Vostè va publicar un llibre –La imaginación conservadora (Ariel, 2019)– que s’ha convertit en una referència en l’àmbit espanyol per al món conservador. Però vostè prové del món progre.
Sí, i tant que sí. Però el tercer dia vaig “ressuscitar d’entre els morts”.
I què va passar el tercer dia?
Que, en arribar als quaranta anys, vaig decidir fer-me un regal a mi mateix. Vaig dir-me: “Deixa de tractar la gent per la seva etiqueta”. Perquè jo he estat molt dogmàtic –“aquest és dels meus, aquest no és dels meus”–. “No tractis ningú per la seva etiqueta”. Mira quin tipus de persona hi ha darrere d’aquesta façana”, vaig dir-me. I aquest és el millor regal que m’he fet mai! Sense cap dubte. I, associat a aquesta voluntat de deixar d’etiquetar, va aparèixer una altra necessitat: la llibertat de pensament. Perquè jo veia que, si més no, a l’esquerra en què jo em movia ja estaven predeterminades les conclusions del meu pensament. “Tu fes el que sigui, però la conclusió correcta és aquesta”. I, és clar, si ja saps la conclusió, no hi ha pensament discursiu. Com deia Nietzsche, “no es pot pensar honestament si tens por de fer-te mal”. Si només vols justificar les teves premisses, no ets un pensador honest. Has de deslliurar-te de la por de fer-te mal. I llavors vaig veure que, si et consideraves conservador –mai no m’he considerat “de dretes”– podies pensar el que volies. I vaig decidir: “doncs seré conservador”.
O sigui que per a vostè ser conservador era una manera d’alliberar-se.
Sí. Per això, quan vaig escriure el llibre i vaig tenir una proposta econòmicament molt interessant d’un país europeu on volien que participés en la creació d’una mena d’internacional conservadora, els vaig dir que no. Perquè una internacional conservadora ja estaria definint-te: què és el que som, què és el que hem de pensar, i quines conclusions ens interessen. No, no. El conservador ha de tenir un fons anarquista.
Vostè proposa una resignificació total dels termes…
Sí, perquè la realitat és molt provocadora. Si vas a Anglaterra, per exemple, descobreixes que en el Partit Conservador anglès hi ha un grup històric que són els Red Conservatives (Conservadors Rojos), els quals proposen, obertament, una política social que, en alguns punts, no la defensen ni els laboristes. Va ser un conservador francès, Bertrand de Jouvenel, qui primer va utilitzar l’expressió ecologia política, el 1957. Conceptes com sostenibilitat, conservacionisme o ecologia són inequívocament conservadors. Ecologia vol dir, precisament, “cura de la llar”. Laboristes com Paul Foote o Bill McKibben es pregunten per què, si conservar és bo, l’ecologia no és una causa conservadora. Thomas Holgrave propugna incloure al vocabulari conservador les expressions ecologia moral, conservacionisme cultural o sostenibilitat social. A Anglaterra hi ha també un green conservatism, impulsat per David Cameron el 2007. Roger Scruton ha escrit llibres com Green Philosophy.
Aquest tipus de conservadorisme ha existit a Espanya?
El pensament conservador espanyol ha estat marcat per la tragèdia, pels assassinats d’Antonio Cánovas del Castillo, Eduardo Dato… Ara bé, els conservadors van ser els únics que van fer una política social a Espanya al llarg del segle XIX: van crear el Ministeri de Treball i l’Institut Nacional de Previsió, van fer festiu els diumenges i van prohibir treballar als menors… Antonio Maura va aconseguir l’aprovació de la primera llei de vaga. Tinguem en compte que l’Estat del Benestar es va crear amb Bismarck i D’Israeli, dos conservadors. No obstant això, en el meu cas, he d’aclarir que sentir-me conservador és més una postura filosòfica que política.
Els partits polítics conservadors, a casa nostra, tenen por de qualificar-se com a tals i acostumen a aixoplugar-se en el camp liberal. De conservador, ningú no se’n diu. Per què?
Això ha canviat, els darrers temps. I ha canviat, ho dic honestament, a partir del meu llibre. Quan vaig presentar la idea al meu editor, em va dir: “Escriuràs un llibre defensant el conservadorisme?”. Li vaig dir que sí, que era la meva intenció. I em va respondre: “I seràs capaç de defensar-lo en una ràdio pública, per exemple?”. I vaig pensar: ja tinc l’argument definitiu per escriure’l. Ha tingut molt de ressò, molt més del que sembla. Ara hi ha molta gent que es defineix, especialment, entre els joves, com a conservador i que li interessa aquest debat. Això està canviant.
