Gonzalo Torné, autor de La cultura de la cancelación y sus enemigos (Anagrama) denuncia la falsedat del que ell qualifica com a “imposició intel·lectual” que creu que limita la capacitat crítica de les audiències.
Què és la cultura de la cancel·lació?
Hi ha dues hipòtesis en litigi o conflicte. Una és la idea que defensen humoristes, presentadors de televisió o fins i tot l’expresident dels Estats Units Donald Trump, els quals asseguren que hi ha una campanya de gent que s’ofèn molt i que no els deixa expressar. L’altra seria que han aparegut moltíssimes veus crítiques que tenen la possibilitat d’expressar-se i fer arribar la seva opinió a la persona que volen. Segons aquesta última hipòtesi, la cultura de la cancel·lació és un intent d’evitar l’expressió crítica i legítima dels seus espectadors. És a dir, quan hi ha un humorista que no fa gràcia o quan hi ha un cineasta que no agrada, immediatament responen “cancel·lant” aquesta crítica, “cancel·lant” l’opinió dels espectadors.
Quan podem dir que apareix aquesta cultura de la cancel·lació?
Hi ha dos moments connectats però diferents. Un és quan es comença a notar la pressió d’opinions que venen del que jo anomeno masses emancipades i que podem definir com els fills de la gent que antigament no tenia accés a la cultura i que avui estan alfabetitzats, formats i tenen espais on poden opinar lliurement, com internet. Per tant, es pot dir que hi ha dos moments diferents però connectats. El primer, quan es deixa sentir la pressió; i el segon, quan des de les instàncies de poder —de prestigi, artístiques o de producció d’obres— se li posa un nom despectiu o pejoratiu per aturar-ho, d’alguna manera. Una cosa és el nom o malnom que se li posa per tractar d’aturar-ho i l’altre el naixement o el començament d’aquest fenomen.
Hi ha una certa confusió entre la cancel·lació i la crítica. És aquest el punt de la qüestió?
Sí. El que passa és que es confonen de manera desproporcionada. Intento explicar-me. Jo estic a favor de la segona hipòtesi. És a dir, crec que el terme cultura de la cancel·lació es fa servir des d’instàncies del poder per fer callar i fer-se víctimes d’un procés que és legítim. I dic legítim perquè tots els que hem escrit ficció o els que presenten programes sabem que, en tant que tenim el privilegi de parlar en públic, estem exposats a la crítica. Ara bé, també és cert que de manera molt residual es produeixen fenòmens de persones que cauen en desgràcia pública i que reben amenaces o crítiques fins que s’han de tancar. Però és un percentatge molt petit. Fa poc he estat seguint el cas de la Carolina Sanín, intel·lectual colombiana a qui van deixar sense efecte un contracte per unes declaracions que havia fet, o també hi ha el conegut cas de Kevin Spacey, protagonista de la sèrie House of Cards acusat d’agressions sexuals.
“Els que creuen que tenen una censura interior, o que s’han d’autocensurar de veritat, al final, senten un prestigi quan es fan la víctima d’una suposada persecució de la llibertat d’expressió”
Per tant, és una exageració anomenar-ho cultura?
Evidentment no es justifica l’expressió de cultura. Però, com molts altres termes, la paraula cultura es fa servir com una exageració negociada. El que sí que està establert és la queixa a les opinions lliures a través de les xarxes socials. Hi ha moltíssima gent que viu d’això fent una columna setmanal o diària on acusa els altres de no deixar-la parlar. Però el problema que tenen aquestes persones ofeses és que no poden trucar a trenta mil persones que se’n riuen, d’elles, a Twitter o opinen d’una manera que no els agrada. Així doncs, hi ha crítica, hi ha molta crítica, i també molta gent que assegura que la crítica és cancel·lació. Però la cancel·lació com a pèrdua del teu lloc de feina o de la teva capacitat d’emetre no està gens estesa.
Quin seria el límit entre cancel·lació i censura?
