Sovint ens trobem a llocs on hi ha molta confusió: potser ens podem imaginar el vestíbul de l’Estació de Sants, a Barcelona; els mercats o les Fires de ciutats grans o petites quan s’hi aplega més gent de la que hi cabria; manifestacions i concentracions cíviques o esportives massives, etc. En fi, tots sabem que –com defineix el DIEC– guirigall és una “confusió de molts que parlen alhora”. Asserenem-nos: pensem en “generar solucions” per a millorar l’educació per a la participació del jovent.
Sabem que, en general, les noves generacions són bons vailets i vailetes: sovint fan voluntariat amb avis, o recullen queviures pel Banc dels Aliments i fins i tot ajuden a causes ben nobles. I tant que sí! Però, no han notat que sovint defugen la participació en reunions, debats i institucions de caire polític o cívic? El passat 13 de novembre m’ho deien a Montjuïc i fa un parell de dies a l’Institut, en relació a les properes eleccions al consell escolar. N’hi ha que sí, que hi participen, però molts altres miren i, desencisats, venen a dir: ja us ho fareu!
La democràcia és una eina de decisió, procedimental, però també una manifestació de respecte per l’assumpció de responsabilitats i envers les minories. Explicant “Educació eticocívica” –ara “Cultura i valors ètics”– a Secundària, m’he trobat unitats didàctiques molt ben escrites, que després jo explico el millor que sé: els valors democràtics, el respecte dels altres, el diàleg, la recerca del bé comú… i això als alumnes els encanta! Però de la teoria als fets, passar a què intervinguin seriosament, ben poc. Potser n’hi ha algun que es llença i, fins i tot, de vegades arriba a passar-se de frenada (cremar un contenidor o insultar a les xarxes no posa remei a cap problema).
Ni Soló, ni Clístenes, ni Pèricles ni els altres grecs que van encunyar el concepte “democràcia”; ni tampoc els moderns com Locke, Montesquieu o Rousseau, van lluitar ni parlar debades. Des del segle V a.C a Grècia i fins a finals del XVIII, durant la major part de la història, els espais públics s’han gestionat autoritàriament, tirànicament. La gestió participativa de la comunitat –per sobre de la família o els veïns– ha estat l’excepció.
La democràcia, ben plantejada, pot protegir drets bàsics, afavorir sinergies i construir una ciutat millor. Pierre Rosanvallon proposa l’anàlisi de tres dificultats de les nostres democràcies: la representació, l’expressió i la continuïtat. Per la primera, cal resoldre com sentir-nos ben representats, forjar noves eines per conèixer-nos, evitant la desconnexió “delegat / vida real”. No ho deixem tot als experts i a les elits. Per al segon, necessitem superar les antigues “peticions” i les “manifestacions” estil segle XX: convé ajudar a deliberar i no limitar-se a votar. I en tercer lloc, la continuïtat, un seguiment de l’acció dels qui manen. La tecnologia – i iniciatives com l’entitat Transparency International o Anticor – ens hi ajudarà.
En un món multicultural, divers i canviant, una democràcia intel·ligent ens fa falta. Hem de superar dicotomies excloents: (a) “experts / gent normal”; (b) “minoria activa / majoria silenciosa”; i (c) “xarxes i Internet / partits instituïts”.
I això és possible i engrescador, començant ja al nivell escolar i al de la democràcia local.
Guirigall sobre la participació