Si ja saps la conclusió del que penses, no hi ha pensament. Nietzsche deia que “no es pot pensar honestament si tens por de fer-te mal”. Si només vols fer-te el bé, no ets un pensador.
Diuen les enquestes que a la franja d’edat entre els 16 i els 24 anys, hi ha un percentatge de joves amb valors conservadors més alt que a la generació inferior. Estan sortint de l’armari?
Sí, sobretot fora de Catalunya. A Catalunya, i mira que hi ha polítics conservadors, quan parles amb ells… tots fan veure que no ho són. Tothom és progre i socialdemòcrata, en diferents graus. I més o menys nacionalista. El mateix passa a l’educació, no hi ha alternatives, sempre hi ha el mateix discurs, mani qui mani. Però ara estem en un moment en què això està girant. Clarament. Hi ha, si més no, una necessitat de replantejar moltes coses.
Dit això, no hi ha cap pensament polític innocent, evidentment; tots tenen les seves ombres. Crec que el conservadorisme té un problema molt important a l’hora de pensar la història, de la mateixa manera que els progres tenen un problema molt important per pensar la natura. Els conservadors tendim a pensar que hi ha unes permanències que es mantenen fixes, i els progres que no, que tot és construcció cultural. De fet, com pensar les construccions culturals i com pensar la naturalesa… són els reptes més importants del pensament polític. En qualsevol cas el conservador no pot acceptar el primer manament progressista: que la història és superior a la moral.
Anem al moll de l’os: ser conservador, des d’un punt de vista filosòfic, què implica, què requereix?
Primer, que la moral no es pot reduir a la història. Josep Pla, que és un prototip de conservador, era molt exigent amb ell mateix, un pencaire terrible. Aquesta exigència, aquesta voluntat d’aixecar-te a tu mateix per damunt de tu mateix, és a dir, d’afirmar-te com un ésser responsable, em sembla la primera condició del conservadorisme. La idea que s’està imposant cada vegada més: vivim com a clients d’un hotel i tenim dret a ser ben tractats pel simple fet d’haver-hi arribat… és profundament anticonservadora. L’hotel ha de ser gestionat per tots. En aquest sentit, el conservador és el que no vol anar-se’n de cap lloc sense pagar, el que sap que té deutes i el que costen les coses. Però, ara, la consciència de deutor ens ennobleix. A mi m’agrada molt tenir dependències: saber que els meus nets em poden criticar, que la meva dona em pot esbroncar… vivim en unes interrelacions i el que soc jo no és independent de la salut d’aquestes correlacions. T’ho puc plantejar de manera més filosòfica…
Endavant.
El gran pecat del progressisme actual –perquè aquí Marx era molt més fi– és que tendeix a pensar que tot el que hi ha és una construcció cultural. Per tant, que ha de ser substituït per la construcció intel·lectual d’algun filòsof ocurrent. Marx deia que tots els pensadors, fins a ell, no havien fet cap altra cosa que interpretar la història, quan el que cal és canviar-la. Però si tots els seus predecessors van esmerçar tants esforços per comprendre la realitat, és que aquesta comprensió no és gens fàcil. I no està lliure de riscos la voluntat de voler canviar el que no s’ha comprès.
Perquè si alguna cosa ha sobreviscut en el transcurs dels segles és que algun valor té. Penso en la família, que és una unitat natural d’interferència mútua. El concepte de deute m’agrada cada vegada més. Això em fa pensar en la cita d’Ortega y Gasset, “jo soc jo i la meva circumstància”: em va costar molt d’entendre que el que havia de ser subratllat d’aquesta frase és la “i”. Si ara estem aquí és perquè jo em sento d’una determinada manera per estar amb vosaltres. I si ara us n’aneu i ve el meu net, jo i la meva circumstància serà una altra… Per tant, si jo vull ser jo he d’esmerçar molts esforços a cuidar la meva circumstància, o les xarxes d’interrelacions i d’interferència mútues. Això és essencial per entendre el pensament conservador.
Vivim una situació històrica en la qual el que és bo, preuat, és substituït pel que és nou. I escolta’m: no. Si una cosa es manté és perquè té valor.
La primera condició que vostè reclamava per ser conservador era ser exigent amb un mateix. Què més?
No creure que ets millor escriptor que Pla, pel fet d’escriure després d’ell. Aquesta bajanada és el fonament no explicitat de la novolatria, aquesta ideologia que substitueix el que és bo pel que és nou i que creu que si alguna cosa és nova i, especialment, disruptiva, ja no cal defensar la seva novetat. Això suposa el triomf del procés sobre el producte i, llavors, la condemna col·lectiva a la melangia. Tot flueix, res roman. Tot és líquid. Per cert, un cop li vaig preguntar a Zygmunt Baumann si realment es creia que tot s’havia tornat líquid: “Precisament per això els amors han de ser sòlids”, em va contestar.