La censura la decideix l’Estat, perquè és la privació que tu puguis publicar o parlar d’un tema. Això només ho pot exercir l’Estat, com per exemple sobre la Corona espanyola. Això és censura. Ho pots fer, però tindràs un retorn, diguem-ne, legal. La cancel·lació es produeix quan es trenca un contracte per les opinions de l’artista o per la situació legal de l’artista. Però això no es pot confondre amb censura.
I el límit entre censura i cancel·lació interior?
La cancel·lació interior és una resposta que dono jo en relació a l’autocensura, la idea que —davant d’aquestes opinions de la gent— hom acaba per no dir res, no fos cas que el “linxin”. Aquesta fantasia de màrtir es desactiva de dues maneres. Per una banda, recordant que és mentida: totes les persones que parlen d’autocensura continuen escrivint les seves columnes als mitjans. Si s’autocensuren, és amb dosis homeopàtiques. D’altra banda, l’art té un punt cruel. Per ser artista, escriptor o músic t’has de manifestar. I per manifestar-te, has de parlar. Si t’autocensures és problema teu. Ningú t’està esperant, ets completament superflu. Si consideres que el que has de dir no ho pots dir, perquè et criticaran, doncs… un menys a la llibreria. Els que creuen que s’han d’autocensurar, al final, senten un prestigi quan es fan la víctima d’una suposada persecució de la llibertat d’expressió.
Per tant, està dient que el qui és “cancel·lat” sovint va de víctima?
Si, és un procés molt pervers, perquè ser víctima no agrada a ningú. Presentar-te com a víctima quan l’únic que han fet són quatre acudits o dir que la teva pel·lícula és dolenta és particularment grotesc i moralment fastigós, quan hi ha tantes víctimes i tants perseguits a la vida real.
Afirma que la cancel·lació és una espècie de bullying a l’opinió.
Bàsicament és una doble estafa intel·lectual. És fer veure que persones que estan parlant constantment i opinant en en programes de televisió o de ràdio estan molt pressionades i, conseqüentment, no poden opinar més. Per una banda, hi ha el fer creure que la crítica impossibilita la missió de les obres, les idees o les expressions. Això no és cert: jo penso que les faculta. Si no hi ha crítica, hi ha doctrina, ja que no hi ha alternativa intel·lectual que l’aturi.
D’altra banda, el que també és una indústria d’estafa intel·lectual és que ens volen fer creure que aquestes crítiques sempre venen de l’esquerra o del que anomenen cultura woke. Aquests són els que diuen que l’esquerra s’ha tornat puritana i crítica, però això és una altra estafa. S’ha vist amb el cas de Roald Dahl, escriptor britànic, autor de Charlie i la fàbrica de xocolata o Matilde, a qui modificaran les seves obres per fer el llenguatge més inclusiu.Tanmateix, això no era un cas de censura sinó d’adaptació, per tal que Netflix es lucri fent una versió de les seves obres per vendre més. També ha passat amb les adaptacions de Disney o dels Germans Grimm.
“Un autor incòmode no deixa de ser un autor. I la incomoditat desapareix amb el temps: Proust té tot un passat molt complicat pels francesos amb el famós afer Dreyfuss, però ara ja no és incòmode”
En el cas de Roald Dahl, les adaptacions s’han fet per “actualitzar” el llenguatge que es considera que pot ofendre. Això és el que vostè anomena “cancel·lació positiva”?
Vivim en un mercat de gent que busca una mena d’autoafirmacions positives i socials. Amb la cancel·lació positiva, el que pren força és el mercat i no els valors de les minories afectades. Hi ha una gran quantitat de directors que no han pogut rodar les seves pel·lícules per criteris i complexitats artístiques que les productores no han volgut assumir. Per tant, és ridícul parlar de cancel·lació positiva amb l’objectiu de satisfer les demandes de les minories perseguides sense voler veure els interessos del mercat. I no és que em sembli malament que les minories s’hagin de representar, però aquest criteri no ha d’invalidar una altra pel·lícula que no segueixi aquests cànons. També passa amb el periodisme. Tinc la sensació que a vegades es valoren obres a priori i no tant pel desenvolupament estètic, polític i social posterior. I això no pot ser.
