Guillem López Casasnovas rep un equip de Valors al seu despatx de la Facultat d’Economia de la Universitat Pompeu Fabra. De seguida, la seva bonhomia es mescla amb la profunditat i el rigor dels seus anàlisis, que aconsegueix traspassar la línia dels titulars fàcils.
En aquests moments tothom parla de l’austeritat amb una connotació negativa. N’estem fent un gra massa, situant l’austeritat com a element central de molta part de la crítica política?
En fem un gra massa perquè en parlem més que no en fem, d’austeritat. L’austeritat que la gent visualitza com a real està lligada al sector públic. Però de l’austeritat voluntària, no forçada, de la gent que arriba a finals de mes i que hauria d’haver après de la crisi que mai s’han de malbaratar els recursos –que és l’austeritat real–, se’n parla més que no se’n fa. Els que han de fer austeritat perquè no arriben a finals de mes és una altra història, és una desgràcia. L’austeritat del sector públic, en canvi, respon a una reconducció d’un comportament en molts sentits malbaratador que benvinguda sigui.
En aquest sentit vostè fa una lectura crítica als crítics de l’austeritat.
Sí. Per exemple, en el sector públic, fa pocs dies una conselleria va mostrar el que suposadament era un èxit, haver reduït en els últims tres anys la despesa un 7 per cent. Això, d’entrada, té un biaix: pensar que són els ingressos el que determina la despesa. En realitat, en el sector públic, és al revés: primer cal valorar la despesa que necessites fer i després mirar els ingressos que necessites per finançar aquesta despesa. Aquesta idea que tenim ara de què mentre els ingressos han fluït, qualsevol cosa en despesa era possible, és equivocada. Primer hem de preguntar-nos quina és l’avaluació que en fem de la despesa necessària pel benestar de la gent, per l’impuls requerit a l’economia… i després mirar quins són els instruments de finançament. Per tant, baixar despesa un 7 per cent, vol dir molt i no vol dir res; si era greix, és bo; si era ós, és una equivocació. És molt diferent parlar d’actuacions fetes des del sector públic sense mirar prim perquè els ingressos ja es disposaven que si tenies una despesa molt acurada del que eren les necessitat del país i li has fet una destralada del 7 per cent. Això resulta devastador i contraproduent. L’austeritat pot tenir les interpretacions també de la prudència i la temprança i en aquest cas crec que no és intrínsecament negativa.
És clar, però l’exercici que vostè proposa el podríem fer si poguéssim començar de zero i pensar: “A veure, en què ens volem gastar els recursos públics?”.
Quanta despesa de la que fem està avaluada? Molt poca! Avaluada vol dir que algú s’hagi preocupat de fer una valoració econòmica de si els objectius els compleixin amb els recursos necessaris i no més, o si per aquells objectius hi han alternatives diferents per assolir-los. Aquesta cultura no hi és, perquè la idea, almenys fins ara, era que mentre hi hagués ingressos, sempre pots finançar noves despeses si mostraven un benefici positiu. I no n’hi ha prou: els beneficis han de compensar els costos, no només ser positius. Cal plantejar sempre els costos d’oportunitat de les alternatives que perds fent una cosa i no fent-ne una altra. Hauríem d’avaluar un benefici marginal en termes del seu cost marginal, i si el saldo no és positiu, baixar conseqüentment els ingressos.
Es refereix a rebaixar impostos?
Sí, perquè baixar els impostos vol dir retornar capacitat de decisió, benestar als ciutadans; de manera que fer tributar als ciutadans per a finançar qualsevol que sigui la despesa mentre sigui en benefici marginal positiu, és un disbarat. No ho fem a casa nostra, per què ho ha de fer el sector públic? Els qui estan en contra de l’austeritat i rememoren polítiques keynesianes, no volen rellançar el consum públic o la inversió pública, volen rellançar l’endeutament. Ara no hi ha possibilitat de finançament de les despeses que ja tenim assumides. Els que voldrien una implicació encara més activa del sector públic en la sortida de la crisi, han d’estar molt segurs sobre la vàlua d’aquesta despesa ja que no és gens obvi com la podran finançar. Sinó és un brindis al sol. Els impostos resten capacitat econòmica no només a l’economia productiva sinó a les famílies per a altres partides de benestar que ells mateixos voldrien decidir i no decidís per ells el sector públic.
La resposta dels sectors més esquerrans, si no és endeutar-se és apujar la fiscalitat en els nivells que el nou president francès ha anunciat: un 75 per cent d’impostos pel tipus marginal més alt. Ho troba aberrant?
Sempre que hi ha una puja d’impostos, cal validar quin és l’augment del benestar que resulta de la despesa finançada. Si és protegir una prestació que no està avaluada, la puja d’impostos no està justificada. Si és una despesa que està avaluada, és cost efectiva hem de buscar de tots els impostos el que calgui per nodrir-la els qui distribueixen més equitativament aquesta càrrega, però no a l’inrevés: mantenir o augmentar una despesa no avaluada tirant de beta amb taxes, amb copagaments, amb recàrrecs… de manera absolutament discrecional no té cap lògica. De fet, si miréssim ara de tota la despesa que estaven fent ara les administracions, el greix que es pot treure, podríem fins i tot baixar impostos.
Abans ja ho ha insinuat. Però com argumenta aquesta possibilitat quan tothom diu que cal fer el contrari?
Sí. Mira, resulta que hi ha països com el Regne Unit on han començat processos d’avaluació en sectors concrets com la sanitat. El NICE, el National Institute for Clinical Excellence, acull les noves prestacions del servei públic –tractaments teràpeutics, fàrmacs nous…– i les analitza en clau de què aporten en beneficis addicionals respecte els tractaments convencionals, i quin cost addicional tenen. Si el benefici marginal no es justifica per aquest cost, recomana que no se incloguin sota finançament públic. Aquest procés s’està fent als sectors públics millor gestionats, però encara no han començat a re-visitar les prestacions ja incloses, a ‘desinvertir’, que és una altra forma d’austeritat. (…)
Si voleu llegir tota l’entrevista, envieu-nos un email a redaccio@valors.org per adquirir el número o truqueu al 646.474.452.
