills del Romanticisme com som, hem heretat dels romàntics el seu gust per aquest autor barroc i la seva pirotècnica verbal per retratar personatges tan perduts com nosaltres. Podríem dir això i molt més; i ens podem preguntar, també, per què no ens fa res sentir les seves lamentacions una vegada i una altra.
A les facultats de filologia del país s’hi explica que el bon lector (o espectador, en el cas que ens ocupa) és un gran amant de la repetició, i que la glorificació de l’originalitat com a tret característic de l’art és una cosa moderna. Els oients de les gestes d’Odisseu a l’antiga Grècia les coneixien tan bé, que les van poder transmetre oralment de generació en generació, fins que un aede (o diversos) en van fixar la versió que ha arribat als nostres dies.
A l’edat mitjana, els mites que alimenten la novel·la cortesana, com el de Tristany i Isolda, eren adaptats per diversos autors, que competien a fer-ne la versió més prodigiosa, no en el fons sinó en la forma. Per altra banda, qui hauria pogut vantar-se de crear res, si l’únic creador admès en una societat teocràtica era Déu!
Delectar-nos en la forma, alliberats de seguir una història que ja coneixem, és també el que ens ensenyen els nens, que no es cansarien mai de sentir la mateixa història per anar a dormir. Reclamen, això sí, que els l’expliquem sense variacions, i si n’introduïm alguna, de seguida rebem alguna amonestació. El bon lector fa com els nens: llegeix, sí, però sobretot, rellegeix.
L’afany de coses noves (persones, sèries televisives, experiències, cotxes o destins turístics… ) és, doncs, una obsessió moderna. Una obsessió que, evidentment, és el producte d’una indústria cultural i de l’entreteniment ocupada a fer-nos consumir, sempre insaciables, la darrera moda. Shakespeare i el seu Hamlet, però, resisteixen.
Potser amb la seva ajuda podem escapar del frenesí esnob de la darrera novetat, tornar a la nostra biblioteca, retrobar els clàssics i, de passada, retrobar-nos amb nosaltres mateixos i el nostre gust innat per la calma, la pausa i la repetició de tot allò que, per sobre del soroll i les modes, perdura.