Hem de continuar preservant el valor del que és bo. Si el diàleg socràtic, que té 2.500 anys, continua sent vàlid és que és bo. I si això és cert, és que hi ha continuïtats antropològiques: l’home no és nou de trinca a cada nova generació. No soc dona, ni lesbiana, ni grega, ni visc en el segle VII aC, però puc emocionar-me llegint un poema de Safo: “Només mirant-te, al punt la meva veu emmudeix”. Entenc perfectament el que Safo vol dir, perquè jo això ho he sentit, perquè sé què és estar enamorat i que et manquin les paraules. I si jo puc trobar una comunitat de sentit entre el que em passa a mi i el que li passa a aquesta dona del segle VII aC, és que l’ésser humà té evidents continuïtats. Una de les missions d’un conservador és preservar les permanències.
Lluitar contra l’adamisme, doncs.
Sí, cosa que tampoc vol dir que calgui estar en permanent alerta contra allò nou. El conservador no és un reaccionari. El conservador és modern, però no només modern.
Més enllà de l’etiqueta, tot això que diu vostè en el fons no és una forma de sortir del pensament únic?
Sobretot és un crit d’alerta davant la manca d’exigència –d’assumpció de responsabilitats– amb tu mateix. Si la societat és responsable de tot allò dolent que ens passa, llavors, en treure’ns la responsabilitat del damunt, ens traiem també la llibertat i la dignitat. La societat pot ser responsable de moltes coses, però això no em fa absolutament irresponsable sobre la meva vida.
Trump, estendard de la revolució neoconservadora, no està impossibilitant amb el seu fer que sorgeixi un conservadorisme sa al món occidental?
Abans d’una revolució neoconservadora, hi ha hagut una revolució woke que ha posat en qüestió moltes coses massa de pressa i ha creat dinàmiques d’oposició molt clares. El primer que es va radicalitzar va ser l’esquerra, lliscant des d’una posició obrerista a posicions identitàries, i això és el que ha creat un nou marc de joc. Una altra cosa és que després els Trumps i altres líders hagin trobat una manera de guanyar eleccions prenent-se seriosament la seva posició: “si vosaltres defenseu un canvi cultural, jo m’hi oposo”. No ens agrada dir-ho, però el populisme és una possibilitat oberta de la democràcia.
Quan abans parlàvem del progrés i la conservació, fins a quin punt això és com una sístole i una diàstole en el cor, que es requereixen l’una a l’altra perquè el sistema funcioni?
En alguns països –al Regne Unit, per exemple– la consciència d’aquesta necessitat està molt viva. Perquè des de bon començament hi ha un terreny en comú, que és el patriotisme. També als Estats Units, si més no tradicionalment, hi ha hagut una certa idea de “preservar aquest terreny en comú”. A parer meu, el patriotisme és una virtut fonamental perquè és accessible a tothom. Ara bé, com en l’ésser humà tot és qüestió de graus, el patriotisme també es pot exacerbar. La prudència política és l’actitud que ens manté vigilants contra l’exageració. I cal dir que, a casa nostra, tendim a exagerar-ho tot: les virtuts, els vicis, i això no ens ajuda a crear dinàmiques centrífugues. A parer meu, el conservadorisme ha de ser un estil que vagi a la recerca de punts de consens… I això ens costa molt, molt.
Una de les coses que atribueixen els crítics als conservadors és la falta de valentia. “El conservador és el que no s’atreveix a fer allò que tothom veu clar que s’hauria de fer”, s’ha dit.
Pensem en Cánovas, en Dato, en Maura, en Cambó, etc. Jo critico molt i, a més, no em sento gens proper a ells, a aquells que anomeno conservasuyos, perquè fan del conservadorisme una ideologia per mantenir els seus privilegis. La prudència a la qual em refereixo neix de la consciència que tots estem en el mateix vaixell. I els altres són tan fonamentals com tu per mantenir el vaixell en flotació. Si tota la tripulació i tot el passatge estigués a babord, el vaixell s’escoraria irremeiablement. Diria que aquesta és la clau de volta d’un autèntic pensament conservador.
Llavors vol dir que el pensament conservador és més inclusiu que el pensament progressista?
Jo crec que sí. Tinc una mare carlina i un pare de la UGT, i em sento descendent de tots dos. Sé quins eren els idealismes de la meva mare i els del meu pare. Per què he d’estar a favor de la meva mare i en contra del meu pare? Vinc de tots dos i els reivindico als dos. Hem vingut a perllongar la història comuna.