Això empobreix el debat públic…
La cancel·lació positiva és una manera d’empobrir la crítica. Perquè no cal llegir el llibre. Hi ha moltíssims més directors amb carreres aportades per criteris castradors econòmics que no pas per criteris de minories.
Potser el que ens passa és que costa separar l’autor de la seva obra.
Això és una pregunta trampa. L’autor i l’obra estan separats. Les coses que fa un autor fora de l’obra generalment no afecten. El problema és quan una qüestió de moral pública es converteix en una qüestió que és d’ètica privada. Quan hi ha responsabilitats i diners públics pel mig, això és diferent perquè parlem d’estaments públics, que no deixen de ser representacions dels ciutadans i, per tant, és la societat la que bàsicament ha de decidir.
I doncs, què hem de fer amb els autors incòmodes?
Un autor incòmode no deixa de ser un autor. I la incomoditat desapareix amb el temps: Proust té tot un passat molt complicat pels francesos amb el famós afer Dreyfuss, però ara ja no és incòmode perquè el temps ha passat. Ara bé, si parlem d’una autor incòmode de la Guerra Civil i, a més, el meu avi, el meu pare o jo mateix l’ha viscut, serà més complicat no prendre partit per una visió. Però davant d’una obra que ens incomoda el que hem de fer és llegir-la i discutir-la. La incomoditat forma part de la de la lectura i de la cultura.
Si la cultura de la cancel·lació no existeix, què és el que està en crisi?
L’única cosa que està en crisi és l’autor que no vol que no li riguin les gràcies. Hi ha molt pocs casos de cancel·lació i la majoria de persones que es defensen amb aquest fenomen és per fer callar la crítica. Aquest és l’únic que està en crisi: el somni de la impunitat on, després de fer un acudit o opinar sobre un tema, ningú el pot contestar. El que està en crisi és l’autor que vol ser impune i el límit de la impunitat.
Vostè és clarament un enemic d’aquesta cultura de la cancel·lació.
Sí, sóc un enemic de la cultura cancel·lació com a impostura intel·lectual, com a estratègia per no parlar d’altres coses i focalitzar-ho en una qüestió molt menor. La prova de foc a les persones que es queixen de la llibertat d’expressió és: no tenim llibertat d’expressió, però on són els seus articles contra la llei mordassa?, o només els preocupa la llibertat d’expressió de l’audiència? Jo em considero un enemic d’aquesta visió que veu cultura de la cancel·lació per tot arreu.
Quins valors o contravalors prenen força amb la cultura de la cancel·lació?
Pren força una extensió de la capacitat d’opinar. I això no s’ha d’interpretar des d’una moral puritana restrictiva, sinó ampliació dels drets i les responsabilitats que té un retorn social. No fa gaire, Miguel Bosé i l’humorista Arévalo deien que ja no es pot fer un acudit de res. I tenen raó. En aquest sentit, tenen menys impunitat. De llibertat tenen la mateixa, el que passa és que tenen un retorn social, una crítica. Però, com ho canvies? Tanques internet? No se li pot treure a la gent la capacitat de crítica, la capacitat de judici i la possibilitat d’expressar-se.
L’escriptor Gonzalo Torné (Barcelona, 1976), llicenciat en Filosofia i Estètica per la Universitat de Barcelona, és autor de tres novel·les: Fils de sang (2010; Premi Jaén de Novel·la); Divorci a l’aire (2013); i Anys feliços (2017). Les seves obres han estat traduïdes a l’anglès, francès, italià, alemany, holandès, portuguès i català. El passat 2022 va publicar La cancelación y sus enemigos, publicat per Anagrama, un assaig agut i qüestionador, que revela els interessos després del terme “cultura de la cancel·lació” i revisa els criteris amb què avaluem avui l’art. El 2001 va rebre el Premi Ramon Llull d’Assaig Filosòfic.
